- No ho comprenc…

- Vull dir -va explicar Poirot- que si l’assassí va tenir intenció de fer-nos creure que s’havia escapat per la finestra, va voler demostrar que les altres dues sortides eren impossibles. Igualment com «la persona desapareguda» de l’armari és una enganyifa. La nostra tasca és, doncs, descobrir aquesta enganyifa.

Poirot va tancar la porta de comunicació pel costat del compartiment on es trobaven.

- Per si li passés pel cap a l’excel·lent mistressHubbard d’obtenir detalls del crim, de primera mà, per tal de donar-los a la seva filla…

Tornà a mirar, una altra vegada, al seu voltant.

- Em sembla que no tenim res més a fer aquí. Anem a reunir-nos amb monsieurBouc.

Capítol VIII

El cas del rapte Armstrong

Trobaren monsieurBouc acabant de menjar-se una truita.

- He cregut que és millor fer servir el lunchimmediatament en el vagó restaurant -va dir-. D’aquesta manera quedarà lliure i monsieurPoirot podrà començar els interrogatoris. Mentrestant he encarregat que ens portin aquí el nostre dinar.

- Idea excel·lent -contestà Poirot.

Cap dels tres homes tenia gana i el dinar es va acabar aviat, però fins que no començaren de prendre el cafè, monsieurBouc no va fer menció de l’assumpte que ocupava llurs ments.

-  Eh bien?-va preguntar.

-  Eh bien,he descobert la identitat de la víctima. I conec els motius pels quals hagué d’abandonar Amèrica.

- Qui era?

- ¿Recordeu haver llegit alguna cosa sobre el rapte del babyArmstrong? Aquest és l’individu que va assassinar la petita Daisy Armstrong…, Cassetti.

- Ara hi caic! Un cas horrible, però no recordo els detalls.

- El coronel Armstrong era anglès. Anglès a mitges, però, ja que la seva mare era filla de W. K. van der Halt, el multimilionari de Wall Street. El coronel va casar-se amb la filla de la més famosa tràgica americana d’aquella època. Vivien a Amèrica i tenien una filla, una preciosa criatura, la qual adoraven. Aquesta nena fou raptada quan tenia tres anys i demanaren una forta suma com a preu del rescat. No us cansaré explicant-vos les incidències que van seguir. Només em referiré al moment en què, després d’haver pagat l’enorme quantitat exigida (dos-cents mil dòlars d’aquell temps), el cos de la pobra criatura fou trobat, quan ja feia uns quinze dies que havia estat assassinada. La indignació pública arribà a un punt culminant. Però el que va seguir fou pitjor. MistressArmstrong esperava una altra criatura. Degut al xoc, va donar a llum, prematurament, una criatura morta i ella va morir també. Desesperat, el seu marit va disparar-se un tret.

-  Mon Dieu,quina tragèdia! Ara la vaig recordant -exclamà monsieurBouc-. Em sembla recordar que hi hagué, també, una altra mort, oi?

- Efectivament; una desgraciada mainadera suïssa o francesa. La policia estava convençuda que ella estava complicada en el crim. Es negaren a creure les seves histèriques protestes. Finalment, en un acte de desesperació, la pobra xicota va llançar-se des d’una finestra i es va matar. Després va descobrir-se que era absolutament innocent i no tenia cap complicitat en el crim.

- És espantós -exclamà monsieurBouc.

- Aproximadament sis mesos després, aquest home, Cassetti, va ser detingut, com a cap d’una banda dedicada a raptes de criatures. Empraven sempre els mateixos procediments. Mataven els seus presoners, ocultaven el cos, i procuraven treure tots els diners possibles abans que el crim no es descobrís. I ara, fixeu-vos bé, amic meu. Cassetti era l’home! Però gràcies a la fortuna que tenia i a les amistats que l’unien amb diverses personalitats influents, va ser absolt per manca de proves. Tanmateix, si no hagués tingut la precaució de fugir, el poble l’hauria linxat. Ara veig clarament què degué succeir. Va canviar de nom i va abandonar Amèrica. Des d’aleshores, ha estat un gentlemanmolt ric que viatjava per l’estranger i vivia de les seves rendes.

- Ah!, quel animal!-va exclamar monsieurBouc-. No em dol gens la seva mort!

- Estic d’acord amb vós.

-  Tout de même,no calia pas d’haver-lo matat a l’Orient Express. Hi ha d’altres llocs.

Poirot va somriure. Comprenia que monsieurBouc era part interessada en l’afer.

- La pregunta que ens cal plantejar-nos, ara, és la següent -digué-. Aquest assassinat, ¿és obra d’alguna banda rival a la qual Cassetti va fer traïció, algun temps, o bé és un acte de venjança particular?

Aleshores va explicar el descobriment de les paraules escrites en el petit fragment de paper carbonitzat.

- Si la meva suposició és certa, doncs, la carta va ser cremada per l’assassí. Per què? Perquè s’esmentava la paraula «Armstrong», la qual és la pista del misteri.

- ¿Viu encara algun membre de la família Armstrong?

- No ho sé, malauradament. Em balla pel cap d’haver llegit alguna cosa referent a una germana més petita de mistressArmstrong.

Poirot va seguir explicant les conclusions a les quals ell i el doctor Constantine havien arribat. MonsieurBouc va impressionar-se en sentir el descobriment del rellotge aixafat.

- Això ens dóna l’hora exacta del crim.

- Sí -respongué Poirot-. És molt interessant.

En el to que van ésser pronunciades aquestes paraules, hi havia alguna cosa que va fer que els altres dos el miressin amb certa estranyesa.

- Crec que vós vau sentir Ratchett parlar amb el conductor a la una menys vint minuts.

Poirot va explicar el que havia passat.

- Perfectament -digué monsieurBouc-. Això prova, almenys, que Cassetti o Ratchett (prefereixo seguir anomenant-lo amb aquest nom) era viu a la una menys vint.

- A la una menys vint-i-tres minuts, per ser més precisos -replicà el doctor Constantine.

- Aleshores, podem afirmar que a les dotze i trenta-set minuts, misterRatchett vivia encara. Això és un fet.

Poirot no digué res, però els seus ulls miraven lluny, pensarosament.

Trucaren a la porta i l’empleat del restaurant va entrar.

- El vagó restaurant ja està disponible, monsieur-digué.