- No era pas el mateix empleat que va venir a avisar-me, monsieur.Era un altre.

- Ah!, un altre! Ja l’havia vist, vostè, abans?

- No, monsieur.

- Ah! ¿Creu, vostè, que el podria reconèixer, si el tornés a veure?

- Em penso que sí, monsieur.

Poirot va murmurar algunes paraules a l’orella de monsieurBouc. Aquest va aixecar-se ràpidament i va dirigir-se cap a la porta per tal de donar una ordre.

Poirot va seguir amb el seu interrogatori, emprant les maneres més amables possible.

- Ha estat mai a Amèrica, FrauSchmidt?

- Mai, monsieur.Crec que és un gran país.

- ¿Ha sentit dir, potser, qui era, en realitat, aquest home al qual han assassinat? Era el responsable de la mort d’una nena petita.

- Sí, ja ho sentit dir, monsieur.Una cosa abominable…, monstruosa. El bon Déu no hauria de permetre aquestes coses. A Alemanya no som tan malvats.

La bona dona tenia els ulls plens de llàgrimes. Els seus instints maternals estaven trasbalsats.

- Fou un crim abominable -digué Poirot, greument.

Va treure’s un trosset de roba de batista molt fina, de la butxaca i el va ensenyar a la dona.

- És de vostè aquest mocador, FrauSchmidt?

Es féu un moment de silenci mentre ella l’examinava. El color va pujar-li a la cara quan va contestar:

- Ah!, no, naturalment. No és meu, monsieur.

- Té la inicial «H», veu? He cregut que és de vostè.

- Oh, monsieur.Això és un mocador de gran dama. Un mocador molt car. Brodat a mà. Segurament és de París.

- No sap pas de qui pot ser?

- Jo? Oh, no, monsieur.

Dels tres homes que estaven escoltant, només Poirot va percebre una lleugera vacil·lació en la resposta de la cambrera.

MonsieurBouc digué alguna cosa a l’orella de Poirot. Aquest va assentir amb el cap i digué, adreçant-se a l’alemanya:

- Ara vindran els tres empleats dels vagons llit. ¿Voldrà fer el favor de dir-nos quin és el que vostè va trobar la nit passada quan anava amb la manta per la princesa?

Van entrar el tres homes. Pierre Michel, el robust i ros conductor del vagó Atenes-París i el no menys corpulent conductor del vagó de Bucarest.

Hildegarde Schmidt va mirar-los i immediatament va moure negativament el cap.

- No, monsieur-va dir-. No és cap d’aquests tres el que vaig veure ahir a la nit.

- Doncs, són aquests els únics conductors que hi ha al tren. Deu estar equivocada.

- N’estic completament segura, monsieur.Aquests són tots alts i corpulents. El que jo vaig veure era baix i moreno. Portava un petit bigoti. La seva veu quan va dir-me: «Pardon»,semblava la d’una dona. Naturalment, el recordo perfectament, monsieur.

Capítol XIII

Resum de les declaracions dels viatgers

- Un home baix, moreno i amb veu efeminada -digué monsieurBouc.

Els tres empleats i Hildegarde Schmidt havien sortit, ja, del vagó restaurant.

MonsieurBouc va fer un gest desesperat.

- No entenc res… res en absolut de tot això! ¿L’enemic del qual Ratchett parlava, resulta que ha estat en el tren, malgrat tot? Però, on és ara? ¿Com pot haver-se evaporat en l’aire? El cap em roda! Amic meu, digueu-me alguna cosa, us ho suplico. Expliqueu-me com l’impossible pot ser possible!

- Heus ací una bona frase -respongué Poirot-. L’impossible no pot haver succeït; per tant, l’impossible pot ser possible, malgrat totes les aparences.

- Expliqueu-me, doncs, ràpidament, què va passar, en realitat, ahir a la nit en el tren.

- No sóc bruixot, mon cher.Sóc, igualment com vós, un home al qual li balla el cap. Aquest assumpte progressa d’una manera molt estranya.

- Jo trobo que no progressa de cap manera. Encara som on érem.

Poirot va negar amb el cap.

- No, això no és veritat. Hem avançat. Coneixem certs detalls. Hem sentit les declaracions dels viatgers.

- I què n’hem tret? Res, en absolut.

- No ho diria pas jo així, amic meu.

- Potser exagero. L’americà Hardman i la cambrera alemanya…, sí, potser sí que ens han dit alguna cosa. És a dir, l’assumpte s’ha complicat més que no pas ho era.

- No, no, no -digué Poirot suaument.

MonsieurBouc va moure’s en el seu seient.

- Parleu, doncs. Escoltem la sapiència d’Hercule Poirot!

- ¿No us he dit que jo, igualment com vós, estic completament desorientat? Però, almenys, podem mirar de front el nostre problema. Podem disposar els fets que coneixem, amb ordre i amb mètode.

- Segueixi, faci’m el favor -digué el doctor Constantine.

Poirot va aclarir-se la veu i va allisar un paper assecant.

- Repassem el cas tal com es troba en aquest moment. En primer lloc tenim uns quants fets que són indiscutibles. Aquest home, Ratchett, o Cassetti, ha rebut dotze punyalades i ha mort la nit passada. Aquest és un dels fets.

- Ho concedeixo, mon vieux,ho concedeixo -respongué monsieurBouc en un to irònic.

Hercule Poirot no en va fer cap cas. I va continuar tranquil·lament:

- De moment, passaré per sobre d’algunes aparences peculiars de les quals el doctor Constantine i jo ja hem discutit. Ja ens n’ocuparem en el moment oportú. El següent fet d’importància, segons el meu parer, és «l’hora» del crim.

- Aquesta és una de les poques coses que ja coneixem -digué monsieurBouc-. El crim ha estat comès a un quart de dues d’aquesta matinada. Totes les aparences demostren que era aquesta hora.

- No «totes». Vós exagereu. Hi ha, indubtablement, certes proves que demostren aquest punt de vista.

- Celebro que, almenys, ho admeteu.