- … i aleshores la meva filla va dir: «De cap manera cal que s’imposin en aquest país els mètodes americans. És natural que aquesta gent sigui indolent. No tenen per què córrer». Això va dir la meva filla. M’agradaria que poguessin veure, vostès, què fa el nostre col-legi allà. Cal aplicar les nostres idees occidentals i ensenyar els orientals que les reconeguin. La meva filla diu…

El tren va introduir-se en un túnel. La veu monocorde va quedar ofegada pel soroll.

A la taula del costat, una de les petites, era assegut el coronel Arbuthnot, completament sol. La seva mirada estava fixada en el clatell de Mary Debenham. Tanmateix, no els hauria estat difícil d’estar junts. ¿Per què no ho van fer?

Poirot va pensar que potser Mary Debenham s’hi va negar.

Una institutriu sap prendre precaucions. Les aparences són molt importants. Una noia que es guanya la vida cal que sigui discreta.

La seva vista va dirigir-se cap a l’altra banda del vagó. Al capdavall, tocant a la paret, hi havia una dona de mitja edat vestida de negre, de cara ampla, sense expressió. Poirot va pensar que potser era alemanya o escandinava. Probablement devia ésser una cambrera alemanya.

Després d’ella venia una parella que enraonava animadament, molt junts, inclinats damunt la taula. L’home anava vestit amb roba anglesa de tweed,però no era anglès. Poirot només podia veure-li la part posterior del cap i part de les espatlles. Es veia, però, que era un gran tipus. En aquell moment ell va girar el cap i Poirot li pogué veure el perfil. Era un home bell, d’una trentena de anys, que portava un gran bigoti ros.

La dona que era asseguda davant d’ell era una veritable criatura; devia tenir uns vint anys. Anava vestida amb una jaqueta negra, cenyida, faldilla també negra, brusa de setí de color blanc, i una toquemolt chicposada graciosament de costat. Tenia una bellesa molt original, la cara d’una gran pal·lidesa, grans ulls de color castany i cabells negríssims. Estava fumant amb un broquet molt llarg. Tenia unes mans delicades amb les ungles pintades de vermell viu. Duia penjada al coll una gran maragda muntada en platí. En la seva mirada i en la seva veu hi havia una gran coqueteria…

-  Elle est jolie… et chic-digué en veu baixa Poirot-. Marit i muller, oi?

MonsieurBouc va assentir amb el cap.

- Ambaixada hongaresa, em penso -digué-. Una magnífica parella.

Només quedaven dues altres persones al menjador: el company de viatge de Poirot, MacQueen, i el seu amo, misterRatchett. Aquest estava assegut de cara a Poirot, que, per segona vegada, es va posar a estudiar aquella cara desconcertant, en la qual es barrejava la benvolença amb l’expressió dels ulls, petits i cruels.

Sens dubte monsieurBouc va veure un canvi a l’expressió del seu amic.

- Esteu mirant el vostre animal salvatge? -va preguntar-li.

Poirot va assentir amb el cap.

Quan servien el cafè, monsieurBouc es va aixecar. Havia començat a menjar abans que Poirot i havia ja acabat feia una bona estona.

- Retorno al meu compartiment -va dir-. Veniu després i parlarem.

- Amb molt de gust.

Poirot va prendre el seu cafè i va demanar una copa de licor. El cambrer anava passant de taula en taula amb la seva caixeta de diners, cobrant les consumacions. La dama vella americana es va plànyer amb la seva veu estrident i monòtona.

- La meva fila va dir-me: «Porta un talonari de xecs i no tindràs cap maldecap». Però no succeeix així. Carreguen un deu per cent de propines pel servei i m’han cobrat fins i tot una ampolla d’aigua mineral. I ni tan sols tenen Evian o Vichy, cosa que em sembla molt estranya.

- Estan obligats a servir aigua del país -va explicar la senyora de la cara de be.

- Bé, però em sembla molt rar. -La dona va mirar contrariada el petit munt de moneda posat damunt la taula, al seu davant-. Mirin què em donen: dinars o una cosa semblant. Unes porqueries sense cap valor. Ja ho deia la meva filla…

Mary Debenham va enretirar la seva cadira i es va aixecar, fent una salutació amb el cap a les altres dues dones. El coronel Arbuthnot també es va aixecar i la va seguir. La dama americana va recollir la seva menyspreada moneda i es va retirar, seguida per la senyora de cara de be. El matrimoni hongarès ja havia marxat. El vagó restaurant havia quedat buit, exceptuant Poirot, Ratchett i MacQueen.

Ratchett digué unes paraules al seu company, el qual va aixecar-se i va abandonar el menjador. Després s’aixecà ell també, però en lloc de seguir a MacQueen, va seure, inesperadament, a la cadira que hi havia davant Poirot.

- Faria el favor de donar-me un llumí? -li digué. La seva veu era suau, lleugerament nasal-. El meu nom és Ratchett.

Poirot va fer una lleugera inclinació. Després es ficà la mà a la butxaca i va treure una capsa de llumins, que va donar a l’altre. Aquest la va agafar, però no va encendre’n cap.

- Suposo que tinc el gust de parlar amb monsieurHercule Poirot. M’equivoco?

Poirot tornà a fer una inclinació.

- De cap manera. Ha estat vostè ben informat, monsieur.

El detectiu tenia consciència que els ullets de l’altre el miraven inquisitivament.

- En el meu país -va dir- anem al gra ràpidament. MonsieurPoirot, necessito que vostè emprengui un treball per a mi.

Les celles de monsieurHercule Poirot s’alçaren lleugerament.

- La meva clientela, monsieur,avui dia és molt limitada. M’ocupo de molt pocs casos.

- Ja m’ho han comunicat monsieurPoirot. Però aquest cas significa molts de diners. -I va repetir la frase amb la seva veu suau i persuasiva-: Molts de diners.

Hercule Poirot va guardar un o dos minuts de silenci.

- ¿Què desitja que faci per a vostè, mister… misterRatchett? -va preguntar.

- MonsieurPoirot, jo sóc un home molt ric, un home riquíssim. Els homes que estan en la meva situació tenen molts d’enemics. Jo tinc un enemic.

- Només un?

- Què vol dir, exactament, amb aquesta pregunta? -preguntà Ratchett, sorprès.

-  Monsieur,segons la meva experiència, quan un home està en situació de tenir enemics, generalment no es redueixen a un de sol.

Ratchett va semblar que es tranquil·litzava amb la resposta de Poirot. I respongué ràpidament:

- En efecte, sóc del mateix punt de vista. Enemic o enemics, tant se val, no té importància. El que sí que en té, és la meva seguretat.