Poirot el va mirar enfadat.

- És increïble! -murmurejà.

- Què és increïble?

- Res. Seguim amb el nostre afer. Cal que em digui tot el que sap respecte al mort. Era parent d’ell?

- No. Jo sóc (era) el seu secretari.

- Quant temps feia que treballava amb ell?

- Una mica més d’un any.

- Faci el favor de donar-me tots els detalls que pugui.

- Bé. Vaig conèixer misterRatchett farà una mica més d’un any, quan jo era a Pèrsia.

- Què feia, vostè, allà? -va interrompre’l Poirot.

- Havia arribat de Nova York per gestionar una concessió de petroli. Suposo que no li deu interessar l’assumpte. Els meus amics i jo no vam tenir èxit i ens vam trobar en una situació bastant difícil. MisterRatchett es trobava en el mateix hotel. Acabava d’acomiadar el seu secretari. Va oferir-me el seu lloc i vaig acceptar-lo. Jo estava a les escorrialles i vaig estar molt content d’acceptar una feina ben pagada i com feta per a mi, com si diguéssim.

- I després?

- Hem viatjat sempre. MisterRatchett volia veure món. Però el molestava de no conèixer idiomes. Jo feia més de corresponsal que no pas de secretari. Era una vida molt agradable.

- Ara segueixi donant-me detalls respecte al seu amo.

El jove va arronsar-se d’espatlles i la seva cara expressà perplexitat.

- Puc dir molt poca cosa.

- Quin era el seu nom complet?

- Samuel Edward Ratchett.

- Era ciutadà americà?

- Sí.

- De quin lloc d’Amèrica?

- No ho sé.

- Perfectament. Digui’m tot el que sàpiga.

- En realitat, monsieurPoirot, és que no sé pas gran cosa! MisterRatchett no m’explicava mai res d’ell, ni de la seva vida a Amèrica.

- A què creu que era degut?

- No ho sé pas. Jo vaig pensar que potser estava avergonyit dels seus principis. Molts homes són així.

- El satisfà aquesta explicació?

- Francament, no.

- Tenia familiars?

- Mai no me’n va parlar.

Poirot va insistir sobre aquest punt.

- Segurament, vostè devia formar-se alguna teoria en aquest respecte, misterMacQueen.

- Exactament, me la vaig formar. No crec pas que Ratchett fos el seu veritable nom. Tinc la impressió que devia abandonar Amèrica definitivament, fugint d’algú o d’alguna cosa. Crec que va aconseguir-ho… fins fa poques setmanes.

- Què li ho fa dir?

- Va començar de rebre cartes…, cartes amb amenaces.

- Vostè les ha vistes?

- Sí. La meva feina era d’ocupar-me de la correspondència. La primera carta va arribar fa cosa de quinze dies.

- Aquestes cartes, han estat destruïdes?

- No. Em penso que en tinc un parell en els meus arxivadors. Una d’elles misterRatchett la va esquinçar de ràbia. Vol veure-les?

- Si em vol fer el favor…

MacQueen va sortir del compartiment. Va retornar al cap de pocs minuts i va lliurar a Poirot dos fulls d’un paper una mica brut.

La primera carta deia el següent:

¿Et pensaves que et podries escapar, després d’haver-nos enganyat? No t’ho pensis; mai en la teva vida. T’hem estat cercant, Ratchett, i t'AGAFAREM!

No estava signada.

Sense fer cap comentari, només va alçar lleugerament les celles; Poirot va agafar la segona carta.

Et preparem un passeig, Ratchett. Ja s’acosta l’hora. Prepara’t, entens?

Poirot va deixar la carta.

- L’estil és molt monòton -digué-. Molt més que no pas la cal·ligrafia.

MacQueen se’l va mirar.

- Vostè no deu haver observat una cosa -va dir Poirot amablement-. Requereix la vista d’algú acostumat en aquestes coses. Aquesta lletra no ha estat pas escrita per una sola persona, misterMacQueen. Dues o més persones l’han escrita, cadascuna ha posat una lletra cada vegada. A més, són majúscules. Això fa que la tasca d’identificació sigui molt més difícil.

Va fer una pausa i digué:

- ¿Està, vostè, assabentat que misterRatchett va demanar-me d’ajudar-lo?

- A vostè?

El to de sorpresa de MacQueen va convèncer Poirot que el jove desconeixia el fet.

- Sí. Estava espantat. Escolti, ¿recorda, vostè, quina va ser la seva reacció en rebre la primera carta?

MacQueen va dubtar.

- És molt difícil de dir-ho. Va posar-se a riure d’una manera peculiar en ell. Però vaig tenir la impressió que sota aquella indiferència s’amagava una gran inquietud.

Poirot va assentir amb el cap. Aleshores va fer una pregunta completament inesperada.

-  MisterMacQueen, ¿pot dir-me, vostè, honradament, quins eren els seus sentiments envers el seu amo? L’apreciava?

Hector MacQueen es prengué un moment abans de respondre.

- No -digué finalment-. No l’apreciava.

- Per què?

- No puc dir-ho exactament. Malgrat això, reconec que era sempre molt amable en les seves maneres. -Va callar un moment i va afegir-: Li diré la veritat, misterPoirot. M’era francament antipàtic. Estic cert que era un home cruel i perillós. Cal confessar, tanmateix, que no tinc cap raó per a poder fonamentar la meva opinió.

- Moltes gràcies, misterMacQueen. Una darrera pregunta… ¿Quan va veure viu, per darrera vegada, misterRatchett?

- Anit passada; devien ser aproximadament les deu. Vaig entrar al seu compartiment per tal de demanar-li unes notes.

- Sobre què?

- Sobre unes rajoles i unes ceràmiques antigues que va comprar a Pèrsia. La mercaderia que van lliurar-li no era la mateixa que ell havia comprat. Per aquest motiu hem sostingut una desagradable correspondència amb els venedors.

- ¿I aquesta fou la darrera vegada que misterRatchett va ser vist viu?