Va fer una pausa, i de la gorja del conductor va sortir una mena de gemec.

- I ara, què?

- Ara un senyor apareix mort en el seu llit…, apunyalat.

MonsieurBouc parlava amb una tranquil·la resignació.

- Un viatger? Quin viatger?

- Un americà. Un individu que es diu… es diu… -Va consultar unes notes que tenia al davant-. Ratchett… És així?

- Sí, senyor -respongué el conductor del vagó llit.

Poirot el va mirar. Estava més blanc que la calç.

- Caldria fer seure aquest home -va dir al seu amic-. Està a punt de desmaiar-se.

El cap del tren va apartar-se una mica i l’empleat va deixar-se caure al seient, agafant-se el cap entre les mans.

- Ai! Això és molt seriós!

- Certament, és molt seriós. Per començar, un assassinat, que per ell sol és ja una calamitat de primer ordre, i a més aquesta parada, cosa que fa que les circumstàncies siguin més dramàtiques. Aquí estarem qui sap les hores, què dic, hores…?, dies! Una altra circumstància. En passar per la majoria dels països, la policia local puja al tren. Però no a Iugoslàvia, comprèn?

- És una posició molt difícil -digué Poirot.

- I pot esdevenir pitjor, encara. Doctor Constantine… Ah, perdoneu, havia oblidat… No l’he presentat… El doctor Constantine, monsieurPoirot.

L’homenet moreno va fer una inclinació, a la qual va correspondre Poirot.

- El doctor Constantine creu que la mort s’ha produït cap a la una de la matinada.

- És molt difícil de precisar exactament -va dir el doctor-, però crec poder afirmar que la mort ha ocorregut entre les dotze i les dues del matí.

- ¿Quan fou vist misterRatchett per darrera vegada? -va preguntar Poirot.

- Se sap que estava en vida a la una menys vint minuts, quan va parlar amb el conductor -va contestar monsieurBouc.

- Efectivament -digué Poirot-. Jo mateix vaig sentir la conversa. És la darrera notícia que es té?

- Sí.

Poirot va girar-se cap al metge, el qual va seguir dient:

- La finestra del compartiment de misterRatchett era oberta de bat a bat, cosa que fa suposar que l’assassí es va escapar per allí. Però segons la meva opinió, aquesta finestra oberta només és per a despistar. La persona que va sortir per la finestra hauria deixat senyals ben marcades a la neu i no n’hi ha cap.

- Quan s’ha descobert el crim? -va preguntar Hercule Poirot.

- Michel!

El conductor del vagó llit va aixecar-se. Estava encara pàl·lid i temorenc.

- Digui a aquest senyor què va passar, exactament -ordenà monsieurBouc.

L’home va començar d’enraonar, quequejant.

- El criat d’aquest misterRatchett ha estat trucant diverses vegades a la porta aquest matí. No ha obtingut contesta. Aleshores, una mitja hora després, ha arribat el cambrer del restaurant. Necessitava saber si el senyor prendria el déjeuner.Jo li he obert la porta amb la meva clau. Però també hi ha una cadena i aquesta estava posada. Dins el compartiment ningú no ha contestat, tot estava en silenci i feia un fred… un fred terrible!, amb la finestra oberta i la neu caient a dins. He pensat que el senyor potser havia tingut un atac. He anat a cercar el chef de train.Hem trencat la cadena i hem entrat. El senyor estava… Ah!, c’était terrible!

Va tapar-se la cara amb les mans alta vegada.

- La porta era tancada i la cadena posada -va repetir Poirot, tot pensarós-. No serà pas un suïcidi, oi?

El doctor grec va riure sardònicament.

- ¿Un home que se suïcidi pot clavar-se deu o dotze punyalades, a diferents llocs? -va preguntar.

Poirot obrí els ulls.

- Però això és d’una gran ferocitat! -digué.

-  C’est une femme-intervingué el chef de train,parlant per primera vegada-. Poden estar segurs que és una dona. Només una dona és capaç de fer una cosa semblant.

El doctor Constantine va fer un gest de dubte.

- En tot cas, caldria que fos una dona molt robusta -digué-. No desitjo parlar en termes científics, ja que donaria peu a confusions, però puc donar-los la seguretat que un o dos dels cops van donar-se amb tanta força que l’arma ha travessat els ossos i els músculs.

- Pel que pot veure’s, no és un crim científic -va comentar Poirot.

- Completament contrari al científic -digué el doctor Constantine-. Els cops s’han donat a l’atzar. Alguns d’ells no causaren gairebé cap dany. És com si algú, amb els ulls tancats, hagués descarregat els cops una i altra vegada.

-  C’est une femme-repetí el chef de train-. Les dones són així. Quan estan rabioses tenen una força terrible.

Ho digué amb tanta de seguretat que tothom va sospitar que podia tenir una experiència personal.

- Jo potser puc contribuir a afegir més detalls -digué Poirot-. MisterRatchett va dir-me ahir, si no ho vaig entendre malament, que la seva vida estava en perill.

- Aleshores, no és pas una dona. Deu ser un gàngster o bé un pistoler.

El chef de trainva fer un gest de disgust en veure considerada la seva teoria com una cosa sense valor.

- Si fos així -digué Poirot- seria un gàngster d’afició.

El seu to expressava una desaprovació professional.

- En el tren viatja un americà molt grossot -va dir monsieurBouc, insistint en la seva idea-. Té molt mal aspecte, va vestit d’una manera extravagant. Mastega xiclet sense parar, cosa que no és de molt bona educació, que diguem. Sap qui vull dir?

El conductor del vagó llit va fer un gest afirmatiu.

-  Oui, monsieur, és el número setze. Però no pot haver estat ell. Jo l’hauria vist entrar o sortir del seu compartiment.

- Potser no, potser no. Però ja ho aclarirem més tard. Ara es tracta de saber què cal fer. -I va mirar Poirot.

Poirot també va mirar-lo.

- Bah, amic meu -digué monsieurBouc-. Ja podeu endevinar què és el que vull demanar-vos. Conec les vostres facultats. Us prego que vulgueu encarregar-vos d’aquesta investigació. No, no, no podeu negar-m’ho. Ja podeu comprendre que per a nosaltres és d’una grandíssima importància. Parlo en nom de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits. Serà magnífic de poder presentar el cas resolt, abans no arribi la policia iugoslava! Altrament, sofrirem seriosos trastorns, retards i d’altres inconvenients. Potser detindrien persones innocents! En canvi, vós resoldreu el misteri!Direm: s’ha comès un assassinat… i aquest és el criminal!