- ¿Va veure algun dels viatgers circular pel passadís?

L’home va rumiar.

- Em sembla que una de les senyores va anar al lavabo de l’altre extrem.

- Quina senyora?

- No ho sé pas, monsieur.Era a l’altre cap del passadís i la veia d’esquena. Portava un quimono escarlata amb uns dragons.

Poirot va assentir amb el cap.

- I després?

- No va passar res, monsieur,fins al matí.

- N’està segur?

- Ah, perdó! Vostè va obrir la porta i va mirar cap a fora un moment, oi?

- Perfectament, amic meu -digué Poirot-. M’estranyava que no ho recordés. A mi va despertar-me un soroll com si alguna cosa hagués caigut contra la meva porta. Té, vostè, idea del que podia ser?

L’home se’l va quedar mirant, sorprès.

- No crec que fos res, monsieur.Res, n’estic segur.

- Aleshores devia ser un cauchemar-digué Poirot filosòficament.

- Llevat que fos en el compartiment del costat el cop que vós vau sentir -digué monsieurBouc.

Poirot no va fer cas de la suggestió. Potser no volia fer comentaris davant el conductor del vagó llit.

- Passem a una altra qüestió -digué-. Suposem que ahir nit un assassí va pujar al tren. ¿Es pot afirmar amb seguretat que és del tot impossible que l’hagi abandonat després d’haver comès el crim?

Pierre Michel mogué el cap.

- I que tampoc no ha pogut amagar-se en cap lloc?

- Tot ha estat escorcollat -digué monsieurBouc-. Deixeu aquesta idea, amic meu.

- A més -va afegir Michel-, ningú no ha pogut entrar al vagó llit sense que jo no el veiés.

- Quina fou la darrera parada?

- Vincovci.

- A quina hora?

- La sortida era anunciada per a les onze cinquanta-vuit, però degut a la tempesta de neu sortirem amb vint minuts de retard.

- ¿Algú hauria pogut entrar venint dels vagons de viatgers ordinaris?

- No, monsieur.Després del servei de sopar, la porta que comunica els vagons ordinaris amb els vagons llit, queda tancada.

- Va baixar, vostè, del tren a Vincovci?

- Sí, monsieur.Com de costum, vaig baixar a l’andana i vaig romandre al peu de l’estrep. Els altres conductors van fer el mateix.

- I la porta del davant? La que està tocant al vagó restaurant.

- És sempre tancada per dins.

- Ara no ho és.

L’home va mirar estranyat, després la seva cara es va tranquil·litzar.

- Sens dubte un dels viatgers l’ha oberta per veure la neu.

- Probablement -digué Poirot.

Va fer repicar els dits damunt la taula tot pensarós, durant un minut o dos.

- El senyor troba que he fet mal fet? -digué tímidament l’home.

Poirot somrigué amablement.

- Ha tingut mala sort, amic meu -li digué-. Ah! Un altre punt que ara recordo. Vostè ha dit que va sonar un altre timbre quan estava trucant a la porta de misterRatchett. En efecte, jo també el vaig sentir. Qui era?

- Era el timbre de madame la princesseDragomiroff. Volia que avisés la seva cambrera.

- I vostè ho va fer així?

- Sí, monsieur.

Poirot va estudiar, pensarós, el pla que tenia davant els seus ulls. Després va abaixar el cap.

- Això és tot -digué- de moment.

- Gràcies, monsieur.

L’home va aixecar-se. Va mirar monsieurBouc.

- No es preocupi -digué aquest amablement-. No veig que hi hagi hagut cap negligència de la seva banda.

Tranquil·litzat, Pierre Michel va sortir del vagó.

Capítol II

La declaració del secretari

Durant uns minuts, Poirot quedà perdut en les seves reflexions.

- Em penso -digué, a l’últim- que serà convenient, atès el que coneixem, tornar a canviar algunes paraules amb misterMacQueen.

El jove americà es presentà ràpidament.

- Bé, quines noves hi ha? -preguntà.

- No va massa malament. Des de la nostra darrera conversa, he tingut ocasió de saber algunes coses, per exemple, la identitat de misterRatchett.

Hector MacQueen va inclinar-se profundament interessat.

- Sí? -preguntà.

- Ratchett, tal com vostè sospitava, era solament un àlies. Ratchett era Cassetti, l’home que va dirigir la cèlebre tongada de raptes, incloent el famós de la petita Daisy Armstrong.

Una expressió de gran astorament va aparèixer a la cara de MacQueen; després s’anà asserenant.

- Maleït llop! -va exclamar.

- ¿No en tenia el més petit esment, d’això, misterMacQueen?

- No, senyor -digué ràpidament el jove americà-. Si ho hagués sospitat, m’hauria tallat la mà dreta abans de treballar amb ell com a secretari.

- Sembla que la notícia el disgusti profundament, misterMacQueen.

- Tinc una raó particular per a indignar-me. El meu pare era el fiscal del districte que intervingué en el cas. Jo havia vist la senyora Armstrong més d’una vegada, era una dona estupenda. Tan dolça com desgraciada. -La seva cara va entristir-se-. Si algun home mereixia el que ha succeït, aquest home és Ratchett o Cassetti. Estic content que hagi tingut aquesta fi. Un home així no mereixia viure!

- Vostè parla com si hagués desitjat fer-ho personalment.

- En realitat, m’estic fent sospitós -digué el jove tornant-se vermell.

- Potser sospitaria més de vostè si fingís sentir una gran pena per la mort del seu amo -va replicar Hercule Poirot.