Capítol XIV

En despertar-se Tom al matí, es preguntà on es trobava. S'assegué i es fregà els ulls, i mirà a son voltant: aleshores va compendre la cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensació delectable de repòs i pau en la profunda calma penetrant i el silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la gran meditació de la natura. Hi havia rosaris de gotes de rosada damunt les fulles i les herbes. Un llit de blanques cendres cobria el caliu, i una garlanda de fum, prima i blava, s'alçava tota dreta per l'aire. Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la boscúria, un ocell cantà, i un altre respongué; no trigà de sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris tèrbol i fred de la matinada s'esblanqueí, i al mateix compàs els sons es multiplicaren i es manifestà la vida. La meravella de la natura arrabassant-se al son i anant a la tasca, es descobrí al minyó consirós. Un cuquet verd anava arrossegant-se damunt una fulla amarada de rou, adesiara alçant en l'aire les dues terceres parts de son cos, flairant a son volt, i després tornant a avançar, perquè prenia mesures, segons deia Tom; i quan el cuc se li acostà de son grat, ell segué quiet com una pedra, amb ses esperances muntant o defallint alternativament a mesura que la bestioleta anava envers ell o semblava inclinada a adreçar-se a qualsevol altre indret; i quan a la fi reflexionà, per espai d'un moment anguniós, amb son cos encorbat en l'aire, i després baixà a la cama de Tom i començà un viatge al seu damunt, tot son cor se n'alegrà, perquè això volia dir que tindria un nou abillament, que, sense el més petit dubte, fóra un llampant uniforme de pirata. Després vingué una processó de formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que duia en sos braços i era cinc vegades més gran que no pas ella, i ella l'estirava tot fent un camí tot recte per amunt una soca. Una marieta de taques brunes s'enfilà al cim espadat d'una tija d'herba, i Tom es decantà a la vora d'ella i digué:

Marieta, marieta, fugiu al vostre casal. Se us cala foc a la casa, i estan sols vostres infants.

I ella emprengué el vol i se n'anà a veure-ho, cosa que no sorprengué al noi, perquè sabia de qui-sap-lo temps que aquest insecte era crèdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la seva simplicitat més d'una vegada. Un escarabat buiner empenyia obstinadament la seva bola, i Tom tocà la bestioleta per llucar còm tancava les cames contra el seu cos, fent veure que era morta. Els ocells feien aleshores un brau aldarull. Un estornell, el mofeta septentrional, se aturà en un arbre damunt el cap de Tom, i refilà les imitacions de sos veïns en un rapte de gaubança; després una cucala de veu aguda, d'un blau ardent i brillador, davallà precipitadament i s'aturà damunt un branquinyol, gairebé a l'abast del noi, enravenà son cap a una banda, i ullà la gent estranya amb una consumidora curiositat; un esquirol cendrós i un gros companyó de la família guineuenca passaren escapolint-se, girant-se a intervals per inspeccionar i garlar amb els minyons, perquè aquells animals boscans no havien vist fins aleshores, ben segur, una cara humana, i amb prou feines sabien si havien d'espantar-se o no. Tota la natura era ja desperta i moguda; llargues llances de sol atravessaren el fullatge espès d'ací d'allà, i unes quantes papallones vingueren a voleiar per l'escenari.

Tom sacsejà els altres pirates, i tots plegats eixordaren l'espai amb un crit, i al cap d'un o dos minuts s'havien despullat i es percaçaven, volcant-se l'un a l'altre dins la soma aigua netíssima de l'alfac esblanqueït. No enyoraven mica el poblet, que dormia al lluny, a l'altra banda de la majestuosa prodigalitat de l'aigua. Un corrent vagarívol o una lleu ascensió del riu se'ls n'havia emportat el rai; però això no feia més que acontentar-los, perquè la seva desaparició significava, com si diguéssim, cremar el pont entre ells i la civilització.

Tornaren al campament prodigiosament renovellats, alegres i famolencs; i al cap de poc flamejava altra vegada el foc de llur campament. Huck trobà una font d'aigua gemada i clara ben a la vora, i els nois feren copes d'amples fulles de roure o noguera americana, i comprengueren que aquella aigua, endolcida amb un encís com el de la boscúria salvatge, seria prou bona substitució del cafè. Mentre Joe tallava llenques de porc per al desdejuni, Tom i Huck li demanaren que s'esperés un instant. Se n'anaren a un reconet prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gairebé immediatament en foren recompensats. Joe no tingué ocasió d'esdevenir impacient abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una família. Fregiren el peix amb una mica de porc, i romangueren astorats, perquè en llur vida cap peix no els havia semblat tan delitós. No sabien que un peix d'aigua dolça, com més aviat és al foc, després de pescat, és millor; i poc imaginaven quína salsa és la dormida a l'aire lliure, l'exercici a l'aire lliure i el banyar-se; i quína vasta quantitat d'aperitiu també.

Romangueren per allí, a l'ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d'exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d'herbei i esmaltats de flors.

Trobaren abundor de coses per a delectar-s'hi, però cap per astorar-se'n. Descobriren que l'illa tenia unes tres milles de llargada i un quart de milla d'amplària, i que la ribera que li era més aprop n'era separada només que per un estret canal que amb prou feines tenia un ample de dues centes yardes. Tot sovint es ficaven a l'aigua; així és que era gairebé mitja tarda quan tornaren al campament. Tenien massa gana per a aturar-se a pescar, però es nodriren sumptuosament de pernil fred, i després s'estiraren a l'ombra a conversar. Però la conversa, al cap de poca estona, s'arrossegà penosament, i després morí. La quietud, la solemnitat que aixoplugava el bosc i la sensació de solitud començaren d'obrar damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena d'indefinida enyorança lliscà damunt ells. Aquesta enyorança, al cap de poc, prengué una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de la llar. Fins i tot Finn el Mà-roja somiejava sos graons de llindar i ses bótes buides. Però tots ells estaven avergonyits de llur flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.

Per algun temps els minyons havien estat vagament conscients d'un so peculiar, en llunyania, com passa a un hom amb el tic-tac d'un rellotge quan no s'hi fixa deliberadament. Però aleshores el so misteriós esdevingué més pronunciat i obligà al seu reconeixement. Els minyons es redreçaren, es pegaren llambregada l'un a l'altre, i després cada un d'ells adoptà un posat d'atenció. Hi hagué un llarg silenci, pregon i ininterromput: després una sorda i malcarada detonació fou tramesa per l'aire de les llunyanies estant

- Què és això?- exclamà Joe sota el seu alè.

- Poc ho sé- digué Tom en un murmuri.

- No és un tro- digué Huckleberry, en to esporuguit;- perquè el tro…