- Va posar-se a riure i digué algunes paraules. Gairebé no les vaig entendre.

- I què va fer després, mademoiselle? -va preguntar Poirot amb tacte.

- Vaig anar a veure la senyora americana, mistressHabbard, per preguntar-li si podia donar-me una aspirina.

- ¿Li va preguntar, ella, si la porta de comunicació amb l’altre compartiment, el de misterRatchett, era tancada?

- Sí.

- I ho era?

- Sí.

- Què va fer després?

- Després vaig tornar cap al meu compartiment, vaig prendre’m la pastilla d’aspirina i vaig ficar-me al llit.

- A quina hora passava tot això?

- Quan vaig ficar-me al llit faltaven cinc minuts per a les onze, perquè vaig mirar el rellotge abans de donar-li corda.

- Va adormir-se ràpidament?

- No pas massa ràpidament. El mal de cap m’anava passant, però encara vaig trigar una estona.

- ¿El tren estava ja aturat quan vostè va adormir-se?

- Va deturar-se abans d’haver-me quedat adormida, crec que era una estació.

- Segurament, era Vincovci. ¿És aquest el seu compartiment, mademoiselle? -I li va indicar el plànol.

- Sí, aquest és.

- Vostè té la llitera superior o la de baix?

- La de baix, la número deu.

- Ha tingut alguna companya?

- Sí, una noia anglesa. Molt bonica i molt amable. Ve des de Bagdad.

- Després d’haver sortit el tren de Vincovci, ¿aquesta noia va sortir del compartiment?

- No, estic segura que no.

- Com pot estar-ne tan segura, si dormia?

- Tinc un son molt lleuger. Em desperto al més petit soroll. Estic segura que m’hauria despertat si ella hagués baixat de la llitera.

- Va sortir, vostè, del compartiment?

- No, fins aquest matí.

- Té, vostè, un quimono de seda de color escarlata?

- Certament, no. Tinc una molt confortable bata de llana.

- I la jove que està amb vostè, missDebenham? De quin color és la seva bata?

- D’un color malva pàl·lid, com les que venen a Orient.

Poirot va aprovar amb el cap. Aleshores preguntà en to amistós:

- Quint és el motiu d’aquest viatge? Vacances?

- Sí, vaig a casa meva de vacances. Però primerament aniré a Lausanne, a passar una setmana amb una germana meva.

- ¿Serà tan amable d’escriure aquí el nom i l’adreça de la seva germana?

- Amb molt de gust.

Va agafar el paper i el llapis que ell li va allargar i va escriure el nom i l’adreça demanats.

- Ha estat mai a Amèrica, mademoiselle?

- No. Una vegada, però, vaig estar a punt d’anar-hi. Calia que acompanyés una senyora invàlida, però al darrer moment van desistir del viatge. Vaig sentir-ho molt. Són molt bona gent, els americans. Donen molts diners per a fundar escoles i hospitals. Són una gent molt pràctica.

- ¿Recorda haver sentit parlar alguna vegada del cas Armstrong? D’un rapte?

- No. Què va passar?

Poirot li ho va explicar.

Greta Ohlsson va indignar-se. La seva trossa de color groguenc tremolava per la seva emoció.

- Pensar que por haver-hi en el món éssers tan indignes! Pobra mare! El meu cor pateix per ella!

L’amable sueca va retirar-se amb la cara entristida i els ulls plens de llàgrimes.

Poirot estava escrivint amb afany en un full de paper.

- Es pot saber què esteu escrivint, amic meu? -li preguntà monsieurBouc.

-  Mon cher,tinc per costum de ser molt ordenat. Estic fent aquí una petita llista cronològica dels esdeveniments.

Va acabar d’escriure i va passar el paper a monsieurBouc.

MonsieurBouc va fer un gest d’aprovació.

- Això és molt clar -digué.

- No hi ha res aquí que us cridí l’atenció?

- No, tot em sembla molt clar i normal. Es veu clarament que el crim va ser comès a un quart de dues. Tenim la prova del rellotge que ens ho diu amb tota evidència i ho confirma, també, el relat de mistressHubbard. Per mi, no tinc cap dubte a endevinar la identitat de l’assassí. Jo dic, amic meu, que és el voluminós italià. Ve d’Amèrica, de Xicago, i us faig memòria que el ganivet és una arma italiana i que va apunyalar diverses vegades la seva víctima.

- Això és cert.

- Sens dubte, aquesta és la solució del misteri.Segurament ell i Ratchett devien actuar junts en els raptes. Cassetti és un nom italià. En certa manera, Ratchett ha estat un traïdor. L’italià va seguir-li la pista; primerament va enviar-li les cartes amenaçant-lo, i al final va venjar-se brutalment. Com podeu veure, tot és molt senzill.

Poirot mogué el cap, pensarós.

- És tan senzill, que no m’ho crec -va murmurar.

- Doncs jo n’estic plenament convençut, que és així -respongué monsieurBouc, engrescat amb la seva teoria.

- ¿I què em dieu del criat amb el seu mal de queixal que assegura que l’italià no s’ha mogut del seu compartiment?

- Això és difícil de dir.

Poirot va parpellejar.

- Sí, i això és el més molest. Desgraciadament per a la vostra teoria i afortunadament per al nostre amic italià, el criat de misterRatchett va patir de mal de queixal aquesta nit passada.

- Tot tindrà la seva explicació -digué monsieurBouc amb gran optimisme.

Poirot va moure altra vegada el cap.

- No és tan senzill com sembla -respongué.

Capítol VI

La declaració de la princesa russa