Poirot va fer un gest assentint.

- Però això és el que precisament no demostren els fets -va dir-. Vegi, si no; si hi estiguessin tots dos complicats, caldria esperar que cadascú proporcionés una coartada a l’altre. No és cert? Però no, res d’això ha passat. La coartada de missDebenham la proporciona una dona sueca, a la qual no havia vist mai abans d’ara, i la del coronel Arbuthnot la proporciona MacQueen, el secretari de l’home assassinat. No, la solució d’aquest trencaclosques és massa fàcil.

- Ha dit, vostè, que hi havia una altra raó per a les seves sospites -va recordar-li monsieurBouc.

Poirot somrigué.

- Ah!, però és una raó purament psicològica. Jo em pregunto si és possible que missDebenham hagi planejat aquest crim. Darrera aquest cas, estic convençut que s’amaga un cervell fred, intel·ligent i ple de recursos. MissDebenham és una persona que pot respondre a aquesta descripció.

MonsieurBouc va moure el cap, dubtant.

- Em sembla que esteu equivocat, amic meu. No veig pas aquesta noia anglesa com una criminal.

- Bé, ja ho veurem -respongué Poirot recollint el darrer passaport-. Anem amb el darrer nom de la nostra llista: Hildegarde Schmidt, cambrera.

Avisada per l’empleat, Hildegarde Schmidt va presentar-se al vagó restaurant i es va mantenir dreta en actitud respectuosa.

Poirot va indicar-li un seient.

Va asseure’s, va encreuar les mans i va esperar tranquil·lament que Poirot la interrogués. Tenia l’aspecte d’una pacífica criatura, exageradament respectuosa, però no pas massa intel·ligent.

Poirot va mostrar-se bondadós i cordial, per tal de tranquil·litzar-la. Aleshores va fer escriure el seu nom i l’adreça i va començar de preguntar-li amablement.

L’interrogatori va tenir lloc en alemany.

- Necessitem saber tot el possible respecte al que ha succeït aquesta nit passada -digué Poirot-. Ja comprenem que vostè no ens podrà dir gran cosa, ni massa detalls sobre el crim, però pot haver vist o sentit alguna cosa que, encara que a vostè li sembli que no pot tenir cap significat, pot ser molt valuosa per a nosaltres. Suposo que ho comprèn, oi?

No semblava pas haver comprès res. La seva cara ampla i bondadosa seguia amb una plàcida expressió d’estupidesa.

- Jo no sé res, monsieur-respongué.

- Naturalment, però deu saber, per exemple, que la seva mestressa va fer-la cridar anit passada, oi?

- Sí, en efecte.

- Recorda quina hora era?

- No, monsieur.Jo dormia quan l’empleat va venir i em va despertar.

- Perfectament. ¿Està, vostè, acostumada que la despertin així?

- Sí, monsieur.La meva senyora té necessitat molt sovint dels meus serveis a la nit. No pot dormir gaire bé.

-  Eh bien,aleshores, vostè va rebre l’encàrrec i es va llevar. Va posar-se una bata?

- No, monsieur,vaig posar-me un vestit. No m’agrada presentar-me amb bata davant Sa Excel·lència.

- I això que vostè té una bata molt bonica, de color escarlata, oi?

La cambrera el va mirar astorada.

- No, monsieur,la meva bata és de franel·la de color blau fosc.

- Perdoni! Era una broma. Així doncs, vostè va anar al compartiment de madame la princesse.¿Què va fer un cop va arribar allí?

- Vaig fer-li un massatge, monsieur,i després vaig llegir-li una estona en veu alta. No és pas que jo llegeixi massa bé en veu alta, però Sa Excel·lència diu que ja és suficient. Diu també que li va bé per a dormir. Quan agafa el son, jo tinc ordre d’anar-me’n, així és que tanco el llibre i me’n torno al meu compartiment.

- Sap quina hora era?

- No, monsieur.

- Bé, ¿quanta estona va estar amb madame la princessefent-li lectura?

- Aproximadament una mitja hora, monsieur.

- Perfectament, segueixi.

- Primerament, vaig portar a Sa Excel·lència una manta del meu compartiment. Feia molt de fred, malgrat la calefacció. Vaig arreglar-li, doncs, la manta i ella va desitjar-me bona nit. També vaig posar-li al seu abast aigua mineral. Aleshores, vaig apagar el llum i vaig retirar-me.

- I després?

- No hi ha res més, senyor. Vaig tornar al meu compartiment i vaig posar-me a dormir.

- No va trobar ningú pel passadís?

- No, senyor.

- ¿No va veure, per exemple, una senyora amb un quimono de color escarlata, amb uns dragons brodats?

Els seus ulls aigualits se’l van quedar mirant.

- No, no, monsieur.No hi havia ningú, excepte el conductor. Tothom estava dormint.

- Però vostè va veure el conductor?

- Sí, monsieur.

- Què estava fent?

- Sortia d’un dels compartiments, monsieur.

- Què? - MonsieurBouc va abocar-se endavant-. De quin compartiment?

Hildegarde Schmidt el va mirar espantada i Poirot va llançar una mirada reprovadora al seu amic.

- Naturalment -digué-. El conductor cal que respongui molt sovint a les trucades, durant la nit. ¿Recorda, vostè, quin compartiment era?

- Era un compartiment situat cap a la meitat del vagó. Dues o tres portes més enllà del de madame la princesse.

- Ah!, bé. Faci el favor de dir-nos exactament què va passar.

- Gairebé va ensopegar amb mi, monsieur.Era quan jo tornava del meu compartiment al de la princesa, portant-li la manta.

- ¿I ell sortia d’un compartiment i gairebé va ensopegar amb vostè? Cap a quina direcció anava?

- Cap a mi, monsieur.Ell va excusar-se i va seguir corredor enllà cap al vagó restaurant. En aquell moment estava trucant un timbre, però em sembla que ell no va acudir-hi.

La xicota va fer una pausa i després afegí:

- No comprenc. Per què m’ho pregunta?

Poirot la va tranquil·litzar de seguida.

- És només una qüestió d’horaris -digué-. Tot és una rutina. Aquest pobre empleat es veu que ha tingut una nit molt ocupada. Primerament calgué avisar-la a vostè, després va haver d’atendre els timbres…