- El seu nom?

- Edward Henry Masterman.

- Edat?

- Trenta-nou anys.

- Domicili?

- 21 Friar Street, Clerkenwell.

- ¿Està assabentat que el seu amo ha estat assassinat?

- Sí, senyor. Un cas horrorós.

- Faci’m el favor, ¿voldria dir-me a quina hora va veure per darrera vegada misterRatchett?

El criat va rumiar.

- Devia ser cap a les nou, anit passada. O potser una mica més tard.

- Digui’m exactament què va passar.

- Vaig anar, com tenia per costum, al compartiment de misterRatchett i vaig fer la feina de cada nit.

- Quin era el seu deure, exactament?

- Plegar i penjar la seva roba. Posar en un vas d’aigua la seva dentadura postissa i procurar que tot el necessari estigués al seu abast.

- El seu humor era com de costum?

El criat va reflexionar un moment.

- Em va semblar veure’l una mica nerviós.

- Per quin motiu?

- Per una carta que va estar llegint. Em va preguntar si havia estat jo qui l’havia duta al seu compartiment. Naturalment, vaig dir-li que no havia fet tal cosa, però ell va començar de renegar i de trobar mancaments en tot el que jo feia.

- No era així, de costum?

- Oh, sí, senyor. Perdia els estreps molt fàcilment… El seu humor s’alterava per no res.

- Digui, ¿el seu amo, prenia alguna droga per a dormir?

El doctor Constantine va inclinar-se amb interès.

- Cada vegada que viatjàvem amb tren, en prenia. Deia que si no ho feia, no podia dormir.

- ¿Sap, vostè, quin medicament tenia per costum de prendre?

- No n’estic segur. El flascó no duia cap marca. Solament: «Específic contra l’insomni». «A prendre a l’hora de ficar-se al llit.»

- En va prendre la nit passada?

- Sí, senyor. Jo mateix li’n vaig posar en un vas i el vaig deixar damunt la tauleta del lavabo, a punt de prendre.

- Pot afirmar, ara, que va veure com el prenia?

- No, senyor.

- Què va passar després?

- Vaig preguntar-li si desitjava alguna cosa més i a quina hora volia que el despertés l’endemà al matí, i va contestar-me que no el molestés fins que ell em cridés.

- Tenia per costum de fer-ho així?

- Sí, senyor. Generalment trucava el timbre cridant el conductor i aleshores l’enviava a cercar-me quan estava disposat a llevar-se.

- Tenia per costum llevar-se aviat o tard?

- Això depenia del seu humor. Algunes vegades es llevava per esmorzar; en canvi, d’altres, no es movia del llit fins a l’hora de dinar.

- ¿Vostè no es va alarmar quan va veure que passava el matí i el seu amo no el cridava?

- No, senyor.

- Sap, vostè, si el seu amo tenia enemics?

- Sí, senyor.

L’home parlava sense demostrar cap emoció.

- Com ho sabia?

- Vaig sentir-lo discutir de certes cartes amb misterMacQueen, senyor.

- Sentia, vostè, afecte pel seu amo, Masterman?

La cara de Masterman es va tornar, si això fos possible, encara més inexpressiva que de costum.

- No m’agrada parlar d’aquest tema, senyor. Era un amo molt generós.

- Però, vostè no l’apreciava?

- Diré que no m’agraden gaire els americans, senyor.

- Ha estat alguna vegada a Amèrica?

- No, senyor.

- ¿Recorda haver llegit en els diaris el rapte Armstrong?

La cara de l’home va agafar color.

- Sí, naturalment, senyor. Una nena petita, oi? Va ser un cas horrorós.

- ¿Sap, vostè, que el seu amo, misterRatchett, va ser el principal instigador d’aquell cas?

- Naturalment que no, senyor. -Per primera vegada el to del criat va fer-se més vehement i apassionat-. Gairebé no puc creure-ho!

- Desgraciadament, és cert. Ara, passem a la seva activitat de la darrera nit. Com pot comprendre, és qüestió de tràmits. ¿Què va fer després d’haver deixat el seu amo?

- Vaig anar a avisar el senyor MacQueen que el senyor el necessitava. Després vaig dirigir-me al meu compartiment i em vaig posar a llegir.

- El seu compartiment és…?

- El darrer de la segona classe, senyor. Molt proper al vagó restaurant.

Poirot va consultar el seu plànol.

- Ja ho veig. Quina llitera té, vostè?

- La de baix, senyor.

- És la número quatre?

- Sí, senyor.

- Hi ha algú més amb vostè?

- Sí, senyor. Un italià voluminós.

- Parla anglès?

- Bé, una mena d’anglès, senyor. -El to del criat era despectiu-. Ha estat a Amèrica… A Xicago, segons he entès.

- Han conversat molt?

- No, senyor. Prefereixo llegir.

Poirot va somriure. Ja s’imaginava l’escena entre el robust i voluble italià i el menyspreador anglès.

- Puc preguntar-li què llegeix?

- Ara estic llegint La captiva d’amor,d’Arabella Richardson.

- Una bona novel·la?

- Jo la trobo magnífica, senyor.

- Bé, continuem. Va retornar al seu compartiment i va posar-se a llegir La captiva d’amor.¿Fins a quina hora?

- Aproximadament fins a dos quarts d’onze. L’italià volia ficar-se al llit. Així doncs, el conductor va venir a preparar-los.

- ¿I aleshores, vostè, va ficar-se al llit i va adormir-se?

- Em vaig ficar al llit, sí, senyor, però no vaig poder dormir.