- Per què no va poder dormir?

- Vaig tenir mal de queixal, senyor.

- Oh, là, la!…,això és molt dolorós.

- Molt dolorós, senyor.

- Va fer alguna cosa per tal de calmar-lo?

- Sí, vaig posar-m’hi oli de clavell i va semblar que em passava una mica, però m’era impossible de dormir. Aleshores vaig encendre el llum de la capçalera i vaig continuar llegint, per tal de distreure’m.

- I no va poder dormir gens?

- Sí, senyor; vaig ensopir-me cap a les quatre de la matinada.

- I el seu company?

- L’italià? Oh!, aquest estava roncant!

- No va sortir del compartiment en tota la nit?

- No, senyor.

- I vostè?

- Jo, tampoc.

- Va sentir alguna cosa durant la nit?

- No ho recordo, senyor. Almenys res desacostumat. El tren estava aturat i tot estava molt silenciós.

Poirot va reflexionar uns moments i va afegir:

- Bé, penso que hi ha molt poc a dir. ¿Pot donar alguna claror sobre la tragèdia?

- Jo crec que no. Ho sento, senyor.

- ¿No pot recordar si hi havia alguna disconformitat entre el seu amo i misterMacQueen?

- Oh, no! MisterMacQueen és un senyor molt agradable.

- Abans d’estar al servei de misterRatchett, ¿on prestava els seus serveis, vostè?

- A casa de sirHenry Tomlinson, senyor, a Grosvenor Square.

- Per què el va deixar?

- Va marxar a l’Àfrica Oriental, senyor, i ja no necessitava els meus serveis. Però estic cert que podrà donar referències meves, senyor. Vaig estar amb ell molts anys.

- Quant temps ha estat amb misterRatchett?

- Uns nou mesos, senyor.

- Gràcies, Masterman. Una darrera pregunta: vostè fuma amb pipa?

- No, senyor. Fumo només cigarretes…, i fortes.

- Gràcies. Això és tot per ara.

Poirot va acomiadar-lo amb un gest.

El criat va dubtar un moment.

- Perdoni, senyor, però la vella dama americana es troba en un estat d’excitació molt fort. Diu que ella sap tot el referent a l’assassinat.

- En aquest cas -digué Poirot, somrient- caldrà veure-là tot seguit.

- Vol que la cridi, senyor? Només fa que preguntar si hi ha ningú responsable, aquí. El conductor està intentant de calmar-la.

- Ens la pot enviar, amic meu -digué Poirot-. Ara escoltarem la seva història.

Capítol IV

La declaració de la dama americana

MistressHubbard va entrar al vagó restaurant en tal estat d’excitació que amb prou feines podia articular cap paraula.

- Facin el favor de dir-me… Qui té autoritat, aquí? Haig de fer unes declaracions molt importants, molt importants, entenen?, i necessito algú que tingui autoritat; al més aviat possible… Si vostès, senyors…

La seva mirada desviada anava fluctuant entre els tres homes.

Poirot es va inclinar endavant.

- Expliqui’m, senyora. Però, primerament, faci el favor de seure.

MistressHubbard va deixar-se caure en el seient enfront de Poirot.

- El que haig de dir és el següent: la passada nit s’ha comès un assassinat en aquest tren, i l’assassí ha estat en el meu compartiment.

El to de les seves paraules tenia un èmfasi dramàtic.

- Està segura del que diu, senyora?

- Naturalment que n’estic segura! Quina idea! Sé perfectament el que em dic. Els explicaré tal com va succeir. M’havia ficat al llit i estava a punt d’adormir-me quan vaig despertar-me, de sobte (estava a les fosques), i vaig sentir que hi havia un home dins el compartiment. Vaig quedar-me tan esglaiada que ni tan sols vaig poder cridar. No sé si poden imaginar-se el terrible que és. Vaig quedar-me quieta i vaig pensar: «Ara em mataran!». No puc explicar-los el que vaig sentir en aquells moments. Vaig pensar en tots els crims que es cometen en els trens i vaig dir-me: «Bé, malgrat tot, no podran robar-me les joies», perquè, saben?, les he posades dins una mitja i la mitja sota el coixí, que, per cert, no és gens confortable, és massa boterut, no sé si m’entenen, però aquí no se’n pot trobar cap més. Ah!, què deia?

- Ens deia, senyora, que hi havia un home dins el seu compartiment.

- Ah, sí, bé, doncs estava ficada al llit, amb els ulls tancats i em deia: «Malgrat tot, pots donar gràcies perquè la teva filla no sap res del que t’està passant», i aleshores vaig sentir-me més reconfortada i vaig estendre la mà i vaig prémer el botó per cridar el conductor. Jo premia, premia, però no venia ningú, i puc assegurar-los que creia que el cor estava a punt de paralitzar-se’m. Potser, em deia, han assassinat tots els que van en el tren. Estàvem aturats i es respirava un silenci molt estrany. Però jo seguia prement el timbre fins que, oh!, quin consol quan vaig sentir unes passes ràpides pel corredor i trucaven a la meva porta. «Endavant!», vaig cridar, i al mateix temps vaig encendre el llum. Potser els estranyarà, però no hi havia ningú al meu compartiment.

Li va semblar a mistressHubbard que creava un «clima» dramàtic, i va esperar uns moments.

- I què va passar després, senyora?

- Aleshores, vaig explicar al conductor què havia succeït, però va semblar que no em creia. Segurament es pensava que ho havia somiat. Vaig fer-li mirar sota els seients, encara que ell deia que l’home havia fugit; però allà va haver-hi un home i va posar-me nerviosa la manera que va tenir el conductor de tranquil·litzar-me! Jo no invento les coses, senyor… Em sembla que no sé el seu nom.

- Poirot, madame, i aquest senyor és monsieurBouc, un dels directors de la companyia, i aquest és el doctor Constantine.

- Tinc molt de gust en conèixer-los, poden estar-ne segurs -va dir d’una manera, abstracta, adreçant-se a tots tres alhora i tornant a embolicar-se amb la seva relació-. No creguin, vostès, que vull presumir de preveure les coses, però haig de dir-los que l’home del compartiment del costat meu, aquest pobre home que han assassinat, m’ha semblat sempre molt sospitós. Vaig dir al conductor que examinés bé la porta de comunicació entre les dues cabines i va resultar que no estava tancada. Bé, aleshores ho vaig comprendre tot. Vaig dir-li que la tanqués, i així que ell va marxar, jo vaig recolzar-hi la maleta per a sentir-me més segura.