- Espereu-vos, espereu-vos! He de dir-vos una cosa.

Ells s'aturaren tot seguit, i giraren cua. Quan ell va haver arribat on eren ells, escoltaren esquívolament, fins que veieren a la fi l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era esplèndid, i digueren que si els ho hagués fet saber a la primeria no se n'haurien anat. Ell va donar una excusa plausible; però son motiu real havia estat la temença que ni el secret i tot els mantindria a son costat per gaire temps: així és que havia volgut tenir-lo de reserva com a darrera seducció.

Els minyons feren llur alegre retorn, i anaren de bell nou a llurs esports amb decisió, parlotejant, tota l'estona, de l'estupenda combinació de Tom, i admirant-ne el geni. Després de dinar amb un ou exquisit i peix, Tom digué que volia apendre de fumar, ara. Joe s'adherí a la idea, i digué que també li plauria de provar-ho. Així és que Huck féu pipes i les omplí. Aquests novicis mai no havien fumat abans sinó cigars de pàmpol, que mossegaven la llengua, i no tenien reputació de virils, tanmateix.

S'estiraren damunt llurs colzes, i començaren de treure bufades cautelosament i amb magra confiança. El fum era d'un gust desagradable, i els produí una mica de nàusea; però Tom digué:

- Noi! Quína cosa tan planera! Si hagués sabut que no era més que això, n'hauria après fa qui-sap-lo temps.

- Jo també- digué Joe. -És una cosa de no-res.

- Ves, moltes vegades mirava gent que fumava, tot pensant: «Ja em plauria, de fer-ho, això». Però no em pensava que pogués- digué Tom. -Això és el que em passava: veritat, Huck? M'ho havíeu sentit dir: veritat, Huck? Huck n'és testimoni, de si ho deia o no.

- Sí, d'allò més vegades- digué Huck.

- Ja ho crec, si ho he dit!- digué Tom. -Oh! A centes de vegades. Una vegada va ser allà baix, vora l'escorxador. No us en recordeu, Huck? Bob Tanner hi era, i Johnny Miller i Jeff Thatcher, quan ho vaig dir. No ho recordeu, Huck, còm ho deia?

- Oi- digué Huck. -Va ser l'endemà del dia que vaig perdre una bala blanca… No, va ser la vigília!

- Veieu? Ja us ho deia- digué Tom. -Huck se'n recorda.

- Em penso que podria passar-me tot el dia fumant aquesta pipa- digué Joe. -No em sento marejat.

- Jo tampoc- digué Tom, -Podria fumar-la tot el dia, però em jugo qualsevol cosa que Jeff Thatcher no podria pas.

- Jeff Thatcher! Ell, només que amb dues pipades, faria l'ànec. Que ho provi una vegada, ell: ja ho veurà!

- Jo també m'hi jugaria qualsevol cosa. I Johnny Miller? Desitjaria veure Miller aferrant-s'hi.

- Oh! i jo!- Digué Joe. -Bé, faig la juguesca que Johnny Miller no podria ni tastar-ho. Només que fes una flairadeta, a ell l'en deixaria convençut.

- En bona refè, Joe. Escolteu: em plauria que ens poguessin veure, els minyons, ara.

- A mi també!

- Escolteu, nois: no en digueu res, d'això, i una vegada o altra, quan ells siguin a la vora, m'acostaré a vós i us diré: «-Joe: teniu una pipa? Tinc fumera!» I vós direu, com una cosa deixada anar, com si no valgués la pena, vós direu: «-Sí; porto la pipa vella, i una altra; però el meu tabac no és gaire bo». I jo diré: «-Oh! es igual, si és prou fort». I aleshores us traureu les pipes, i les encendrem amb aquella tranquilitat, i ja veureu, quína cara hi faran!

- Malvinatge! Que llampant serà, Tom! M'agradaria que fos ara!

- I a mí també! I quan els diguem que ho aprenguérem en ésser lluny, fent de pirates, oi que els recarà de no haver corregut món, també?

- Ja ho crec! M'hi jugaria qualsevol cosa!

Així continuà la conversa. Però al cap de poca estona començà de vacil·lar una mica i esdevingué tota inconnexa. Les pauses s'eixamplaren; l'expectoració augmentà meravellosament. Cada porus de la galta dels minyons esdevingué una fontana brolladora: amb prou feines podien ésser prou amatents a oprimir la llengua contra el fons de la boca per impedir la inundació; petits xarbotaments se'ls produïen a la gorja, a desgrat de tot el que fessin, i ois repentins hi seguien cada vegada. La pipa de Joe caigué de sos dits sense nervi. Després caigué la de Tom. Les fontanes de tots dos anaven furiosament, i les dues bombes bombaven amb totes les forces. Joe digué feblement:

- He perdut el meu ganivet. Em sembla que val més que vagi a cercar-lo.

Tom digué, amb llavis tremolencs i pausada pronunciació:

- Jo us ajudaré. Vós aneu per aquella banda, i jo cercaré pel volt de la font. No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem.

Així, doncs, Huck s'assegué de bell nou, i va esperar-se una hora. Després començà de sentir-se tot soliu, i anà a cercar sos companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt esblaimats, tots dos profundament adormits. Però quelcom va informar-lo que, si havien tingut cap tribull, se n'havien alliberat. No enraonaren gaire en el sopar, aquella nit; llur posat era humil; i quan Huck preparà la seva pipa després de l'àpat, i anava a preparar les d'ells, li digueren que no es trobaven gaire bé: alguna cosa del dinar se'ls havia indisposat.

Capítol XVII

Cap a mitja nit Joe es despertà i cridà els minyons. Hi havia una opressió, difosa per l'aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar l'amistosa companyia del foc, baldament la calor tèrbola i encalmada de l'ambient irrespirable fós sufocant. S'assegueren en silenci, atents i en espectació. Continuava la quietud solemnial. Més enllà de la llum del foc, tot ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué una lluïssor tremolenca que, vagament, mostrà per un instant el fullatge, i després s'esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa. Després una altra. Després comparegué sospirant, a través de les brancades de la boscúria, un plany desmaiat, i els minyons sentien un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s'esgarrifaren en acudir-se'ls que l'Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi hagué una pausa. Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en dia, i els mostrà cada fulla d'herbeta, ben especificada i precisa, que creixia al voltant de llurs peus. I mostrà així mateix tres cares blanques, astorades. El sord terrabastall d'una tronada anà udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en botosos braolaments, enllà d'enllà. Una rauxada d'aire fred atravessà aquelles bandes, fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de borrallons de cendra pel voltant del foc. Una altra resplendor, tota espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un espetec immediat que semblà que esberlés el cim dels arbres damunt mateix de les testes dels minyons. S'estrenyeren l'un contra l'altre, d'esglai, dins l'espesa fosca que en acabat es féu. Caigueren unes quantes gotasses, tustant les fulles.