El seu company de viatge va somriure. Es veia ben clar que havia desaparegut la seva contrarietat… i probablement havia decidit que era millor prendre-s’ho amb filosofia.

- El tren va extraordinàriament ple -va comentar.

Es va sentir un xiulet i la locomotora va llançar un llarg grinyol. Els dos homes sortiren al passadís.

-  En voiture-digué una veu a l’andana.

- Ja marxem -expressà MacQueen.

Però no van sortir encara. El xiulet es va sentir una altra vegada.

- Voldria dir-li -digué, de sobte, el jove- que si vostè prefereix la llitera de baix, la hi puc cedir.

- No, no -va protestar Poirot-. No voldria que vostè se’n privés.

- De cap manera. Queda convingut.

- És massa amabilitat…

Corteses protestes d’ambdues bandes.

- Només és per una nit -va explicar Poirot-. Arribant a Belgrad…

- Ah! Vostè baixa a Belgrad?

- No és això exactament. Ja veurà…

En aquell moment hi hagué un violent sotrac. Els dos homes tragueren el cap per la finestra per tal de contemplar la llarga i ben il·luminada andana, que anava desfilant davant d’ells.

L’Orient Express començava el seu viatge de tres dies a través d’Europa.

Capítol III

Poirot refusa un cas

MonsieurHercule Poirot va entrar una mica tard, l’endemà, al vagó restaurant. S’havia llevat de bona hora, va esmorzar gairebé sol i havia passat tot el matí repassant les notes de l’assumpte que el cridava a Londres. Gairebé no havia vist el seu company de compartiment.

MonsieurBouc, que ja estava instal·lat, va indicar al seu amic la cadira buida de l’altra banda de la taula. Poirot va asseure’s i, degut a la favorable situació de la taula, no tardaren a servir-los els primers amb els millors i escollits plats. L’àpat fou excepcionalment perfecte.

Fins que no van començar a menjar un suculent formatge ben mantegós, monsieurBouc no va dedicar la seva atenció a d’altres assumptes que no fossin els de menjar. Va ésser aleshores que va començar de sentir-se filòsof.

- Ah! -va sospirar-. Voldria poder tenir la ploma de Balzac! Com descriuria aquesta escena!

- És una bona idea -digué Poirot.

- Vós ho trobeu, també? Ningú no l’ha tinguda encara, em penso. Es presta tant per a una novel·la. Estem voltats de gent de tota mena, de totes les nacionalitats, de totes les edats. Durant tres dies tota aquesta gent, desconeguts els uns dels altres, viuran junts. Dormiran i menjaran sota un mateix sostre; no podran separar-se. Al final d’aquests tres dies, cadascú seguirà el seu camí, potser mai més no tornaran a trobar-se.

- Malgrat tot -replicà Poirot-, suposant que un accident…

- Ah, no!, amic meu…

- Des del vostre punt de vista seria molt trist, ho confesso. Però fem aquesta suposició un moment. En aquest cas, probablement restaríem units… per la mort.

- Una mica més de vi -digué monsieurBouc omplint ràpidament els vasos-. Us sentiu molt pessimista, mon cher.Potser és cosa de la digestió.

- Certament. La cuina de Síria no està feta per al meu estómac.

Begué el seu vi a glopets. Després es recolzà en el seu seient i va donar una mirada observadora per tot el vagó restaurant. En total hi havia tretze clients, i tal com monsieurBouc havia fet observar, de totes les nacionalitats i de totes les classes. Va començar d’estudiar-los.

A la taula oposada a la d’ells hi havia tres homes. Va suposar que eren simples viatgers instal·lats en aquell lloc per l’incontestable capritx dels empleats del restaurant. Un italià corpulent es burxava les dents amb evident plaer. Al seu davant, un anglès encarcarat tenia reflectida en la seva cara l’expressió desaprovadora de l’impecable majordom. Al costat de l’anglès seia un americà vestit d’una manera llampant…, possiblement era un viatjant de comerç.

- No hem menjat pas malament -digué en veu de nas.

L’italià va treure’s l’escuradents de la boca per tal de bracejar amb més facilitat.

- Efectivament -digué-. Ho he dit tota l’estona.

L’anglès va mirar per la finestreta i va tossir.

La mirada de Poirot va anar donant la volta.

En una taula petita hi havia, asseguda, molt seriosa i molt tibada, una dama vella i lletja com poques. La seva lletjor, però, era una lletjor distingida, que captivava més que no pas revel·lia. Al voltant del seu coll duia un collaret de perles legítimes, malgrat no aparentar-ho. Les mans eren plenes d’anells. Duia l’abric posat damunt les espatlles. Un caríssim barret negre, petitó, posat horrorosament damunt els cabells groguencs, li feia la cara més espantosa encara.

Estava en aquell moment parlant amb el cambrer, en un to cortès, però completament autoritari.

- Tindrà l’amabilitat de posar en el meu compartiment una ampolla d’aigua mineral i un vas gran de suc de taronja. Donarà ordre que em preparin per a aquest vespre, per al sopar, pollastre sense cap mena de salsa i una mica de peix bullit.

El cambrer va contestar respectuosament que compliria les seves ordres.

La dama féu una amable inclinació amb el cap i es va aixecar. La seva mirada va creuar-se amb la de Poirot i la va defugir amb aristocràtica indiferència.

- És la princesa Dragomiroff -va dir monsieurBouc en veu baixa-. És russa. El seu marit va realitzar tot el seu capital i va invertir-lo fora de Rússia, abans de la Revolució. És extremament rica. I una veritable cosmopolita.

Poirot va assentir amb el cap; ja havia sentit parlar de la princesa Dragomiroff.

- Té una gran personalitat -reprengué monsieurBouc-. Lletja com un pecat, però es fa admirar. ¿No és cert?

Poirot hi estigué d’acord.

En una altra taula més gran hi havia asseguda Mary Debenham amb dues dones més. Una d’elles era de mitjana edat, amb una brusa escocesa i una faldilla de tweed.Els seus cabells groguencs estaven recollits en una trossa; portava unes indispensables ulleres i la seva cara llarga, tranquil·la i afable li donava l’aspecte d’un be. Estava escoltant la tercera dona, grassa, de cara agradable, de més edat, la qual parlava en un to clar i monòton, sense donar cap senyal de fer pauses, ni per menjar, ni tan sols per respirar.