- Sí, sí, digui.

- No és res, només un petit detall. Quan vaig retornar al meu compartiment, vaig observar que el que seguia al meu, el del final, ja sap vostè…

- Sí, el número setze.

- Efectivament, la porta no era completament tancada. I l’individu que hi havia dins mirava d’una manera furtiva. Aleshores va tancar la porta ràpidament. Ja sé que no té cap importància, però va semblar-me anormal. Vull dir que és completament normal obrir una porta i treure el cap si hom sent curiositat. Però va ser la manera furtiva de fer-ho que va cridar-me l’atenció.

- Efectivament -respongué Poirot, no gaire convençut.

- Ja li he dit que és un detall insignificant -repetí Arbuthnot, excusant-se-. Però ja sap que a primeres hores del matí, tot és molt silenciós i aquest detall resultava bastant sinistre, com en una novel·la de detectius. Realment, no té sentit.

El coronel va aixecar-se.

- Bé, si no em necessiten…

- Gràcies, coronel Arbuthnot; res més per ara.

El militar va dubtar un moment. La seva natural aversió de veure’s interrogat per estrangers s’havia dissipat.

- Respecte a missDebenham -digué, con avergonyit-, jo puc assegurar-los que és una veritable dama. És una pukka sahib.

Una mica envermellit, el coronel va retirar-se.

- Què és una pukka sahïb?-va preguntar el doctor Constantine amb interès.

- Això vol dir que el pare i els germans de missDebenham van educar-se en la mateixa classe d’escola que el coronel Arbuthnot -digué Poirot.

- Oh! -va contestar el doctor Constantine decepcionat-. Això no té res a veure amb el crim.

- Exactament -respongué Poirot.

Va quedar rumiant una estona, tamborinejant amb els dits damunt la taula. Després va alçar els ulls.

- El coronel Arbuthnot fuma amb pipa -digué-. En el compartiment de misterRatchett he trobat un netejador de pipes. MisterRatchett fumava només cigars.

- Vostè creu…?

- Fins ara, és l’únic que ha admès de fumar amb pipa. I ha sentit parlar del coronel Armstrong; fins i tot potser va conèixer-lo, encara que actualment no vulgui admetre-ho.

- Creu, doncs, possible…?

Poirot mogué violentament el cap.

- Precisament és «impossible» (completament «impossible») que un honorable anglès, lleugerament estúpid, apunyali un enemic dotze vegades consecutives amb un ganivet. ¿No senten, amics meus, que és absolutament «impossible»?

- Això és psicologia -digué monsieurBouc.

- I cal respectar la psicologia. Aquest crim porta una signatura i, segurament, no és pas la signatura del coronel Arbuthnot. Però anem, ara, amb el següent interrogatori.

Aquesta vegada monsieurBouc no va citar per a res l’italià. Però va pensar-hi.

Capítol IX

La declaració de mister Hardman

El darrer dels viatgers de primera classe que va ésser interrogat -misterHardman- era un voluminós i llampant americà que va compartir la taula amb l’italià i el criat.

Duia un vestit flamant, una camisa rosa, una agulla de corbata enlluernadora i anava mastegant quan va entrar al vagó restaurant. Tenia una cara com una lluna, força vulgar, i una expressió de panxacontent.

- Bon dia, senyors -digué-. En què puc servir-los?

- Suposo que s’haurà assabentat de l’assassinat, mister…Hardman.

- Segur.

L’americà anava mastegant el xiclet.

- Ens cal interrogar tots el passatgers d’aquest tren.

- Em sembla molt bé. És l’única manera d’esclarir l’afer.

Poirot va consultar el passaport que tenia al davant.

- Vostè és Cyrus Bethman Hardman, ciutadà dels Estats Units, de quaranta-un anys, viatjant de cintes de màquines d’escriure.

- O.K., sóc jo.

- Vostè va d’Istanbul a París.

- Exactament.

- Motius?

- Negocis.

- Viatja sempre en primera classe, misterHardman?

- Sí, senyor. La casa em paga totes les despeses.

L’americà va fer l’ullet.

- Ara, misterHardman, parlem de l’esdeveniment d’anit passada.

L’americà va assentir amb el cap.

- Què pot dir-nos respecte al que va succeir?

- Exactament res.

- Ah, doncs, és una llàstima. Potser voldrà dir-nos, misterHardman, exactament, ¿què va fer, vostè, ahir a la nit, a partir del sopar?

Per primera vegada l’americà va semblar que no tenia preparada la resposta. Al final va dir:

- Dispensin-me, senyors; però, qui són, vostès? Posin-me al corrent.

- Aquí hi ha misterBouc, un dels directors de la Compagnie des Wagons-Lits. Aquest senyor és el doctor que ha examinat el cadàver.

- I vostè?

- Jo sóc Hercule Poirot. Estic encarregat per la Companyia d’investigar aquest assumpte.

- He sentit parlar de vostè -va dir misterHardman. Després va reflexionar durant uns moments-. Em sembla -digué finalment- que serà millor que parli clar.

- Certament, serà millor per a vostè de dir-nos tot el que sàpiga -respongué Poirot, secament.

- Vostè hauria dit una gran veritat si jo «sabés» alguna cosa. Però no és així. No sé absolutament res, tal com he dit. Però jo «caldria» que sabés alguna cosa. I això em contraria. Tinc l’obligació de saber alguna cosa.

- Faci el favor d’explicar-se, misterHardman.

MisterHardman va sospirar, es va treure el xiclet de la boca i se’l va ficar a la butxaca. Al mateix temps la seva personalitat va semblar que feia un canvi. Esdevenia menys còmic i es feia més real. El to de veu era menys nasal i la seva veu també va transformar-se.