- Ara escoltem el que Pierre Michel pot dir-nos referent a aquest botó -digué.

El conductor del vagó llit tornà a ésser convocat. Quan va entrar, va mirar-los interrogadorament.

MonsieurBouc va aclarir-se la gola.

- Michel -va començar-, aquí hi ha aquest botó del seu uniforme. Ha estat trobat en el compartiment de la dama americana. Pot donar-nos una explicació?

El conductor, mecànicament, va dur la mà a la seva americana.

- Jo no he perdut cap botó, monsieur-digué-. Es deu tractar d’una confusió.

- És molt estrany.

- No en tinc la culpa, monsieur.

L’home semblava tot astorat, però de cap manera se’l veia temorenc o confós.

- Degut a les circumstàncies en les quals es va trobar, sembla gairebé segur que aquest botó el va perdre l’home que va ser en el compartiment de mistressHubbard anit passada, quan ella va tocar el timbre.

- Però, monsieur,si no hi havia ningú! Devia ser imaginacions d’aquella senyora!

- No eren imaginacions, Michel. L’assassí de misterRatchett va passar per allà… i va perdre aquest botó.

Com que la significació de les paraules de monsieurBouc era prou clara, Pierre Michel es va posar en un estat d’agitació molt violent.

- No és cert, monsieurl,no és cert! -va exclamar-. Vostè m’acusa d’un crim. A mi! Sóc innocent! Sóc completament innocent! ¿Com vol que jo hagi assassinat un home que no havia vist mai?

- On era, vostè, quan mistressHubbard va trucar?

- Ja vaig dir-li-ho, monsieur,al vagó del costat, parlant amb el meu company.

- El farem venir.

- Faci-ho, monsieur,li ho prego, faci-ho!

El conductor de l’altre vagó va ésser cridat i va confirmar la declaració de Pierre Michel. Va afegir que el conductor del vagó de Bucarest també va ésser allà amb ells. Tots tres havien estat discutint respecte a la situació causada per la neu. Devia fer deu minuts que estaven parlant tots tres, quan a Michel va semblar-li que sentia un timbre. En obrir les portes de comunicació entre els dos vagons, els altres dos van sentir-lo també. El timbre trucava insistentment. Michel va acudir ràpidament a la trucada.

- Com pot veure, monsieur,no sóc culpable -exclamava ansiosament.

- ¿I aquest botó d’un uniforme dels Wagons-Lits, com s’ho explica, vostè?

- No m’ho explico, monsieur.És un misteriper a mi. Tots els meus botons estan intactes.

Els altres dos conductors també van declarar que ells no havien perdut cap botó. I també declararen que cap d’ells no havia estat en el compartiment de mistressHubbard.

- Calmi’s, Michel -va dir monsieurBouc-, i tracti de recordar el moment en què vostè va acudir a la trucada del timbre de mistressHubbard. ¿Va trobar algú en el passadís?

- No, monsieur.

- No va veure ningú allunyar-se passadís enllà?

- Tampoc, no, senyor.

- És molt estrany -digué monsieurBouc.

- No tan estrany -respongué monsieurPoirot-. És una qüestió de temps. MistressHubbard es desperta i veu que hi ha algú a la seva cabina. Per un minut o dos, quedà completament paralitzada i amb els ulls clucs. Probablement va ser aleshores que l’home aprofità per sortir al passadís. Després va començar de tocar el timbre. Però el conductor no va anar-hi immediatament. Fins a la tercera o quarta trucada el conductor no va sentir-lo. Jo diria que va tenir temps de sobres…

- Per què, per què, mon cher? Recordi que tot el tren estava voltat de grans pilots de neu.

- El nostre misteriósassassí tenia dos camins -digué Poirot lentament-. Podia haver-se ficat en un dels lavabos o bé haver entrat en un dels compartiments.

- Però, tots estan ocupats!

- I què?

- ¿Vol dir, potser, que es pot haver ficat en el «seu» compartiment?

Poirot va assentir amb el cap.

- Ha!, ha! -va murmurar monsieurBouc-. Durant aquells deu minuts d’absència del conductor, l’assassí degué sortir del seu compartiment, va entrar en el de Ratchett, el mata, tanca i posa la cadena de la porta per la part de dins, surt per la cabina de mistressHubbard i es troba de bell nou en el seu compartiment quan arriba el conductor.

- No és pas tan senzill com ho pinteu, amic meu -respongué Poirot-. El nostre amic, el doctor Constantine, ja us ho explicarà.

MonsieurBouc va indicar als tres empleats que podien retirar-se.

- Cal que prenguem declaració a vuit passatgers més -digué Poirot-. Cinc de primera classe: la princesa Dragomiroff, el comte i la comtessa Andrenyi, el coronel Arbuthnot i misterHardman. Tres de segona classe: missDebenham, Antonio Foscarelli i la cambrera Fraulein Schmidt.

- A qui pensa prendre declaració, primerament? ¿A l’italià?

- Quina mania teniu amb el vostre italià! Doncs, no, començarem pel capdamunt. Potser madame la princessees dignarà a concedir-nos uns pocs minuts del seu temps. Faci el favor d’avisar-la, Michel.

-  Oui, monsieur-digué el conductor que estava disposat a sortir del vagó.

- Digui-li que podem visitar-la en el seu compartiment si no vol molestar-se venint aquí -digué monsieurBouc.

Però la princesa Dragomiroff va dignar-se a prendre’s aquesta molèstia. Comparegué en el vagó restaurant pocs moments després, va inclinar lleugerament el cap i va asseure’s davant Poirot.

La seva petita cara de gripau semblava encara més grogosa que el dia abans. Era decididament molt lletja, però, malgrat tot, igual com el gripau, tenia els ulls com dues joies, foscos i imperiosos, que revelaven una energia latent i una gran força intel·lectual, i que en altre temps podien haver estat dolços i vellutats.

La seva veu era pregona, molt clara i de timbre molt agradable.

Va tallar en sec unes florejades frases d’excusa de monsieurBouc.

- Senyors, no necessiten disculpar-se. Tinc entès que s’ha comès un assassinat. Naturalment, l’obligació de vostès és de prendre declaració a tots els viatgers. Serà un plaer d’ajudar-los en el que jo pugui.

-  Madame,és vostè molt amable -digué Poirot.

- Res d’això. És un deure. Què desitja vostè saber?