El coronel Arbuthnot i MacQueen anaven avançant pel passadís.

- Entri al meu compartiment -deia MacQueen-. Encara no m’han preparat el llit per a la nit. M’interessa molt el que em deia vostè sobre la política de l’índia…

Els homes passaren i van seguir pel passadís fins a arribar al compartiment de MacQueen.

MistressHubbard va donar la bona nit a Poirot.

- Em ficaré al llit i llegiré una estona -va dir-. Bona nit.

- Bona nit, madame.

Poirot va entrar al seu compartiment, que era al costat del de Ratchett. Va despullar-se, es ficà al llit, va llegir cosa de mitja hora i després va apagar el llum.

Unes hores més tard va despertar-se amb un sobresalt. Sabia perfectament què l’havia despertat… Havia estat un perllongat gemec, gairebé un xiscle. I en el mateix moment va trucar un timbre amb gran insistència.

Poirot va asseure’s al llit i va encendre el llum. Va notar que el tren estava parat, probablement en una estació.

Aquell xiscle encara el sentia dintre seu. Va recordar que era Ratchett qui ocupava el compartiment immediat al seu. Va saltar del llit i va obrir la porta en el precís moment en què el conductor del vagó llit avançava corrent pel passadís i trucava a la porta de Ratchett. Poirot va mantenir la seva porta entreoberta, observant. El conductor va trucar una segona vegada. Va sonar un altre timbre i es veié llum en una porta més enllà. El conductor va mirar per damunt la seva espatlla.

En el mateix moment es va sentir una veu des de dins de la cabina de misterRatchett, dient:

- Ce n’est rien. Je me suis trompé.

-  Bien, monsieur.

El conductor va anar en direcció de l’altra porta on hi havia llum.

Poirot va tornar-se’n al llit, més tranquil, i va apagar el llum. Va mirar el rellotge. Era exactament la una menys vint-i-tres minuts.

Capítol V

El crim

Poirot tenia dificultats per a tornar-se a adormir. En primer lloc trobava a faltar el moviment del tren. Si eren en una estació, aquesta era estranyament tranquil·la. Pel contrari, els sorolls que se sentien dins el tren, semblaven desacostumadament forts. Va sentir com Ratchett es bellugava en el seu compartiment, a través de la porta; se sentia un soroll d’aigua com si hagués obert l’aixeta del lavabo i després el soroll de tancar-la. Va sentir també unes passes pel corredor; unes passes apagades d’algú que portava sabatilles.

Hercule Poirot seguia despert mirant el sostre. Quina era aquella estació tan silenciosa? Va sentir-se la gola seca. Havia oblidat de demanar la seva acostumada ampolla d’aigua mineral. Va mirar novament el rellotge. Era un quart de dues. Trucaria al conductor i li demanaria l’aigua mineral. Va allargar la mà per tal de prémer el botó, però en aquell moment va sonar un timbre. Poirot va deturar la seva acció. El conductor no podia atendre totes les crides alhora.

Riiing… riiing… riiiiing…

Insistia una i altra vegada. On era el conductor? Algú s’impacientava…

Riiiing…

Qualsevol qui fos no treia el dit del botó.

De sobte, se sentiren passes ràpides: era el conductor. Va trucar a una porta no llunyana de la de Poirot.

Van arribar fins a Poirot unes veus. La del conductor, deferent i amable, i la d’una dona insistent i voluble.

MistressHubbard!

Poirot somrigué per a ell.

L’altercat, si n’era un, va durar força estona. Les seves proporcions corresponien en un noranta per cent a mistressHubbard i un miserable deu per cent al conductor. Finalment l’assumpte va semblar que s’arreglava. Poirot va sentir ben clarament:

-  Bonne nuit, madame.-I una porta va tancar-se. Aleshores Poirot va prémer el botó del seu timbre.

El conductor va arribar ràpidament. Semblava tot atabalat…

- De l’eau minérale, s’il vous plaît.

-  Bien, monsieur.-Potser el fet d’haver-li picat l’ullet Poirot, el va incitar a la confidència.

-  La dame américaine…

- Ah, sí…

Va eixugar-se el front.

- Imagini’s tot el que ha calgut discutir amb ella! Insisteix, una i altra vegada, que hi ha un home al seu compartiment! Afiguri’s vostè, senyor! En un espai tan petit! -El conductor va assenyalar amb una mà l’espai-. On vol que s’amagui? Li he fet present que era del tot impossible, però ella segueix insistint. Diu que s’ha despertat i que hi havia un home en el seu compartiment. I ara jo pregunto, ¿corn podia sortir si la balda estava posada? Però ella no ha volgut saber res. Com si no tinguéssim prou preocupacions. Amb aquesta neu…

- Neu?

- Naturalment, monsieur. ¿Monsieurno se n’ha adonat? El tren està aturat. Estem en plena tempesta de neu. Només Déu sap quant de temps romandrem aquí. Recordo una vegada que ens hi vam passar set dies.

- On som?

- Entre Vincovci i Brod.

-  Là, là-digué Poirot contrariat.

L’home va retirar-se i tornà poc després amb l’aigua.

- Bon soir, monsieur.

Poirot begué un vas d’aigua i es preparà a dormir.

Estava ja mig endormiscat quan alguna cosa va tornar-lo a despertar. Aquesta vegada va ésser com si un cos pesat hagués caigut contra la seva porta.

Va saltar del llit, va obrir i va mirar cap a fora. Res. Però a la seva dreta veié una dona embolicada en un quimono escarlata caminant passadís enllà. A l’altra banda, assegut en el seu petit seient, es trobava el conductor fent notes en uns llargs fulls de paper. Tot estava completament tranquil.

- Decididament, dec patir dels nervis -va dir-se Poirot, tornant a ficar-se al llit. Aquesta vegada va dormir fins al matí.

Quan va despertar-se, el tren continuava parat. Va aixecar la cortina i va mirar cap a fora. Grans muntanyes de neu envoltaven el tren.

Mirà el rellotge i veié que eren les nou tocades.

A tres quarts de deu, molt ben arreglat, com sempre, se’n va anar cap al vagó restaurant, on un cor de veus va acollir-lo.