- ¿Quina hora era quan va passar tot això, mistressHubbard?

- No puc dir-ho amb seguretat. No vaig mirar el rellotge. Estava tan trasbalsada!

- I quina conclusió en treu?

- Ja els ho he explicat ben clar. L’assassí és l’home que va estar en el meu compartiment. ¿Qui d’altre podria ser?

- ¿I vostè creu que va retornar al compartiment del costat?

- Com vol que ho sàpiga? Jo tenia els ulls ben aclucats!

- Devia sortir per la porta del passadís.

- Tampoc no ho puc dir. Saben?, jo tenia els ulls clucs!

MistressHubbard va sospirar, nerviosa.

- Déu meu! Quin espant vaig passar! Si la meva filla ho sabés!

- ¿Vostè no creu, senyora, que el que vostè va sentir va ser el soroll d’algú que devia moure’s en el compartiment del costat, el compartiment de l’home assassinat?

- No, senyor…, com es diu?, Poirot. L’home era en el mateix compartiment que jo. I encara hi ha més, en tinc proves!

Triomfalment va obrir un gran portamonedes i començà de remenar a l’interior.

D’allà dins anaren sortint: un parell de mocadors blancs, unes ulleres, un tub d’aspirina, un paquet de sals angleses, una capsa de pastilles de menta, un manat de claus, un parell de tisores, un carnet de xecs American Express, una instantània d’una criatura, algunes cartes, cinc rosaris pseudoorientals, per a turistes, i un petit objecte de metall: un botó.

- Veuen, vostès, aquest botó? Bé, doncs, els participo que no em pertany. No és «cap» botó dels meus. L’he trobat aquest matí quan m’he llevat.

I el va posar ostensiblement damunt la taula.

MonsieurBouc va deixar anar una exclamació.

- Però si és un botó dels uniformes del empleats dels Wagons-Lits!

- Pot haver-hi una explicació absolutament normal per a això -digué Poirot. I es va girar amablement cap a mistressHubbard-. Aquest botó, senyora, pot haver-li caigut de l’uniforme a l’empleat quan va escorcollar el seu compartiment, o bé quan va preparar-li el llit anit passada.

- No sé pas què els passa a tots! Només saben trobar objeccions. Ara, facin el favor d’escoltar-me. Ahir nit, abans de posar-me a dormir, vaig estar llegint una revista. Abans d’apagar el llum, la vaig ficar en un maletí col·locat a terra, prop de la finestra. Han entès bé?

Els tres homes li asseguraren que sí.

- Perfectament. Ara veuran. L’empleat va mirar sota el seient prop de la porta, va entrar i va tancar la comunicació amb el compartiment del costat, però no va apropar-se a la finestra. Doncs bé, aquest matí aquest botó es trobava damunt la revista. M’agradarà de saber què hi diuen, vostès, a això!

- En diem una prova, madame-digué Poirot.

Aquesta resposta va semblar satisfactòria a la senyora.

- Em faria tornar boja que no em creguin -digué mistressHubbard.

- Senyora, vostè ens ha proporcionat unes proves interessantíssimes i molt valuoses -digué Poirot-. Em permet de fer-li unes quantes preguntes?

- Les que vostè vulgui.

- ¿Com és que trobant misterRatchett sospitós, no va tancar, vostè, la porta de comunicació amb el compartiment d’ell?

- Ja ho vaig fer -va contestar ràpidament mistressHubbard.

- Va tancar-la?

- Oh, en realitat, vaig preguntar a la sueca (una criatura infeliç) si era tancada, i va dir-me que sí.

- Com és que no va comprovar-ho vostè mateixa?

- Perquè ja era al llit i la meva bossa amb l’esponja era penjada del baldó.

- ¿Quina hora era quan va fer la pregunta a aquesta senyora?

- Deixi que ho recordi. Devien ser de dos a tres quarts d’onze. Va venir a veure si jo tenia l’aspirina. Vaig dir-li on la trobaria i ella mateixa la va agafar.

- Vostè, ja era al llit?

- Sí.

De sobte, va posar-se a riure.

- Pobra criatura, estava atabalada! Saben?, va equivocar-se de compartiment i va obrir el del costat.

- El de misterRatchett?

- Sí. Ja deuen saber el difícil que és de trobar un determinat compartiment quan totes les portes són tancades. Per equivocació va obrir-ne un. Estava sufocadíssima. Sembla que misterRatchett va posar-se a riure i va dir-li una grolleria. Pobra criatura! Diu que ella va dir: «Oh, m’he equivocat!». I tota vermella va dir-me: «Em fa vergonya dir-li el que aquest home antipàtic m’ha contestat. Sap què m’ha dit, tot rient?: “Oh, vostè és massa vella…”».

El doctor Constantine va dissimular una rialleta i mistressHubbard immediatament el va reptar amb la mirada.

- No era un «senyor» -exclamà-. Atrevir-se a dir una grolleria a una dama! I tampoc no està bé riure d’aquestes coses.

El doctor Constantine es va excusar.

- ¿Va sentir algun altre soroll en el compartiment de misterRatchett? -va preguntar Poirot.

- Bé, no… exactament.

- Què significa la seva contestació, madame?

- Doncs -va fer una pausa-, ell roncava.

- Ah! Roncava?

- Terriblement. La nit d’abans gairebé no va deixar-me dormir.

- ¿No el va sentir roncar després de l’espant que vostè va tenir creient que hi havia un home en el seu compartiment?

- Com volia que el sentís, misterPoirot? Ja era mort!

- Ah, sí, és veritat -digué Poirot. I va semblar tot confós.

- MistressHubbard, ¿recorda, per casualitat, el cas del rapte Armstrong? -va preguntar.

- Sí, naturalment, el recordo. Com va escapar-se el criminal! M’agradaria haver-li pogut posar les mans al damunt!

- No va escapar-se. Ha mort. Ha mort la nit passada.

- Vol dir que…? - MistressHubbard es va mig aixecar del seu seient, presa de gran excitació.

- Sí, això vull dir. Ratchett era aquell criminal.

- Perfectament! Molt ben fet! Cal que ho escrigui a la meva filla. ¿No vaig dir-li, ahir vespre, que aquell home tenia una cara perversa? Ja veu com tenia raó. La meva filla sempre diu: «Quan la mamà té un pressentiment, ja ens ho podem jugar tot que és segur que té raó».