- Potser el «va» conèixer. Potser, ja, aquesta dona havia intentat d’atemptar contra la seva vida vestida d’home, per tal de realitzar el seu propòsit. Ratchett potser va sospitar que ella tornaria a fer servir el mateix truc i per aquest motiu va dir a Hardman que vigilés un home. Però va fer observar, tanmateix, que tenia veu de dona.
- És una possibilitat -digué monsieurBouc-. Però…
- Escolteu, amic meu. Vaig a notificar-vos algunes inconsistències que va observar el doctor Constantine.
I aleshores Poirot va explicar detalladament les conclusions a les quals ell i el doctor havien arribat respecte a la natura de les ferides de l’home mort.
MonsieurBouc mogué el cap, escèpticament.
- Sé perfectament quins són els seus sentiments -li digué Poirot amb simpatia-. El cap li balla, ¿no és cert?
- Tot això sembla una fantasia -exclamà monsieurBouc.
- Exactament. És absurd…, és improbable…, és impossible. És el que jo m’he dit a mi mateix. Però, malgrat tot, amic meu, «és»! No podem eludir els fets.
- Sembla bogeria!
- Oi? Ho és tant, amic meu, que a vegades em volta la sensació que, en realitat, tot ha de resultar molt senzill… Però aquesta és només una «de les meves petites idees».
- Dos assassins! -es lamentà monsieurBouc-. I en l’Orient Express!
Aquesta idea gairebé el va fer plorar.
- I ara fem la fantasia encara més fantàstica -digué Poirot alegrement-. Ahir a la nit, al tren, hi hagueren dos misteriososviatgers. Un d’ells és l’empleat de Wagons-Lits, corresponent a la descripció donada per misterHardman i que va veure, també, el coronel Arbuthnot i misterMacQueen. L’altre és una dona amb un quimono de color escarlata (una dona alta i esvelta) vista per Pierre Michel, per missDebenham i per mi mateix, i ensumada (diguem-ho així) pel coronel Arbuthnot! Qui era aquesta dona? En el tren ningú no admet de tenir un quimono de color escarlata. Ella, també, s’ha esfumat. ¿Eren ella i el fals empleat de Wagons-Lits, la sola i mateixa persona? ¿O es tracta d’una persona completament diferent? En tot cas, on han anat a parar? I, incidentalment, ¿què s’ha fet de l’uniforme dels Wagons-Lits i el quimono escarlata?
- Ah!, això ja és quelcom de concret! -va exclamar monsieurBouc, aixecant-se-. Escorcollarem tots els bagatges de tots els viatgers. Sí, almenys ara ja tenim alguna cosa.
Poirot també va aixecar-se.
- Vaig a fer una profecia -digué.
- Una profecia?
- Saben on són? Tinc una petita idea.
- On són?
- Trobareu el quimono escarlata en els bagatges d’un dels homes i l’uniforme de l’empleat del vagó llit en la maleta de Hildegarde Schmidt.
- Hildegarde Schmidt…? Vós creieu…?
- No pas el que vós penseu. M’explicaré. Si Hildegarde Schmidt és culpable, l’uniforme «podria» trobar-se en els seus bagatges, però si és innocent, «certament» serà allà.
- Però… -va començar de dir monsieurBouc, però va aturar-se-. Quin soroll és aquest que s’apropa? -va exclamar-. Sembla una locomotora en marxa.
El soroll se sentia cada vegada més prop. Consistia en uns crits i exclamacions proferides per una veu de dona. La porta del final del vagó restaurant va obrir-se bruscament.
MistressHubbard va fer irrupció.
- És horrorós! -cridava-. Horrorós! En la meva bossa de l’esponja! En la meva espongera! Horrible…! Un gran ganivet… tot brut de sang…!
I, de sobte, no podent resistir més, va caure, desmaiada, damunt l’espatlla de monsieurBouc.
Capítol XIV
L’arma
Amb més força que gentilesa, monsieurBouc va dipositar el desmaiat cap de mistressHubbard damunt una taula. El doctor Constantine va cridar un dels empleats del vagó restaurant, el qual va acudir tot seguit.
- Aguanti-li el cap així -digué el doctor-. Quan torni en si, doni-li una mica de conyac. Ha comprès?
I va córrer cap als altres dos. El seu interès estava concentrat en el crim i no donava cap importància als desmais de les senyores de mitja edat.
És possible, però, que mistressHubbard es retornés molt més aviat amb el procediment ordenat, que no pas si li haguessin prodigat les més grans atencions. Pocs minuts després, ja va sentir-se millor i va trobar-se asseguda paladejant el conyac que hi havia en un vas aguantat pel cambrer. Va començar de parlar.
- No puc dir-los el terrible que és tot això! Ningú no pot comprendre els meus sentiments! Sempre he estat molt sensible…, des de petita. Només de veure sang…, oh!, estic horroritzada…!, quan ho recordo…!
L’empleat va tornar a presentar-li el vas.
- Encore un peu, madame.
- Sap que em trobo millor? Jo sóc abstèmia. No bec cap classe d’alcohol, ni de vi, mai. Tota la meva família també son abstemis. Però, ara, com que el metge m’ho ha ordenat…
Va beure uns quants glopets més.
Mentrestant, Poirot i monsieurBouc, seguits pel doctor Constantine, sortiren ràpidament del vagó restaurant i enfocaren el corredor en direcció del vagó Istanbul-París, cap al compartiment de mistressHubbard.
Tots els viatgers del tren semblava que s’haguessin congregat davant la porta. El conductor, visiblement enfadat, guardava l’entrada.
- Mais il n'y a rien à voir-anava dient en diferents idiomes.
- Deixin-me passar, facin el favor -va dir monsieurBouc.
Calgué que s’obrís pas bruscament per entremig dels viatgers i va entrar al compartiment. Poirot el seguia.
- Celebro que hagi vingut, monsieur-digué el conductor amb un sospir de descans-. Tothom vol entrar. La dama americana ha començat a cridar tant que, ma foi!,he pensat que l’estaven assassinant. He vingut corrents i ella seguia cridant com una boja que volia veure’l a vostè. Després ha arrencat a córrer pel passadís, esvalotant i dient a tothom què havia passat. -I va afegir, amb un gest de la mà-: És aquí, monsieur.Jo no he tocat res.
Penjada del pestell de la porta de comunicació amb el compartiment del costat, es veia una gran espongera de goma. A terra, en el mateix lloc on l’havia deixat caure mistressHubbard, hi havia una daga de fulla recta, i d’estil pseudooriental amb un mànec repujat. La fulla presentava unes taques com de rovell.