- Així, el nostre assassí és esquerrà? Seria massa fàcil, no troba, doctor?

- En efecte, monsieurPoirot. Algunes d’aquestes ferides han estat fetes, sense cap dubte, amb la mà dreta.

- Dues persones. Tornem a la suposició de les dues persones -va mormolar el detectiu. I bruscament va preguntar-: Era encès el llum?

- És molt difícil de dir-ho. El conductor els apaga tots els matins cap a les deu.

- Els commutadors ens ho diran -digué Poirot.

Va examinar el commutador del llum del sostre i el de la capçalera del llit. El primer era obert i el segon tancat.

-  Eh bien!-digué pensarós-. Aquí tenim la hipòtesi del primer i del segon assassí, com el gran Shakespeare diria. El primer assassí va apunyalar la seva víctima i sortí del compartiment apagant el llum; el segon assassí va entrar a les fosques, no veient, doncs, que la feina ja estava feta, i va apunyalar, almenys dues vegades, el cos del mort. Que pensez-vous de ça?

- Magnífic! -digué el doctor entusiasmat.

Els ulls de l’altre llampeguejaren.

- Vostè ho creu així? Ho celebro. Doncs, a mi em fa l’efecte d’un contrasentit.

- Quina altra explicació pot haver-hi?

- Precisament, és això el que jo em pregunto. ¿Existeix una coincidència, o què? ¿Hi ha alguna altra inconsistència que pugui suggerir la intervenció de dues persones?

- Jo asseguraria que sí. Algunes de les ferides, com vostè ja ha pogut veure, demostren una feblesa, una manca de força…, poca decisió. Són uns cops febles. Però, en canvi, n’hi ha d’altres…, com aquesta… i aquesta -i va assenyalar novament-, que demostren una gran força. Han penetrat fins al múscul.

- Segons la seva opinió, ¿van ser causades per un home?

- És gairebé segur.

- No haurien pogut ser causades per una dona?

- Una dona jove i atlètica les pot haver fetes, especialment si es trobava sota el domini d’una forta emoció, però això és, segons la meva opinió, molt improbable.

Poirot va guardar silenci durant uns minuts.

L’altre digué ansiosament:

- Comprèn el meu punt de vista?

- Perfectament -digué Poirot-. L’assumpte comença d’esclarir-se una mica! L’assassí és un home dotat de gran força; també pot ser feble; pot ser igualment una dona, una persona esquerrana o bé una persona normal! Ah!, c’est rigolo, tout ça!

Poirot parlava amb sobtada còlera.

- I la víctima? Quin paper fa en tot això? ¿Va cridar? Va defensar-se?

Poirot va ficar la mà sota el coixí i tragué la pistola automàtica que Ratchett li va ensenyar el dia abans.

- Ja veu, completament carregada -digué.

Van mirar a llur voltant. El vestit de Ratchett era penjat d’un ganxo, a la paret. Damunt la petita taula formada per la tapadora del lavabo hi havia diversos objectes; en un vas ple d’aigua hi havia la dentadura postissa; un altre vas buit; una ampolla d’aigua mineral, un gran flascó i un cendrer amb unes puntes de cigar i uns petits fragments de paper cremats, també hi havia dos llumins gastats.

El doctor va agafar el vas buit i el va ensumar.

- Aquí hi ha l’explicació de la inactivitat de la víctima -exclamà, lentament.

- Drogat?

- Sí.

Poirot va assentir amb el cap i va recollir els dos llumins examinant-los detingudament.

- Aquests dos llumins -digué- són de forma diferent. Un és més pla que l’altre. Veu?

- Són de la mena que es venen en el tren -va contestar el doctor.

Poirot va palpar les butxaques del vestit de Ratchett. En va extreure una capsa de llumins que va comparar curosament amb els altres.

- El més rodó l’encengué misterRatchett -va observar-. Mirem si també en té de l’altra mena.

Però no va trobar cap més capsa de llumins.

Els ulls de Poirot no paraven de donar ullades a tot el compartiment. Eren lluents i penetrants com els dels ocells. Feien la sensació que no se’ls escapava res.

De sobte, va fer una exclamació, s’ajupí i va recollir de terra un objecte.

Era un petit quadre de batista molt fina. En un angle hi havia brodada una inicial: «H».

- Un mocador de senyora -va dir el doctor-. El nostre amic, el chef de train,tenia raó. Aquí hi ha complicada una dona.

- I per més conveniència, es deixa el mocador! -va replicar Poirot-. Exactament com passa en els llibres i en els films, i per a facilitar-nos més les coses, el mocador està marcat amb una lletra.

- No hi ha dubte que hem tingut molta sort -va exclamar el doctor.

- Oi que sí? -contestà irònicament Poirot. El seu to va sorprendre el doctor.

Però abans de demanar-li una explicació, Poirot va tornar a ajupir-se per recollir un altre objecte de terra.

Aquesta vegada a la mà duia un netejador de pipes.

- Potser és propietat de misterRatchett? -va suggerir el doctor.

- No hi havia cap pipa a les butxaques del seu vestit, ni tampoc indicis de tabac.

- Aleshores, és una pista.

- Decididament, amb quina oportunitat ho va deixar caure el criminal! Aquesta vegada, és una pista masculina, ja pot veure-ho! No podrem pas queixar-nos de no tenir pistes en aquest cas. N’hi ha en abundància. A propòsit, què n’ha fet, de l’arma?

- No hi havia cap senyal d’arma. El criminal se la deu haver emportada.

- Voldria saber per què -murmurà Poirot.

- Ah! -El doctor, que estava examinant amb tota cura les butxaques del pijama del mort, va llançar aquesta exclamació.

- M’havia passat inadvertit -digué-. Malgrat haver descordat la jaqueta del pijama i haver-la tirat endarrera.

De la butxaca va treure un rellotge d’or aixafat. La caixa era abonyegada salvatgement i les busques marcaven un quart de dues.

- Miri! -va exclamar Constantine, impacient-. Això ens diu l’hora del crim. Està d’acord amb els meus càlculs. Entre les dotze i les dues de la matinada he dit jo, i, més probablement, cap a la una, encara que és molt difícil de precisar en aquests casos. Eh biert,aquí tenim la confirmació. Un quart de dues. Aquesta és, doncs, l’hora del crim.