- Quan ha passat pel meu costat, en el restaurant -va contestar finalment-, he sentit una sensació molt curiosa. Ha estat com si un animal salvatge (un animal salvatge!, compreneu?) m’hagués passat frec a frec.

- I, tanmateix, a primera vista té un aspecte dels més respectables.

-  Précisément!El cos…, la gàbia… és el més respectable, però l’animal salvatge es veu a través dels barrots.

- Teniu una imaginació, mon vieux!-respongué monsieurBouc.

- Potser sí. Però no puc treure’m del cap la impressió de maldat que ha passat al costat meu.

- Aquest respectable americà?

- Aquest respectable americà!

- Bé -digué alegrement monsieurBouc-, deveu tenir raó. Hi ha molta maldat en el món.

En aquell moment va obrir-se la porta i va aparèixer el conserge, el qual es dirigí cap a ells. Semblava intranquil.

- És extraordinari, senyor -digué a Poirot-. No hi ha ni un sol llit de primera classe, lliure, en el tren.

-  Comment?-va exclamar monsieurBouc-. ¿En aquesta època de l’any? Sens dubte deu viatjar un grup de periodistes o de polítics.

- No puc dir-li-ho, senyor -respongué el conserge, adreçant-se, respectuosament, a monsieurBouc-. Però el cas és que no n’hi ha cap.

- Està bé. -I adreçant-se a Poirot-: Estigueu tranquil, amic meu. Ja ho arreglarem d’una manera o altra. Sempre ens reservem algun compartiment, el número setze que no està compromès. El conductor se n’ocuparà. -Va somriure i mirà el seu rellotge-. Veniu, és hora de marxar.

A l’estació monsieurBouc va ésser saludat respectuosament pel conductor del vagó llit, uniformat de color marró.

- Bona nit, senyor. El seu compartiment és el número u.

Va cridar els maleters i aquests acostaren llurs carretons plens de bagatges cap al vagó que portava el rètol de la seva destinació:

«Istanbul-Trieste-Calais»

- Crec que viatja molta gent, avui; és cert?

- És increïble, senyor. Tothom ha escollit aquesta nit per a viatjar!

- Malgrat tot, cal que cerqui un compartiment per a aquest senyor. És un gran amic meu. Se li podria donar el número setze.

- Està ocupat, senyor. Ja li ho he dit: anem plens…, plens de gom a gom.

- Però què passa? -va preguntar monsieurBouc, impacient-. Hi ha alguna conferència? ¿Alguna assemblea?

- No, senyor. És purament casual. Es veu que la gent s’ha encapritxat per viatjar aquesta nit.

MonsieurBouc va iniciar un gest de disgust.

- A Belgrad -digué- enganxaran el vagó llit procedent d’Atenes, així també el Bucarest-París, però el cas és que no arribarem a Belgrad fins demà a la tarda. El problema és per a aquesta nit. ¿No hi ha cap segona classe lliure?

- Hi ha una segona classe lliure, senyor.

- Bé, aleshores…

- Però es tracta d’un compartiment per a senyores. Hi ha, ja, una alemanya en el compartiment; és una cambrera.

-  Là, là,això és molt delicat -remugà monsieurBouc.

- No us preocupeu, amic meu -li digué Poirot-. Puc viatjar perfectament en un vagó ordinari.

- De cap manera. De cap manera. - MonsieurBouc s’adreçà, de nou, al conductor-. ¿Ha arribat ja tothom?

- Només manca un viatger.

El conductor va parlar lentament i amb titubeig.

- Quin llit és?

- El número set de segona classe. El viatger no ha arribat encara i manquen només quatre minuts per a les nou.

- Qui és?

- Un anglès. -El conductor va consultar la seva llista-. Un tal misterHarris.

- És un nom de bon presagi -digué Poirot-. Recordo Dickens. MisterHarris no arribarà.

- Col·loqui l’equipatge de monsieural número set -ordenà monsieurBouc-. Si arriba aquest misterHarris caldrà dir-li que és massa tard…, que els llits no poden quedar retinguts tant de temps… Ja ho arreglarem d’una manera o d’una altra. ¿Per què preocupar-se per un misterHarris?

- Com vulgui el senyor -digué el conductor.

El conductor va parlar amb el maleter de Poirot i li va donar les instruccions per tal que portés els bagatges al seu lloc. Després es féu cap a un costat perquè Poirot pugés al tren.

-  Tout à fait au bout, monsieur-li digué-. El penúltim compartiment.

Poirot va anar passant pel passadís amb força dificultat, ja que la majoria dels viatgers eren drets al passadís.

Els polits pardonsde Poirot s’anaven succeint amb regularitat de rellotge. Finalment va arribar al compartiment indicat. Al seu interior, col·locant un maletí, va trobar el jove americà de l’Hotel Tokatlian.

Va posar mala cara en veure Poirot.

- Perdoni -va dir-li-. Em sembla que s’ha equivocat. -Aleshores, en un francès molt primari-: Je crois que vous avez un erreur.

Poirot va contestar en anglès:

- Sou misterHarris?

- No. El meu nom és MacQueen. Jo…

Però en aquell moment la veu del conductor del vagó llit es va deixar sentir darrera Poirot.

- No hi ha cap més llit en el tren, monsieur.Aquest senyor cal que s’instal·li aquí.

Mentre parlava va obrir la finestra del passadís i va començar de pujar els bagatges de Poirot.

Poirot va observar, amb una certa diversió, el to d’excusa de la seva veu. Sense cap dubte li devien haver ofert una bona propina si procurava que la cabina no fos ocupada només que per aquell viatger. Però fins i tot la més esplèndida propina no té eficàcia si el director de la Companyia és a bord i dóna ordres.

El conductor va sortir del compartiment després d’haver col·locat al seu lloc totes les maletes.

-  Voilà, monsieur-digué-. Tot ha quedat arreglat. La seva llitera és la de dalt, la número set. Sortiríem dintre un minut.

Va desaparèixer ràpidament pel passadís. Poirot va tornar a entrar al seu compartiment.

- Un fenomen que he vist molt rares vegades -va comentar alegrement-. Un conductor de vagó llit que s’ocupa, personalment, dels bagatges! És inaudit!