- El seu nom complet i la seva adreça, madame.Potser preferirà escriure-ho vostè mateixa?

Poirot va presentar-li un full de paper i llapis, però la dama els refusà.

- Pot escriure-ho vostè mateix -digué-. No és gens difícil: Natàlia Dragomiroff, 17, avenue Kléber, París.

- Ve des de Constantinoble, madame?

- Sí. He passat una temporada a l’ambaixada d’Àustria. La meva cambrera viatja amb mi.

- ¿Voldria tenir l’amabilitat de fer-me un petit resum dels seus moviments a partir del sopar d’ahir nit?

- Amb molt de gust. Vaig donar ordre al conductor de preparar-me el llit mentre jo era al vagó restaurant sopant. I em vaig retirar immediatament després d’haver sopat. Vaig ficar-me al llit i vaig estar llegint fins a les onze, que vaig apagar el llum. No vaig poder dormir degut a un dolor reumàtic que tinc. A tres quarts d’una vaig cridar la meva cambrera. Va fer-me un massatge i vaig posar-me a llegir fins que vaig quedar adormida. M’és impossible de dir exactament l’hora en què va deixar-me. Possiblement una mitja hora després… o potser més tard.

- El tren, ja s’havia aturat?

- Ja estava aturat.

- ¿No va sentir res… res de nou durant aquest temps, madame?

- Res de nou.

- Com es diu la seva cambrera?

- Hildegarde Schmidt.

- Fa temps que és amb vostè?

- Quinze anys.

- La considera, vostè, digna de confiança?

- Del tot. La seva família és originaria de l’estat del meu difunt espòs, a Alemanya.

- Ha estat a Amèrica, vostè, suposo, madame?

El canvi tan brusc de tema va fer alçar les celles a la vella dama.

- Moltes vegades.

- ¿Ha tingut relació amb una família anomenada Armstrong, una família a la qual li va ocórrer una tragèdia?

Amb veu emocionada la vella dama va contestar:

- M’està parlant d’amics meus, monsieur.

- Va conèixer, doncs, el coronel Armstrong?

- Vaig coneixe’l superficialment, però la seva muller, Sònia Armstrong, era la meva fillola. Vaig tenir una gran amistat amb la seva mare, l’actriu Linda Arden. Linda Arden era un gran geni, una de les més grans tràgiques del món. Lady Macbeth, Magda,no ho interpretarà mai ningú com ella. Jo vaig ser, no solament una gran admiradora del seu art, sinó també una amiga personal.

- Va morir?

- No, no, encara viu, però està completament retirada. La seva salut és molt delicada; passa la major part del temps estirada en un sofà.

- Crec que tenia una segona filla, oi?

- Sí, molt més jove que mistressArmstrong.

- I viu?

- Certament.

- On?

La vella dama va inclinar-se i donà una mirada acerada a Poirot.

- Puc saber la raó d’aquestes preguntes? No crec que tinguin res a veure amb l’assassinat d’aquest tren.

- Doncs tenen la següent relació, madame: l’home que ha estat assassinat és el responsable del rapte i assassinat de la filleta de mistressArmstrong.

- Ah!

Les celles rectes de la dama van ajuntar-se. La princesa Dragomiroff va redreçar-se encara més.

- Segons el meu parer, aquest assassinat és un esdeveniment admirable! Ja m’excusarà la crueltat del meu punt de vista.

- És molt natural, madame.I ara tornem a la pregunta que no ha contestat. ¿On és la filla petita de Linda Arden, germana de mistressArmstrong?

- Amb tota sinceritat que no ho sé, monsieur.He perdut tot contacte amb la nova generació. Crec que va casar-se amb un anglès ja fa alguns anys i marxaren cap a Anglaterra, però, de moment, no puc recordar el nom del marit.

Va fer una llarga pausa i després va afegir:

- Senyors, desitgen preguntar-me alguna cosa més?

- Només una cosa, madame, una pregunta purament personal. Que em digui el color de la seva bata.

Va fer un gest d’estranyesa i digué:

- Suposo que vostè deu tenir les seves raons per a fer aquesta pregunta. La meva bata és de setí blau.

- Això és tot, madame.Li estic molt reconegut d’haver contestat les meves preguntes amb tanta rapidesa.

Ella va fer un gest indiferent amb la seva enjoiada mà.

Després, va posar-se dreta i els altres també s’aixecaren.

- Ja voldrà dispensar-me, monsieur-digué-. ¿Puc preguntar-li el seu nom? La seva cara no m’és desconeguda.

- El meu nom és Hercule Poirot…, per a servir-la.

La dama quedà silenciosa i finalment digué:

- Hercule Poirot. Sí. Ara ho recordo. És el destí.

Va anar-se’n molt dreta, amb moviments una mica encarcarats.

-  Voilà une grande dame!-digué monsieurBouc-. Quina opinió n’heu tret, d’ella, amic meu?

Però Hercule Poirot va limitar-se a bellugar el cap.

- M’agradaria de saber -digué- què deu haver volgut dir amb això del destí.

Capítol VII

Les declaracions del comte i de la comtessa Andrenyi

El comte i la comtessa Andrenyi van ésser cridats a continuació. Tanmateix, el comte es va presentar sol al vagó restaurant.

No es podia negar que, vist de prop, el comte era una figura arrogant. Tenia un metre vuitanta i tants d’alçària, almenys, amb amples espatlles i cintura esvelta. Anava vestit amb un perfecte vestit de tweed,d’innegable tall anglès, i hauria pogut passar molt bé per un fill de la Gran Bretanya, si no hagués portat el bigoti tan llarg i per una certa particularitat als pòmuls.

- Bé, senyors -digué-, en què els puc ser útil?

- Ja pot comprendre, monsieur-digué Poirot-, que, vist el que ha succeït, em veig obligat de fer algunes preguntes a tots el viatgers.