Les barreres que hi havia hagut entre els passatgers, eren enderrocades per complet. Tots se sentien units en la desgràcia comuna. MistressHubbard era la que es planyia en veu més alta.

- La meva filla va dir-me que tindria un viatge tan feliç. «Només caldrà que seguis en el tren i et portarà directament fins a París.» I pensar que podem quedar-nos aquí dies i més dies -anava lamentant-se-. I el meu vaixell surt demà passat.;Com podré agafar-lo? Ni tan sols puc telegrafiar anul·lant el meu viatge.

L’italià deia que tenia un afer urgentíssim a Milà. L’obès americà digué que era «una contrarietat, madame»,però que confiava que el tren podria reemprendre el viatge i podria arribar encara a temps.

- La meva germana i els seus fills m’esperen -va dir la sueca, posant-se a plorar-. No puc saber res d’ells. Què pensaran? Que m’ha passat alguna cosa greu!

- Quant temps caldrà que ens quedem aquí? -va preguntar Mary Debenham-. Algú pot saber-ho?

La seva veu tenia un to d’impaciència, però Poirot va observar que no donava mostres d’aquella ansietat febrosa que li va notar en el trajecte del Taurus Express.

MistressHubbard es va tornar a lamentar.

- En aquest tren no hi ha ningú que sàpiga res. I ningú no fa res per a saber-ho. Som una colla d’inútils estrangers. Sí fóssim en el meu país, sortiria algú que intentaria de fer quelcom d’utilitat.

Arbuthnot va adreçar-se a Poirot i li va parlar en un francès anglicitzat.

-  Vous êtes un directeur de la ligne, je crois, monsieur. Vous pouvez nous dire…

Somrient, Poirot li contestà en anglès:

- No, no; no sóc jo. Em confon amb el meu amic monsieurBouc.

- Oh, perdoni!

- De res. És el més natural. Jo ocupo, ara, el compartiment que ocupava ell abans.

MonsieurBouc no era present en el vagó restaurant. Poirot va donar un cop d’ull per veure qui faltava.

Aquests eren la princesa Dragomiroff i el matrimoni hongarès, així com també Ratchett, el seu criat i la cambrera alemanya.

La dama sueca va eixugar-se els ulls.

- Sóc una estúpida -digué-. Faig mal fet de plorar. Que sigui el que Déu vulgui!

Però aquest esperit cristià, no tothom va compartir-lo.

- Perfectament, està molt bé -respongué MacQueen amb impaciència-. Però podem quedar deturats aquí durant molts dies.

- Però sap algú, almenys, en quin país som? -va preguntar mistressHubbard tota plorosa.

I en contestar-li, algú, que a Iugoslàvia, exclamà:

- Oh!, un d’aquests racons dels Balcans! ¿Què podem esperar?

- Vostè és l’única que té paciència, mademoiselle-digué Poirot a missDebenham.

Ella va arronsar-se lleugerament d’espatlles.

- Quina altra cosa es pot fer?

- Vostè és filòsof, mademoiselle.

- Això significa una actitud d’indiferència. I crec que aquesta actitud és més egoista. He après d’estalviar-me emocions inútils.

Parlava més per a si mateixa que no pas adreçant-se a Poirot. Ni tan sols el mirava. La seva mirada estava fixa en una finestra on la neu s’anava acumulant.

- Té un caràcter enèrgic, mademoiselle-digué galantment Poirot-. Estic segur que és el caràcter més enèrgic de tots els qui som aquí.

- Oh, no!, no ho cregui. Conec algú més fort que no pas jo.

- Qui és?

La noia va semblar que reaccionava, que tornava a la realitat, i va adonar-se que estava parlant amb un estrany, un estranger amb el qual, fins aquell matí, només havia canviat mitja dotzena de paraules.

Rigué d’una manera una mica forçada.

- Es tracta… d’aquesta dama d’edat, per exemple. Vostè es deu haver fixat en ella. Una dama vella i molt lletja, però té alguna cosa que fascina. Només li cal alçar el dit petit i demanar quelcom amb la seva veu tan educada, i tot el tren es posa en moviment.

- També es posa en moviment per al meu amic, monsieurBouc -va contestar Poirot-. Però és perquè és un dels directors de la línia, no pas perquè tingui un caràcter autoritari.

Mary Debenham va somriure.

El matí anava passant. Diverses persones, i Poirot entre elles, romangueren al vagó restaurant. De moment, el temps passava millor fent vida en comú. Poirot va haver d’escoltar la vida i miracles de la filla de mistressHubbard, així com la del seu difunt marit, des que es llevava al matí, i què esmorzava, fins que es ficava al llit, amb uns peücs que la mateixa mistressHubbard li confeccionava especialment.

També calgué que sentís unes confuses explicacions dels propòsits missioners de la senyora sueca, quan va entrar al vagó restaurant el conductor del vagó llit i s’adreçà a Poirot.

-  Pardon, monsieur.

- Què desitja?

- MonsieurBouc em prega que el saludi i que li digui que faci el favor d’anar a parlar amb ell un moment.

Poirot va aixecar-se i, demanant excuses a la dama sueca, va seguir l’empleat. Aquest no era el conductor del seu compartiment, sinó que era molt més robust.

Va seguir el seu guia a través del corredor del seu propi vagó i va seguir al següent. L’home va trucar a una porta i es posà de costat per a deixar pas a Poirot.

El compartiment no era el de monsieurBouc. Era un de segona classe, escollit, segurament, per les seves majors proporcions. Feia la impressió d’ésser ple de gent.

MonsieurBouc estava assegut en un petit seient del fons. Davant d’ell, al costat de la finestra, un home baixet i moreno mirava la neu a través dels vidres. Dret i impedint el pas a Poirot, hi havia un home amb uniforme blau (el chef de train)i el conductor del vagó llit.

- Ai, amic meu! -exclamà monsieurBouc-. Entreu. Tenim necessitat de vós.

L’home baixet de la finestra va enretirar una mica el seient i monsieurPoirot va passar entre els dos empleats i va asseure’s davant el seu amic.

L’expressió de la cara de monsieurBouc ja li va donar, com diria ell mateix, molt a pensar. Es veia clar que havia succeït alguna cosa inesperada.

- De què es tracta? -va preguntar.

- Coses molt greus. Primerament, la neu…, després aquesta aturada. I ara…