- No podria fer-ho, ni per salvar-me de la cadira elèctrica -va exclamar MacQueen en to tètric. I afegí-: Potser és massa curiositat de la meva banda, però, com ha arribat a descobrir-ho? Em refereixo a la identitat de Cassetti.

- Per un fragment de carta trobada en el seu compartiment.

- Em sembla que el vell ha pecat de negligent, ¿no troba?

- Això depèn del punt de vista -respongué Hercule Poirot.

El jove va trobar la resposta de Poirot desconcertant. Va mirar Poirot com si volgués endevinar què volia haver dit.

- La meva tasca consisteix a assegurar-me dels moviments de cada viatger d’aquest tren. Cal que ningú no s’ho prengui com una ofensa, comprèn? Només és un tràmit.

- Molt bé. Pot continuar amb tota franquesa.

- És inútil de preguntar-li el número del seu compartiment -va dir Poirot somrient- perquè el vaig compartir amb vostè una nit. És un compartiment de segona classe, lliteres números sis i set, del qual després d’haver-ne marxat jo, n’ha disposat vostè sol.

- Exactament.

- Ara, misterMacQueen, faci’m el favor d’explicar-me tots els seus moviments en la passada nit, des que va deixar el vagó restaurant.

- És molt fàcil. Vaig tornar al meu compartiment i vaig llegir una estona, a Belgrad vaig baixar del tren i com que vaig trobar que feia massa fred, vaig tornar a pujar al vagó. Vaig estar parlant amb una xicota anglesa que ocupa el compartiment veí al meu. Després vaig estar conversant amb un anglès, el coronel Arbuthnot; em sembla que vostè va passar quan estàvem parlant tots dos. Després vaig anar al compartiment de misterRatchett i, tal com ja li he dit abans, vaig prendre algunes notes per a les cartes que calia escriure. Vaig donar-li la bona nit i el vaig deixar. El coronel Arbuthnot era encara en el passadís. El seu compartiment ja era preparat per a la nit i li vaig suggerir d’entrar al meu. Vaig demanar un parell de begudes i les vam beure. Vam parlar de política mundial, del govern de l’índia i de la situació a Wall Street. No admeto gaire els britànics (són molt obstinats), però aquest m’agrada.

- Sap quina hora era quan el va deixar?

- Molt tard. Podria dir cap a les dues.

- Va adonar-se que el tren estava aturat?

- Ja ho crec! Ens va estranyar força. Vam mirar a fora i veiérem com la neu anava amuntegant-se, però no vam pensar que seria res greu.

- ¿Què va passar quan el coronel Arbuthnot finalment es va acomiadar?

- Ell va encaminar-se cap al seu compartiment i jo vaig trucar al conductor perquè em preparés el llit.

- On va ser, vostè, mentre ell el preparava?

- Al passadís, dret, tocant la porta, mentre fumava una cigarreta.

- I després?

- Després vaig ficar-me al llit i he dormit fins a aquest matí.

- A la tarda, va abandonar alguna vegada el tren?

- Arbuthnot i jo baixàrem a… ¿Com es diu aquella estació? Vincovci, per a estirar una mica les cames. Però feia un fred tan terrible que vam tornar a pujar tot seguit al tren.

- Per quina porta van baixar del tren, vostès?

- Per la més propera al nostre compartiment.

- La que és al costat del vagó restaurant?

- Sí.

- Pot recordar si era tancada?

MacQueen va fer memòria.

- Em sembla que sí. Hi havia una nena de balda o de passador. És això el que vol dir?

- Sí. En retornar al tren, ¿van tornar a posar la balda?

- Potser no. Almenys no ho recordo. -I va afegir de sobte-: És un detall molt important?

- Podria ser-ho. Suposo que mentre vostè i el coronel Arbuthnot parlaven, la porta del seu compartiment que dóna al passadís era oberta, oi?

Hector MacQueen va assentir amb el cap.

- Necessito que em digui, si és que ho recorda, si va passar algú pel passadís «després» de deixar l’estació de Vincovci, fins el moment en què vostès van separar-se per anar a dormir.

MacQueen va ajuntar les celles.

- Em sembla que va passar una vegada el conductor -va dir-. Venia del vagó restaurant. També va passar una senyora en direcció contrària.

- Quina senyora?

- No puc pas dir-li-ho. En realitat, no m’hi vaig fixar. En aquell moment estàvem discutint amb Arbuthnot. Només recordo que va passar amb una mena de bata de seda de color vermell, per davant de la porta. No vaig mirar i de totes maneres no m’hauria estat possible de veure-li la cara. Ja sap, vostè, que el meu compartiment és davant el vagó restaurant, al final del tren, de manera que la dona que passava pel corredor cap aquella direcció em donava l’esquena quan va passar per davant de la meva porta.

Poirot va fer un gest assentint.

- Devia anar al lavabo, segurament.

- Segurament.

- La va veure quan retornava?

- No m’hi vaig fixar, però suposo que devia retornar.

- Una altra pregunta. ¿Fuma amb pipa, misterMacQueen?

- No senyor, mai.

Poirot va fer una pausa.

- De moment, això és tot. Ara veuré el criat de misterRatchett. Per cert, ¿vostè i ell sempre viatgen en vagó de segona classe?

- Ell, sí. Però, generalment, jo viatjo en primera classe, i si és possible en el compartiment immediat al de misterRatchett. Aleshores, ell feia posar la major part dels bagatges en el meu compartiment per a tenir-los al seu abast més fàcilment. Però aquesta vegada hi ha hagut la casualitat que tots els compartiments de primera classe eren ocupats, excepte el d’ell.

- Ja ho comprenc. Moltes gràcies, misterMacQueen.

Capítol III

La declaració del criat

L’americà va ésser seguit pel pàl·lid anglès de cara inexpressiva, a qui Poirot ja havia vist el dia anterior. Estava correctament dret, fins que Poirot va fer-li un senyal perquè s’assegués.

- Si no m’equivoco, ¿vostè és el criat de misterRatchett?

- Sí, senyor.