- Suposo que sí.

- ¿Recorda, vostè, quan va rebre misterRatchett el darrer anònim, amenaçant-lo?

- El matí del dia que vam sortir de Constantinoble.

- Permeti que li faci, encara, una altra pregunta, misterMacQueen. ¿Estava, vostè, en bones relacions amb el seu amo?

El jove va contestar sense titubeig:

- Ratchett i jo estàvem en excel·lents relacions.

-  MisterMacQueen, ¿potser podria donar-me el seu nom i la seva adreça d’Amèrica?

MacQueen va donar el seu nom: Hector Willard MacQueen, i una adreça a Nova York.

Poirot es recolzà damunt els coixins.

- Per ara això és tot, misterMacQueen -digué-. Li agrairé molt que guardi per a vostè la notícia de la mort de misterRatchett.

- El seu criat, Masterman, caldrà que la sàpiga.

- Probablement, a hores d’ara ja la coneix -contestà Poirot-. Si és així, procuri que no digui res.

- No serà gens difícil. És molt reservat, com a bon anglès. Té una opinió molt minsa dels americans, i cap dels ciutadans de qualsevol altra nacionalitat.

- Moltes gràcies, misterMacQueen.

L’americà va sortir del vagó.

- I bé? -va preguntar monsieurBouc-. ¿Creieu que és cert el que ha dit aquest jove?

- Sembla honrat i sincer. No ha fingit pas sentir afecte pel seu amo, com hauria fet si estigués complicat en l’afer. Bé és veritat que misterRatchett no va assabentar-lo d’haver volgut contractar els meus serveis i que no va aconseguir-ho, però no crec pas que això sigui una circumstància sospitosa. Suposo que misterRatchett era un home molt reservat en tots els seus assumptes.

- Així, doncs, vostè descarta una persona d’aquest crim -digué monsieurBouc alegrement.

Poirot va mirar-lo severament.

- Jo sospito de tothom fins al darrer moment -respongué-. Tanmateix, confesso que no veig MacQueen, serè i reflexiu, perdent el cap i apunyalant la seva víctima dotze o catorze vegades. Això no està d’acord amb la seva psicologia, no, de cap manera.

- Certament, no -digué Bouc pensarosament-. Aquest és l’acte d’un home enfollit per un odi frenètic. Més aviat suggereix un temperament llatí. O, tal com ha dit el nostre amic, el chef de train, s’hi veu la mà d’una dona.

Capítol VII

El cadàver

Seguit pel doctor Constantine, Poirot va dirigir-se a l’altre vagó i al compartiment ocupat per l’home assassinat. El conductor els va obrir la porta amb la seva clau.

Els dos homes entraren. Poirot es va girar cap al seu company, amb mirada interrogadora.

- S’ha tocat aquesta cabina?

- Ningú no ha tocat res. He procurat no canviar la posició del cos quan he fet l’examen.

Poirot va aprovar amb el cap. Va donar una mirada al seu voltant.

La primera sensació que es tenia era la d’un fred intensíssim. La finestra era oberta de bat a bat i la cortina descorreguda.

- Brrrr! -va fer Poirot.

L’altre va somriure.

- No he volgut tancar-la -digué.

Poirot va examinar amb tota atenció la finestra.

- Té raó, vostè -digué-. Ningú no ha pogut sortir per aquest camí. És molt possible que la finestra oberta volia suggerir aquest fet, però, si així fos, la neu ha desbaratat els projectes de l’assassí.

Va examinar, també, meticulosament, el marc de la finestra i, traient-se una capseta de la butxaca, va bufar una mica de polsim al damunt.

- No hi ha impressions digitals -va dictaminar-. Encara que si n’hi haguessin significarien molt poca cosa. Podrien ser de misterRatchett o del seu criat o bé del conductor. Els criminals no cometen avui dia faltes tan grolleres. Així és que podem tancar tranquil·lament la finestra. Fa un fred insuportable!

Va acompanyar l’acció a la paraula i després va dedicar la seva atenció, per primera vegada, a la figura immòbil estirada a la llitera.

Ratchett estava de panxa enlaire. La jaqueta del seu pijama estava descordada i era tota bruta d’unes taques negroses.

- He hagut d’examinar la natura de les ferides -va explicar el doctor.

Poirot va aprovar amb el cap. Va inclinar-se damunt el cadàver. Finalment, va redreçar-se fent una ganyota.

- No és gens agradable -digué-. L’assassí degué esfereir-se, apunyalant una i altra vegada. És repugnant. Quantes ferides ha comptat, vostè?

- Dotze. D’elles una o dues pot dir-se que només són erosions. Però tres d’elles són mortals de necessitat.

Hi havia quelcom en la manera de parlar del doctor que va cridar l’atenció de Poirot. Va mirar-lo fixament. El grec contemplava, perplex, el cadàver.

- Què hi ha que l’intrigui, doctor? Parli, amic meu. Què troba d’anormal?

- Té raó, efectivament -va confessar l’altre.

- Què és?

- Miri aquestes ferides -digué el doctor, assenyalant-les-. Són profundes; cada tall d’aquests ha travessat vasos sanguinis, i, tanmateix, les vores no sanguegen. No han sanguejat com obligatòriament hauria calgut que succeís.

- I això, què vol dir?

- Que l’home ja era mort…, que ja feia estona que havia mort quan les hi causaren. Però, naturalment, això és absurd.

- Efectivament -digué Poirot, pensarós-. Potser el nostre assassí va pensar que no havia executat la seva feina degudament i tornà per assegurar-se’n…, però això és manifestament absurd! Alguna cosa més?

- Només una cosa.

- Què?

- Miri aquesta ferida…, sota el braç dret…, prop de l’espatlla. Agafi aquest llapis. ¿Li és possible de descarregar el cop?

Poirot va balançar la mà.

- Ja ho veig -respongué-. Amb la mà dreta és gairebé impossible. Caldria descarregar el cop al revés. Però si el cop es donés amb la mà esquerra…

- Exactament, monsieurPoirot. Es pot assegurar que aquest cop ha estat descarregat amb la mà esquerra.