- I si no ho resolc?

-  Ah!, mon cher!-La veu de monsieurBouc es va fer clarament afalagadora-. La conec, la vostra fama. He sentit parlar dels vostres mètodes. Aquest és un cas fet a mida per a vós. Investigar els antecedents de tota aquesta gent, descobrir llurs bona fides…,tot això demana molt de temps i grans molèsties. M’han dit amics meus que us han sentit dir sovint a vós que per a resoldre un cas només cal seure en una butaca i pensar. Feu-ho d’aquesta manera. Interrogueu els passatgers del tren, examineu el cadàver, examineu les impressions digitals que pugui haver-hi i…, bé, tinc fe en vós! Jaieu i penseu. Utilitzeu, com ho dieu?, les cèl·lules grises del vostre cervell… i tot s’aclarirà!

Va inclinar-se mirant amb afecte el seu amic.

- La vostra fe m’emociona, amic meu -li respongué Poirot, tot torbat-. Com dieu molt bé, aquest no serà pas un cas massa difícil. Jo mateix, ahir a la nit… Però no parlem d’això, ara. De debò, el problema m’intriga força. No fa gaire estona estava jo pensant que ens esperaven moltes hores d’avorriment, mentre estarem deturats aquí. I de sobte… em cau un problema als braços.

- Així, accepteu? -va preguntar monsieurBouc, impacient.

-  C’est entendu.M’ocuparé de l’afer.

- Perfectament. Tots estem a la vostra disposició.

- Per començar, m’agradaria tenir un pla del vagó Istanbul-Calais, amb una llista dels viatgers que ocupen els diferents compartiments; també m’agradaria d’examinar llurs passaports i llurs passatges.

- Michel us proporcionarà tot el que demaneu.

El conductor del vagó llit va sortir del compartiment.

- Quins altres viatgers hi ha al tren? -va preguntar Poirot.

- En aquest vagó, el doctor Constantine i jo som els únics viatgers. En el vagó de Bucarest viatja un senyor vell que és coix. És molt conegut del conductor. A més, tenim els vagons de passatgers ordinaris, però aquests no ens interessen, ja que van quedar incomunicats amb la resta del tren, després d’haver-se servit el sopar ahir nit. Davant el vagó Istanbul-Calais, només hi ha el vagó restaurant.

- Sembla, doncs -digué Poirot lentament-, que haurem de cercar el nostre assassí en el vagó Istanbul-Calais. -Va girar-se cap al doctor-. ¿No es això el que vostè insinuava?

El grec va assentir amb el cap.

- Mitja hora després de mitjanit va començar la tempesta de neu. Des d’aleshores, ningú no va poder abandonar el tren.

- L’assassí segueix, doncs, entre nosaltres… -digué solemnement monsieurBouc.

Capítol VI

Una dona?

- Primerament -digué Poirot- m’agradaria de parlar amb el jove misterMacQueen. Ens pot donar informacions molt valuoses.

- Certament -respongué monsieurBouc.

S’adreçà al chef de train.

- Digui al senyor MacQueen que tingui la bondat de venir aquí.

El cap del tren sortí del compartiment.

El conductor va tornar amb una pila de passaports i de bitllets. MonsieurBouc va agafar-los.

- Gràcies, Michel. Retorni al seu lloc. Més tard ja li prendrem declaració.

- Està bé, monsieur.

I va sortir del compartiment.

- Després d’haver vist el jove MacQueen -digué Poirot-, potser el doctor tindrà l’amabilitat d’acompanyar-me al compartiment de l’home assassinat.

- Certament.

- I després que haurem acabat allà…

En aquell moment va retornar el chef de trainamb Hector MacQueen.

MonsieurBouc va aixecar-se.

- Estem una mica encongits, aquí -digué bromejant-. Segui al meu lloc, misterMacQueen. MonsieurPoirot seurà davant de vostè.

I va girar-se cap al chef de train.

- Faci sortir tothom del vagó restaurant -li digué- i deixi’l lliure a la disposició de monsieurPoirot. Voldreu prendre les declaracions, allà, mon cher?

- Trobo que serà el més convenient -respongué Poirot.

MacQueen passejava la seva mirada de l’un a l’altre, però no podia seguir ben bé llur ràpid francès.

-  Qu’est-ce qu’il va?-va començar de dir amb treballs-. Pourquoi?

Poirot li ordenà amb gest enèrgic de seure en el racó. MacQueen va obeir i va començar una altra vegada:

-  Pourquoi…?-De sobte va llançar-se a parlar en la seva llengua-. Què passa en el tren? ¿Ha succeït quelcom?

Poirot va fer un gest afirmatiu.

- Exactament. Ha succeït quelcom. El seu amo, misterRatchett, és mort!

La boca de MacQueen deixà anar un xiulet. Exceptuant una certa lluïssor en els ulls, no va donar cap senyal d’emoció o de disgust.

- Finalment, han pogut amb ell -es limità a dir.

- ¿Què significa, exactament, aquesta frase, misterMacQueen?

MacQueen va titubejar.

- ¿Creu, vostè, que misterRatchett ha estat assassinat? -preguntà Poirot.

- No ha estat assassinat? -Aquesta vegada MacQueen va demostrar sorpresa-. De debò? -digué lentament-. Així ho he cregut. ¿Vostè vol dir que ha mort mentre dormia? Justament el vell era molt fort, era molt vigorós.

- No, no. La seva suposició és exacta. MisterRatchett ha estat assassinat. Apunyalat. Però tinc curiositat de saber per què vostè estava tan segur que l’haguessin assassinat.

MacQueen titubejà, novament.

- Parlem clarament. Qui és vostè exactament? I on vol anar a parar?

- Jo represento la Compagnie Internationale des Wagons-Lits. -Va fer una pausa i afegí-: Sóc detectiu. Em dic Hercule Poirot.

Si Poirot esperava produir efecte, va quedar decepcionat. MacQueen només va dir:

- Ah, sí? -I va esperar que continués.

- Potser coneix el meu nom.

- Sí, em sembla d’haver-lo sentit, però em creia que era el d’un modista.