De pensar això se’m va entumir la llengua, mentre que ell em mirava atentament, no em treia la mirada de sobre i en els seus ulls no vaig veure ni el menyspreu, només comprensió, diria jo. Aleshores li vaig explicar tot amb calma.

- Fins ara -vaig dir- ningú no ha anat al garatge amb un passi. El trajecte encara no està traçat, ja ho saps. Ara imagina’t: nosaltres tornem i el teu Tender es posa a fardar de com hem anat directament al garatge, hem agafat tot el que calia i hem tornat de seguida. Com si haguéssim anat a un magatzem. Aleshores tothom entendrà que nosaltres sabíem per endavant el que anàvem a buscar. I això significa que algú ens ha posat al corrent. I qui de nosaltres tres ho ha fet saber als altres? Els comentaris són inútils. Entens com això em compromet?

Vaig acabar el meu discurs. Ens vam mirar als ulls en silenci.

De sobte, va picar de mans, se les va fregar i va declarar en un to alegre a més no poder:

- Bé doncs, si no pots, doncs res. T’entenc, Red, i no et puc donar la culpa. Hi aniré sol. Ja me’n sortiré. No és la primera vegada…

Va estendre el mapa sobre l’ampit de la finestra, es va recolzar en les mans, s’hi va inclinar a sobre i tota la seva valentia es va evaporar a simple vista. Vaig sentir com rondinava:

- Cent vint metres… potser fins i tot cent vint-i-dos… i encara en el garatge… No, no agafaré Tender. Tu que creus, Red, potser és millor no agafar Tender? Es que té dos nanos…

- No t’hi deixaran anar tot sol -vaig dir.

- I tant que m’hi deixaran… -va murmurar-. Per què no m’hi haurien de deixar?… Però no m’agraden aquests camions! Mira, fa tretze anys que són a l’aire lliure i semblen nous de trinca. Només a vint passes hi ha un camió-cisterna tot rovellat, mentre que els camions, diria que acaben de sortir de la fàbrica… Déu n’hi do, aquesta Zona!

Va aixecar el cap del mapa i va mirar cap a la finestra. Jo també hi vaig mirar. Els vidres de les nostres finestres són molt gruixuts, blindats, i darrere d’ells hi ha la nostra vella Zona, aquí la tenim, a l’abast de la mà, es veu com en el palmell de la mà des del novè pis.

Vull dir que quan la mires, sembla una terra com qualsevol altra. El sol l’escalfa com a tota la resta i, a primera vista, no ha canviat res, tot és com fa tretze anys. El meu pare difunt l’hauria mirada i no hi hauria observat res d’especial, potser preguntaria: per què no surt fum de la fàbrica, hi ha vaga o què?… Els cons de roca groga, les vies del tren, i sobre les vies una petita locomotora amb plataformes… Bé, és un paisatge industrial. L’únic que falta és la gent. Ni morts ni vius. El garatge també es veu. És una llarga mànega grisa, amb les portes obertes de bat a bat i els camions estan sobre un terreny asfaltat. Fa tretze anys que hi són i no els ha passat res. Déu vos en guard de ficar-vos entre dos camions, cal anar només pel seu voltant… Hi ha un forat a l’asfalt, si és que encara no hi han crescut matolls amb espines. Cent vint-i-dos metres, des d’on calcula això? Ah, probablement a partir de la fita del marge… Apa! el camí s’atura fins a l’enderroc, i ben aturat! I aquí hi ha la rasa on Mol·lusc va avalar el seu certificat de naixement, justament a dos metres del camí… Musculós li deia a Mol·lusc: queda’t lluny de les rases, beneit, sinó, no hi haurà res per enterrar… Perquè a la Zona passa això: si tornes amb rampinya, és un miracle; si tornes viu, és un èxit, si t’has escapat de les bales de la patrulla, és una sort; i tota la resta és el destí…

Aleshores vaig mirar Kiril i vaig veure que em mirava de reüll. El seu posat em va fer canviar d’idea una altra vegada. Que se’n vagin tots a fer punyetes, què em poden fer, en el fons? Ell podria no haver dit res, però va dir:

- Ajudant Shuhart, de fonts oficials, subratllo, oficials, he rebut la informació que l’examen del garatge pot ser una gran contribució a la ciència. Proposo examinar-ho. Garanteixo el premi. -I dient això, somreia com una rosa el mes de maig.

- I quines són, aquestes fonts oficials? -vaig preguntar, i també li vaig somriure com un idiota.

- És una font confidencial -va contestar-. Però a vos, sí que us ho puc dir. -Allí va deixar de somriure i va arronsar les celles-. Diguem, del doctor Douglas.

- Ah! -vaig dir-, el doctor Douglas. I qui és, el doctor Douglas?

- Sam Douglas -va dir secament- va morir l’any passat.

Vaig tenir un calfred. A fer punyetes! Quin imbècil parla de coses així abans de sortir? Amb aquests paios amb ulleres no hi ha res a fer, no hi veuen de cap ull… Vaig esclafar la burilla en el cendrer i vaig dir:

- Bé. On és el teu Tender? L’haurem d’esperar encara molt de temps?

Ja no vam parlar més d’aquest tema. Kiril va trucar al PPS, va demanar una “xancla volant”, mentre que jo vaig agafar el mapa i vaig mirar què hi havien dibuixat. No estava mal dibuixat, era passable, fet a base de fotografies aèries ben ampliades. Es veien fins i tot les roderes dels pneumàtics davant les portes del garatge. Ai, si nosaltres, els stalkers,poguéssim tenir un mapa així… Però de fet no ens serviria de res durant la nit quan no veus ni la teva pròpia mà…

Aleshores es va presentar Tender. Tot vermell, sense alè. La seva filla s’havia posat malalta, estava buscant el metge. Es va disculpar per haver-se retardat. Li vàrem anunciar la bona nova: anem a la Zona. De cop i volta el bon home es va oblidar fins i tot de respirar.

- A la Zona? I com és això? -va dir-. Per què jo?

Però quan es va assabentar del doble premi, i que Red Shuhart hi anava també, es va refer i va tornar a respirar.

Així que vam baixar al “tocador”, Kiril va anar a buscar els passis, els vam presentar a un altre sergent i ens va donar uns vestits especials. Són molt útils. A condició de tenyir-los d’un altre color, del vermell a un altre color convenient, qualsevol stalkern’hauria pagat cinc-cents bitllets, a ulls clucs. Fa molt de temps que havia jurat que d’alguna manera n’arreplegaria un. A primera vista no és res de l’altre món: un vestit tipus home granota i un casc com els que porten ells, amb una gran finestreta al davant. No, no és com el de l’home granota, sinó més aviat com els dels pilots d’avions a reacció o, potser, com el dels cosmonautes. Es lleuger, còmode, no estreny d’enlloc, no s’hi sua ni quan fa calor. Vestit així pots anar al foc mateix i tot. No hi penetra cap mena de gas. Diuen que és fins i tot anti-bales. Es clar que el foc i ves a saber quina mena d’iperita, tot això, és terrestre, humà. A la Zona no hi ha res d’això, no és d’això que un s’ha de malfiar. En fi, per dir la veritat, és que la pots palmar fins i tot amb aquests vestits. Però, per altra banda, sense ells la palmaries amb més facilitat. Per exemple, protegeixen al cent per cent del “plomissol cremant”. 0 de l’escopinada de la “col del diable”… Bé. Ens vam posar els vestits, vaig agafar les femelles de cargol, me les vaig ficar a la butxaca del costat i ens vam dirigir a través del pati de l’institut cap a l’entrada de la Zona. S’ha de fer així perquè tothom ens vegi: heus aquí els herois de la ciència que oferiran la seva vida a l’altar en nom de la humanitat, el coneixement i l’Esperit Sant, amén. No va fallar: de totes les finestres, fins al catorzè pis, s’abocaven caps de gent que quasi agitava mocadors. L’únic que hi faltava era l’orquestra.

- Ves més de pressa -li vaig dir a Tender-. Amaga la panxa, pocasolta. La humanitat agraïda no t’oblidarà!

Em va mirar i vaig adonar-me que no estava d’humor per fer broma. I tenia raó, de fet, no hi havia motiu per riure… Però quan te’n vas a la Zona, plores o rius. Quant a mi, jo no he plorat mai en ma vida. Vaig mirar Kiril. Aguantava bé, només movia els llavis com si estigués resant.

- Estàs resant? -li vaig preguntar-. Resa -vaig dir-, resa! Com més t’endinses a la Zona, més t’apropes al cel…

- Com? -va preguntar.

- Resa! -vaig cridar-. Els stalkerspugen al cel sense fer cua…