- ¿Ha tingut, vostè, relació amb algun membre de la família Armstrong, mistressHubbard?

- No. Ells freqüentaven una altra classe social. Però sempre he sentit dir que mistressArmstrong era una dona encisadora i que el seu marit l’adorava.

- Bé, mistressHubbard. Vostè ens ha ajudat moltíssim. ¿Voldria tenir l’amabilitat de donar-nos el seu nom complet?

- Naturalment. Amb molt de gust. Caroline Martha Hubbard.

- Vol fer el favor d’escriure aquí la seva adreça?

MistressHubbard la va escriure, sense parar de parlar.

- No m’ho puc treure del cap! Cassetti en aquest tren! Vaig tenir com un pressentiment així que vaig veure aquest home, no és cert, misterPoirot?

- Exactament, madame.A propòsit, ¿té, vostè, per casualitat, una bata de seda escarlata?

- Quina pregunta més estranya! No, no en tinc cap. Tinc dues bates: una de franel·la de color de rosa, molt apropiada per a fer viatges per mar, i una altra que la meva filla m’ha regalat, típica del país, de seda de color morat. Però ¿per què necessita saber les bates que jo tinc?

- Ja li diré, madame,una persona amb un quimono de seda escarlata va entrar ahir nit en el compartiment de vostè o en el de misterRatchett. Això no té res de particular, ja que, com vostè ha dit molt bé, hi ha molta dificultat de poder encertar els compartiments, essent totes les portes tancades, i, per tant, és molt fàcil de confondre’ls.

- Doncs, no va entrar ningú amb un quimono de seda escarlata en el meu compartiment.

- Aleshores, devia ser en el de misterRatchett.

MistressHubbard va serrar els llavis i va dir misteriosament:

- No m’estranyaria gens.

Poirot va inclinar-se cap endavant.

- ¿Va sentir, doncs, la veu d’una dona en el compartiment proper al de vostè?

- No sé com ha pogut endevinar-ho, misterPoirot. En realitat, no ho sé. Però… realment, la vaig sentir.

- Però, quan li he preguntat si havia sentit alguna cosa en el compartiment del costat, vostè ha dit que només havia sentit misterRatchett roncar.

- Sí…, i era veritat. Va roncar durant una part de la nit. Quant a l’altra part… -Aquí mistressHubbard es tornà vermella com un perdigot-. No és molt decent de parlar-ne.

- ¿Quina hora era quan, vostè, va sentir la veu d’una dona?

- M’és impossible de dir-ho. Em vaig mig despertar un moment i vaig sentir una dona que parlava. Aleshores vaig dir-me: «Bona “pinta” està fet; no és gens estrany!». I vaig tornar-me a adormir. Però poden estar segurs que mai no hauria parlat de coses d’aquesta classe a tres senyors desconeguts si no m’hi haguessin forçat.

- ¿Això va succeir abans o després d’haver sentit, vostè, que hi havia un home en el seu compartiment?

- Vostè em fa una pregunta per l’estil de l’altra! ¿Com volia que la dona parlés a misterRatchett, si aquest ja era mort?

-  Pardon.Vostè deu trobar que sóc un estúpid, ¿oi, madame?

- No, no, només trobo que és distret. No puc acabar de creure que era aquell monstre de Cassetti. ¿Què dirà la meva filla quan ho sabrà?

Poirot va ajudar hàbilment la bona dona a tornar a entaforar dins el portamonedes tot el seu contingut escampat per damunt de la taula, i després va acompanyar-la a la porta.

Al darrer moment va dir-li:

- Li ha caigut el mocador, madame.

MistressHubbard va mirar el petit quadre de batista que Poirot li ensenyava.

- No és meu, misterPoirot. El meu el tinc aquí -va contestar-li.

-  Pardon.Com que veig la inicial «H»…

- Realment, és curiós. Però no és meu. Els meus estan marcats «C. M. H.», i són molt més senzills, no són aquestes fantasies de París, tan cares. ¿A quin nas convindrà un drapet com aquest?

Cap dels tres homes no va saber què contestar a aquesta pregunta i mistressHubbard va sortir triomfalment.

Capítol V

La declaració de la dama sueca

MonsieurBouc anava donant voltes al botó que mistressHubbard havia deixat damunt la taula.

- Aquest botó… No ho comprenc. ¿Significa, després de tot, que Pierre Michel està complicat en l’afer? -digué. Va fer una pausa i va seguir, en veure que Poirot no responia-. Què dieu a tot això, amic meu?

- Aquest botó suggereix diverses possibilitats -va contestar Poirot, pensarós-. Deixeu-me, ara, interrogar la dama sueca abans de discutir la declaració que acabem d’escoltar.

Va cercar en el munt de passaports que tenia al seu davant.

- Ah!, aquí el tenim. Greta Ohlsson, de quaranta-nou anys.

MonsieurBouc va donar les ordres a l’empleat del vagó restaurant i aquest va retornar poc després acompanyant una senyora de cabell grogós i cara de be. Va mirar monsieurPoirot a través de les seves ulleres, però se la veia completament tranquil·la.

Va resultar que comprenia i parlava francès; així doncs, la conversa va tenir lloc en aquest idioma. Primerament, Poirot li va fer unes preguntes, les respostes a les quals ja coneixia: el seu nom, edat i adreça. Va preguntar-li la seva professió.

Era, segons va dir, directora d’una escola missionera prop d’Istanbul. Era, també, infermera graduada.

- Suposo que ja deu estar assabentada del que va succeir anit passada, mademoiselle.

- Naturalment. És espantós! I la senyora americana em diu que el criminal va estar en el seu compartiment.

- Tinc entès, mademoiselle,que vostè va ser la darrera persona que ha vist viu l’home que han assassinat.

- No ho sé. Potser sí. Per equivocació, vaig obrir la porta del seu compartiment. Estava molt avergonyida. Va ser una situació molt difícil.

- Va veure’l, realment?

- Sí. Estava llegint un llibre. Vaig excusar-me ràpidament i em vaig retirar.

- Li va dir alguna cosa a vostè?

El rubor va pujar a les galtes de la digna senyoreta.