Poirot va somriure, recordant l’opinió de MacQueen respecte als britànics.

- Però aquest xicot m’agrada. Les idees que té sobre la situació política de l’índia són equivocades; això és el pitjor dels americans, són massa sentimentals i idealistes. Bé, doncs, com li deia, va interessar-li força el que jo li vaig explicar. Tinc prop de trenta anys d’experiència del país. I a mi va interessar-me molt el que va dir-me sobre la situació financera d’Amèrica. Després vam parlar de política en general. Em va sorprendre molt quan vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren tres quarts de dues.

- A aquesta hora van interrompre la conversa?

- Sí.

- Què va fer després?

- Vaig anar-me’n al meu compartiment i vaig ficar-me al llit.

- El seu llit, ja era fet?

- Sí.

- ¿És el compartiment…, vejam…, número quinze, el penúltim de l’extrem contrari al vagó restaurant?

- Sí.

- ¿On era el conductor quan vostè va anar cap al seu compartiment?

- Era assegut al final del passadís. Per cert, MacQueen va cridar-lo precisament quan jo entrava al meu compartiment.

- Què volia?

- Suposo, que li preparés el llit. La cabina no estava arreglada per a la nit.

- Ara, coronel Arbuthnot, desitjaria que fes memòria detingudament. Durant el temps que vostè va estar parlant amb misterMacQueen, ¿va veure que passés algú pel passadís?

- Molta gent, suposo. Però no vaig fixar-m’hi.

- Ah!, però jo em refereixo a la darrera hora i mitja de conversa. Van baixar, vostès, a Vincovci?

- Sí, però només pocs minuts. Hi havia la tempesta de neu i feia un fred inaguantable. Teníem ganes de retornar al vagó, encara que és escandalosa la manera que tenen de calefaccionar aquests trens.

MonsieurBouc va sospirar.

- És molt difícil de satisfer tothom -digué-. Els anglesos ho obren tot, en vénen d’altres i tot ho tanquen. Realment és molt difícil.

Ni Poirot ni el coronel Arbuthnot li van fer cap cas.

- Ara, monsieur,li prego que faci treballar la seva imaginació retrospectivament -digué Poirot, animant-lo-. Al defora fa fred. Vostès han retornat al tren. Seuen novament, vostè fuma; ¿potser una cigarreta, potser una pipa?

Va fer una pausa d’una fracció de segon.

- Jo, una pipa. MacQueen fuma cigarretes.

- El tren es posa novament en marxa. Vostè fumava la seva pipa. Parlaven de l’estat d’Europa, de la situació mundial. Era ja tard. La majoria de la gent s’havia retirat ja a llurs respectius compartiments per a dormir. Algú va passar per davant de la seva porta…, recorda?

Arbuthnot va ajuntar les celles esforçant-se per recordar.

- És molt difícil de dir -respongué-. Comprèn?, jo no m’hi fixava.

- Però, vostè té el do d’observació del soldat per als detalls. Vostè observa sense observar, com si diguéssim.

El coronel intenta de reflexionar de bell nou, però sense resultat.

- No recordo que passés ningú, excepte el conductor… Esperi un moment…, em sembla recordar que va passar també una dona.

- La va veure? Era jove, vella?

- No la vaig veure. Ni mirava en la seva direcció. Només recordo un cruixir de roba i una mena d’olor.

- Un perfum? Un bon perfum?

- Sí, com de fruita, no sé si comprèn què vull dir. Vull dir un perfum que se sent a cent iardes lluny. Però haig de dir-li -el coronel va afegir ràpidament- que això pot haver ocorregut més aviat. Sap?, va ser, tal com vostè mateix acaba de dir, precisament una d’aquestes coses que s’observen sense observar-les. En algun moment d’aquella nit jo em devia dir: «Dona -perfum-, quina olor més forta!». Però no puc estar segur del moment en què va passar, excepte que…, oh!, sí, devia ser després de Vincovci.

- Per què?

- Perquè recordo que vaig olorar, sap?, precisament quan estàvem parlant de l’enderrocament del Pla Quinquennal de Stalin. Ara sé que la idea -dona- em va portar la idea de la situació de les dones a Rússia. I recordo perfectament que no vam parlar de Rússia fins gairebé al final de la nostra conversa.

- No pot donar més detalls?

- N… no. Devia ser dins la darrera mitja hora.

- Fou després d’haver-se aturat el tren?

- Sí. Gairebé n’estic segur.

- Bé. Deixem-ho, ara. ¿Ha estat, vostè, alguna vegada a Amèrica, coronel Arbuthnot?

- Mai. No he volgut anar-hi.

- Va conèixer el coronel Armstrong?

- Armstrong… Armstrong… He conegut dos o tres Armstrongs. Hi havia un Tommy Armstrong en el 60, es refereix a ell? I també Selby Armstrong, que va morir en el Somme.

- Jo vull dir el coronel Armstrong, casat amb una americana, que tenien una nena, la qual va ser raptada i assassinada.

- Ah, sí! Ja recordo haver-ho llegit. Un cas horrorós. No recordo pas d’haver-lo conegut personalment, però, naturalment, he sentit parlar molt d’ell. Toby Armstrong. Molt bon xicot. Tothom l’estimava. Tenia una carrera molt brillant. Va obtenir la Victoria Cross.

- L’home que ha estat assassinat aquesta nit passada era el responsable de la mort de la nena del coronel Armstrong.

La cara del coronel s’enfosquí.

- Si vol saber la meva opinió, aquest miserable ha tingut el que es mereixia. Però m’hauria agradat més veure’l penjat o electrocutat, tal com es fa allà.

- De fet, coronel Arbuthnot, vostè prefereix la llei i l’ordre que no pas les venjances particulars.

- Sé que no podem apunyalar-nos els uns als altres com si fóssim corsos o de la màfia -digué el coronel-. Jo dic que els judicis fets per un jurat és el sistema més just.

Poirot va mirar-lo pensarosament durant un o dos minuts.

- Sí -digué-. Estava segur que aquest seria el seu punt de vista. Bé, coronel Arbuthnot. No crec pas que hagi de preguntar-li res més. ¿No recorda alguna cosa que li hagi cridat l’atenció, ahir a la nit…? bé que ara, pensant-ho millor, li resulti sospitós?

- No -respongué-. Res en absolut. A no ser que… -El coronel vacil·lava.

- Sí, continuï, li ho prego.

- En realitat, no és res -va dir el coronel lentament-. Però com que vostè ha dit «alguna cosa»…