- Perfectament, perfectament -contestà el comte amablement-. Em faig càrrec de la situació. Però em penso que tant la meva muller com jo mateix, no podrem ser-li de gran utilitat. Estàvem dormint i no vam sentir res en absolut.

- Coneix, vostè, la identitat del mort, monsieur?

- Tinc entès que era un americà important…, un home amb una cara completament desagradable. Seia sempre en aquella taula…

El comte va indicar amb el cap la taula en la qual seien Ratchett i MacQueen.

- Sí, sí, monsieur,té tota la raó. Però jo li pregunto si vostè sap el nom de l’individu.

- No. -El comte semblava completament desorientat per les preguntes de Poirot-. Si vostè vol saber-ho no ha de fer més que mirar el seu passaport.

- El nom que figura en el passaport és Ratchett -digué Poirot-. Però aquest no és el veritable nom. Aquest home és Cassetti, autor d’un famós rapte comès a Amèrica.

Poirot observava atentament el comte mentre anava parlant, però aquest no va semblar pas afectat per les notícies que Poirot li donava. Es va limitar a obrir una mica més els ulls.

- Ah! -va exclamar-. Això segurament no deixarà d’aclarir l’assumpte. Quin país tan extraordinari, Amèrica!

- Ha estat allí, vostè, monsieur le comte?

- Vaig passar un any a Washington.

- ¿Potser va tenir ocasió de conèixer la família Armstrong?

- Armstrong…, Armstrong…, és molt difícil de recordar. Un hom en coneix tanta, de gent!

Va somriure i s’arronsà d’espatlles.

- Tornem a l’assumpte que els interessa, senyors -digué-. En què puc ajudar-los?

- ¿A quina hora es va retirar, vostè, a descansar, monsieur le comte?

Poirot va mirar el plànol de cua d’ull. El comte i la comtessa Andrenyi ocupaven els compartiments dotze i tretze.

- Vam dir que ens preparessin el llit d’un dels dos compartiments mentre estàvem sopant al vagó restaurant. En tornar vam seure una estona en l’altre.

- Quin número era?

- El número tretze. Vam jugar una estona al piquet, tots dos. Cap a les onze la meva muller va retirar-se a descansar. El conductor va preparar la cabina i també vaig ficar-me al llit. He dormit perfectament fins a aquest matí.

- No va adonar-se que el tren es va aturar?

- Me n’he assabentat aquest matí.

- I la seva esposa?

- La meva esposa -el comte va somriure- pren sempre un hipnòtic quan viatja. Ahir nit va prendre la seva acostumada dosi de trional. -Va fer una pausa-. Sento no poder ser-los útil en cap sentit.

Poirot li va passar un full de paper i una ploma.

- Moltes gràcies, monsieur le comte.És pura fórmula; però ¿voldrà tenir l’amabilitat de deixar-me el seu nom i adreça?

El comte ho va escriure lentament i ho va fer amb tota cura.

- Ha fet bé d’haver-m’ho fet escriure -digué, bromejant-. El lletrejar del meu país és una petita dificultat per als qui no coneixen l’idioma.

Va lliurar el paper a Poirot i va aixecar-se.

- Serà del tot innecessari que la meva muller vingui aquí -digué-. No podrà dir-los més del que jo els he dit.

La mirada de Poirot va fer-se més viva.

- Sens dubte, sens dubte -digué-. Però de totes maneres, m’agradarà d’intercanviar unes paraules amb madame la comtesse.

- Li asseguro que és completament innecessari!

La seva veu tenia un to autoritari.

Poirot va somriure amablement.

- Serà pura fórmula -digué-. Però, comprengui que cal per al meu informe.

- Com vulgui.

El comte va cedir a contracor. Va fer una lleu inclinació i sortí del vagó restaurant.

Poirot va agafar un passaport. Va prendre nota dels títols i noms del comte. Les altres informacions eren: «Acompanyat de la seva muller. Nom: Elena Maria; nascuda Goldenberg; edat, vint anys». Un funcionari poc curós havia deixat caure una taca de greix en el passaport.

- Un passaport diplomàtic -digué monsieurBouc-. Caldrà tenir cura, amic meu, de no molestar-los massa. Aquesta gent no té res a veure en l’assassinat.

- No tingueu por, mon vieux, ja actuaré amb tacte. És pura fórmula.

La seva veu va apagar-se en el moment en què la comtessa Andrenyi entrava al vagó restaurant. Va mirar tímidament i veieren que era extraordinàriament encisadora.

- Desitgen veure’m, messieurs?

- Una petita formalitat, madame la comtesse.-Poirot va aixecar-se galantment i va indicar-li el seient de davant d’ell-. Només és per preguntar-li si va veure o va sentir alguna cosa la nit anterior que pogués donar alguna pista sobre l’assumpte.

- Res en absolut, monsieur.Jo dormia.

- ¿No va sentir, per exemple, una discussió en el compartiment immediat al seu? La senyora americana que l’ocupa va tenir un atac d’histerisme i va trucar al conductor.

- No vaig sentir res, monsieur.Comprèn?, jo havia pres un hipnòtic.

- Ah!, ja ho comprenc. Bé, no vull entretenir-la més temps… Un moment -digué ràpidament, en veure que ella s’aixecava-. Només un minut. Aquestes dades particulars, nom de soltera, edat i la resta, són correctes?

- Completament correctes, monsieur.

- ¿Tindrà l’amabilitat de signar aquesta nota a l’efecte; si li plau?

La comtessa va signar ràpidament, amb una graciosa cal·ligrafia: «Elena Andrenyi».

- Va acompanyar el seu marit a Amèrica, madame?

- No, monsieur.-Va somriure enrojolant-se una mica-. Encara no érem casats, aleshores; només fa un any que ho som.

- Ah, perfectament. Moltes gràcies, madame.A propòsit, és fumador, el seu marit?

- Sí.

- Pipa?

- No. Cigars i cigarretes.

- Moltes gràcies.

S’aixecà lentament; els seus ulls van observar-lo amb curiositat. Uns ulls preciosos, foscos, de forma d’ametlla, amb llargues pestanyes que donaven ombra a les pàl·lides i exquisides galtes. Els seus llavis, molt vermells, a la moda estrangera, estaven una mica entreoberts. Tenia una bellesa exòtica i encisadora.