- D’acord, coronel. No m’ofendré pas.

El coronel va seure.

-  Boy!-va cridar, de forma peremptòria.

Va presentar-se el cambrer, al qual va demanar-li uns ous i cafè.

Els seus ulls van fixar-se per un moment en Hercule Poirot, però se’n van separar amb indiferència. Poirot, coneixent perfectament la mentalitat anglesa, va comprendre que devia dir-se: «Només és un maleït estranger».

Fidels a la seva nacionalitat, els dos anglesos no parlaren gaire. Van intercanviar unes breus observacions i, després, la noia va aixecar-se i es va dirigir al seu compartiment.

Quan arribà l’hora del lunch,els dos anglesos compartiren altra vegada la mateixa taula, ignorant completament el tercer viatger. La seva conversa fou, però, més animada que durant l’esmorzar. El coronel Arbuthnot va parlar del Punjab, i, ocasionalment, va fer a la noia unes quantes preguntes respecte a Bagdad, on, segons es va poder deduir, ella havia treballat com a institutriu. Durant la conversa tots dos van descobrir-se alguns amics recíprocs, i això va ésser motiu perquè la conversa es fes més íntima i animada. El coronel va preguntar a Mary si es dirigia directament a Anglaterra o si es deturaria a Istanbul.

- No, penso fer el viatge directament -va contestar ella.

- Vol dir que no és una veritable llàstima?

- Ja vaig fer aquest viatge fa dos anys i aleshores vaig passar tres dies a Istanbul.

- Ja ho comprenc. Estic molt content perquè jo també faré el viatge directament.

Dient això el coronel va fer una desgarbada reverència tot tornant-se lleugerament vermell.

- És susceptible el nostre coronel -va pensar Hercule Poirot, força divertit-. Els viatges amb tren són tan perillosos com els viatges per mar!

MissDebenham va contestar que era una casualitat molt agradable. Les seves paraules tenien un to fred.

Hercule Poirot va observar que el coronel l’acompanyava fins al seu compartiment. Més tard, travessaren el magnífic escenari del Taurus. Mentre admiraven les Cilician Gates, drets en el passadís del tren, un al costat de l’altre, de sobte, la noia va sospirar. Poirot era prou prop d’ells per a poder sentir com deia:

- És tan magnífic! Voldria… voldria…

- Què?

- Desitjaria poder fruir més temps d’aquest espectacle.

Arbuthnot no va contestar. La seva mandíbula se serrà més, donant-li un aspecte més sever.

- Doncs, jo desitjo que el cel pugui treure-la ben aviat d’aquí -murmurejà.

- Calli, li ho prego. Calli.

- Bé. -El coronel va dirigir una ràpida mirada en direcció de Poirot. Després va seguir-: No m’agrada la idea de saber que fa d’institutriu… a mercè d’unes mares tiràniques i d’unes criatures capritxoses i mal criades.

Ella es posà a riure una mica nerviosa.

- Oh, no cal que pensi aquestes coses. El calvari de les institutrius és un mite que està massa explotat. Jo puc assegurar-li que, actualment, són els pares que tenen por de les institutrius!

No parlaren més. Arbuthnot se sentia, potser, avergonyit de la seva violència.

- Em fa l’efecte que he presenciat una comèdia bastant estranya -va dir-se, pensativament, Poirot.

Més tard recordaria aquesta observació.

Van arribar a Konya aquella nit cap a dos quarts de dotze. Els dos viatgers anglesos baixaren per estirar una mica les cames, passejant amunt i avall de l’andana nevada.

MonsieurPoirot va acontentar-se mirant l’activitat de l’estació a través dels vidres de la finestreta. Tanmateix, al cap d’uns deu minuts d’observació, va decidir que una mica d’aire pur li aniria força bé, després de tot. Amb tota cura, va fer els preparatius, embolicant-se amb diversos abrics i bufandes, i va calçar-se unes sabates de goma. Vestit amb tota aquesta indumentària, va baixar amb precaució del tren i començà a donar gambades. El seu passeig el portà més enllà de la màquina del tren.

Van ésser les veus que sentia que li feren descobrir dues figures borroses, aturades a l’ombra d’un vagó de mercaderies. Arbuthnot era qui parlava:

- Mary…

La noia va interrompre’l.

- No, ara, no. Encara no. Quan tot s’hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres, «aleshores»…

Discretament, monsieurPoirot va allunyar-se. Se sentia intrigat. Li havia estat difícil de reconèixer la freda i eficient veu de missDebenham.

- És curiós… -va dir-se a si mateix.

L’endemà va preguntar-se si es devien haver enfadat. Cadascun va parlar molt poc. A la noia se la veia pensarosa, amb mirada d’ansietat. Els seus ulls es veien ullerosos.

Eren dos quarts de tres de la tarda quan el tren va aturar-se. Es veieren uns caps a les finestretes. Un petit grup d’homes tocant a la via, assenyalava quelcom sota el vagó restaurant. Poirot va abocar-se i s’adreçà al conductor del vagó llit que passava molt de pressa davant la finestreta. L’home va contestar i Poirot es retirà bruscament, topant amb Mary Debenham, que es trobava darrera d’ell.

- Què succeeix? -va preguntar ella en francès-. Per què ens hem aturat?

- No es res, senyoreta. S’ha cremat alguna cosa sota el vagó restaurant. No és res greu. Ja està apagat. Ara estan arreglant l’avaria. No hi ha cap perill, pot creure’m.

La noia va fer un gest brusc, com si descomptés la idea del perill, com una cosa que no tingués cap mena d’importància.

- Sí, sí, ja ho comprenc. Però l’horari?

- L’horari?

- Sí, això farà que ens retardem.

- En efecte…, és possible -va contestar Poirot.

- No podrem recuperar el temps perdut! Aquest tren cal que arribi a les sis cinquanta-cinc per tal de poder travessar el Bòsfor i agafar el Simplon-Orient Express, a l’altra banda, a les nou. Si tenim una o dues hores de retard, no podrem agafar la correspondència.

- És molt possible, efectivament -tornà a repetir Poirot.

Va mirar-la amb curiositat. La mà que s’agafava a la barra de sota la finestra no estava tranquil·la, i els seus llavis tremolaven, també.

- ¿Té molt d’interès per agafar aquell tren, senyoreta? -va preguntar Poirot.

- Sí! Oh, sí! «Cal» que jo agafi aquell tren.

Va girar en rodó i va allunyar-se pel passadís per anar a reunir-se amb el coronel Arbuthnot.