- És possible…, certament, és possible -digué, tot baixet, Poirot.

El doctor va mirar-lo amb curiositat.

- Perdoni, monsieurPoirot, però no acabo de comprendre’l.

- No em comprenc a mi mateix -replicà Poirot-. No acabo de comprendre res en absolut, i, com ja pot veure, em sento extraordinàriament intrigat.

Va sospirar i va inclinar-se damunt una tauleta per examinar els fragments de paper carbonitzat. Va anar enraonant com per a ell mateix:

- Ara jo necessitaria una antiga capsa de barrets de senyora.

El doctor Constantine va quedar perplex en sentir aquella observació. En tot cas, Poirot no li va donar cap mena d’explicacions i, obrint la porta, va cridar el conductor. L’home va presentar-se ràpidament.

- Quantes senyores hi ha en aquest vagó? -li preguntà.

El conductor va comptar amb els seus dits.

- Una, dues, tres…, sis, senyor. La vella dama americana, la dama sueca, la noia anglesa, la comtessa Andrenyi i madame la princesseDragomiroff i la seva cambrera.

Poirot rumiava.

- Tenen, totes, capses de capells?

- Sí, senyor.

- Aleshores, porti’m…, vejam…, sí, la de la dama sueca i la de la cambrera. Farà el favor de dir-los que es tracta d’unes diligències duaneres…, és igual, digui el que cregui convenient.

- Perfectament, senyor. Serà molt fàcil perquè cap de les dues és al seu compartiment.

- Vagi de pressa, doncs.

El conductor va marxar. Al cap de poca estona va tornar amb dues capses de capells. Poirot va obrir la de la cambrera i la va posar de costat. Després va obrir la de la dama sueca i va sospirar amb satisfacció. Després de separar amb tota cura els capells, va descobrir una armadura rodona de tela metàl·lica.

- Ah!, aquí tenim el que buscàvem. Fa cosa de quinze anys totes les capses de capells eren com aquesta. El capell quedava subjecte a aquesta armadura per mitjà d’una llarga agulla.

Mentre parlava anava desfent amb molta traça dos trossos de filferro. Després va tornar a tancar la capsa i digué al conductor de retornar-les a llurs respectives mestresses.

Quan es va tancar la porta, una vegada més, es va girar cap al seu company.

- Ja veu, estimat doctor, que jo no tinc molta confiança en els sistemes dels experts. El que m’interessa és la psicologia i no les impressions digitals o les cendres de les cigarretes. Però en aquest cas acceptaré gustós un petit ajut científic. Aquest compartiment és ple d’indicis; però, en realitat, són el que representen?

- No l’entenc en absolut, monsieurPoirot.

- Perfectament. Ara li posaré un exemple. Hem trobat un mocador de dona. Va deixar-lo caure una dama? va ser un home qui va cometre el crim i es digué: «Vaig a fer aparentar aquest crim com si l’hagués comès una dona. Donaré diverses punyalades, algunes d’elles fluixes, i deixaré caure aquest mocador en un lloc on no hi hagi altre remei que veure’l»? Aquesta és una possibilitat. Però encara n’hi ha una altra. ¿Va matar-lo una dona i deliberadament va deixar caure aquest netejador de pipes per donar l’aparença que havia estat un home el criminal? Però també podem suposar que dues persones, un home i una dona, van intervenir separadament i que totes dues han tingut el descuit de deixar un rastre per tal de provar la seva identitat. Són moltes coincidències, no troba?

- Però, què té a veure la capsa de barrets amb tot això? -preguntà el doctor, encara intrigat.

- Ah, ja en parlarem. Com deia, aquests indicis, el rellotge aturat a un quart de dues, el mocador, el netejador de pipes, poden ser autèntics, però també poden ser falsos. No puc precisar-ho encara. Però hi ha un indici que crec (encara que també podria equivocar-me) que no ha estat falsejat. Em refereixo al llumí pla, doctor. Jo crec que aquest llumí va ser utilitzat per l’assassí i no per misterRatchett. Va ser utilitzat per cremar un document que devia tenir un valor. Possiblement una nota. Si és així, calia que hi hagués en aquesta nota algun error, alguna falta, que deixava una possible pista devers el criminal. Ara intentaré de ressuscitar què devia ser aquesta cosa.

Va sortir del compartiment i retornà al cap d’uns moments amb un fogonet d’esperit de vi i uns molls.

- Els utilitzo per al bigoti -digué, referint-se als molls.

El doctor l’observava amb gran interès. Va aplanar els dos trossos de tela metàl·lica i va col·locar amb tota cura el fragment de paper cremat al damunt. Després, va posar l’altre tros al damunt i, aguantant-ho tot amb els molls, va exposar-ho a la flama del fogonet d’esperit de vi.

- Aquest procediment és molt primitiu -digué per damunt la seva espatlla-. Veurem quin resultat donarà.

El doctor observava atentament totes les seves manipulacions. El metall començà de posar-se incandescent. De sobte, començaren a aparèixer senyals de lletres. Les paraules anaven formant-se lentament. Paraules de foc.

Era un trosset molt petit de paper. Només podien llegir-se quatre paraules i part d’una altra.

«… corda la petita Daisy Armstrong…»

- Ah! -va exclamar Poirot.

- Això li diu alguna cosa? -va preguntar el doctor amb gran curiositat.

Els ulls de Poirot lluïen. Va deixar els molls amb tota cura damunt la tauleta.

- Sí -digué-. Conec el veritable nom del mort. Conec el motiu pel qual li calgué deixar Amèrica.

- Com es deia?

- Cassetti.

- Cassetti… -Constantine va arrugar el front, cercant-. Aquest nom em diu alguna cosa. Ja fa anys… Però no recordo… Fou un cas a Amèrica, oi?

- Sí -digué Poirot-. Un cas a Amèrica. -Però Poirot no se sentia comunicatiu. Va mirar al seu entorn i va seguir-: Ja en parlarem un altre moment. Primerament, cal que ens assegurem que hem vist tot el que hi ha per veure, aquí.

Ràpidament i amb molta traça va escorcollar una vegada més les butxaques de la roba del mort, però no va trobar res d’interès. Després va empènyer la porta de comunicació que donava a l’altre compartiment, però era tancada de l’altre costat.

- Hi ha una cosa que no entenc -digué el doctor Constantine-. Si el criminal no es va escapar per la finestra, i si aquesta porta de comunicació està tancada per l’altre costat, i si a més, la porta que dóna al corredor no solament era tancada, sinó que hi havia la cadena posada, ¿com va sortir l’assassí del compartiment?

- Això és el que es pregunta el públic quan en un teatre posen una persona lligada de peus i mans dins un armari… i desapareix.