Poirot va agafar-la delicadament.

- Sí -va murmurar-. No hi ha equivocació. Aquesta és l’arma que ens faltava, oi, doctor?

El doctor va examinar-la.

- No cal tenir tanta cura -digué Poirot-. Segurament no hi haurà d’altres impressions digitals que les dels dits de mistressHubbard.

L’examen del doctor Constantine no va durar gaire temps.

- En efecte, no hi ha dubte que és aquesta l’arma -digué-. Amb ella s’han donat tots els cops.

- Li prego, amic meu, de no dir això -va interrompre Poirot.

El doctor va mirar, estranyat.

- Ja estem cansats de tanta abundància de coincidències. Dues persones decideixen apunyalar misterRatchett la passada nit. Ja resulta massa casualitat que totes dues escullin la mateixa classe d’arma.

- Potser la coincidència no és pas tan gran com sembla -respongué el doctor-. En tots els magatzems de Constantinoble venen milers de dagues per l’estil.

- Em consola una mica, però només una mica -digué Poirot.

Va contemplar, pensarós, la porta que tenia davant d’ell i, traient l’espongera, va intentar de fer girar el baldó. La porta no va moure’s. Una mica més amunt hi havia el passador. Poirot va fer-lo córrer, però la porta tampoc no es va obrir.

- Recordi que la vam tancar per l’altra banda -va indicar el doctor.

- És veritat -digué Poirot, completament distret.

- Semblava que estigués pensant en altra cosa. Les seves celles expressaven perplexitat.

- Així tot s’explica, oi? -va preguntar monsieurBouc-. L’home passa a través d’aquest compartiment. En tancar la porta de comunicació topa amb l’espongera. Aleshores té la idea d’amagar ràpidament la daga en aquesta bossa. És bruta de sang. Després, quan s’adona que mistressHubbard s’ha despertat, s’escapoleix per l’altra porta, la que dóna al passadís.

- Així degué succeir -va murmurar Poirot.

Però la seva cara no va canviar d’expressió.

- Què passa? -va preguntar monsieurBouc-. ¿Hi ha alguna cosa que no li acaba de satisfer?

Poirot el va mirar ràpidament.

- No li crida l’atenció? No, evidentment, no. Bé, només és un petit detall.

El conductor va treure el cap.

- La senyora americana torna cap aquí -va anunciar.

El doctor Constantine va envermellir, sentint-se culpable. Tenia la impressió que no havia tractat massa cavallerescament mistressHubbard. Però ella no li va fer cap retret. Les seves energies estaven concentrades en un altre assumpte.

- Haig de dir-los una cosa -anuncià així que va arribar davant la porta-. Jo no vull estar més temps en aquest compartiment! Per res del món dormiria en aquesta llitera, mal si em paguessin un milió de dòlars!

- Però, senyora…

- Ja sé què em dirà, però jo li contesto des d’ara que no ho faré. Prefereixo passar-me tota la nit, dreta, en el passadís.

Aleshores es posà a plorar.

- Ah!, si la meva filla em veiés…, si sabés què m’està passant…

Poirot la va interrompre enèrgicament.

- Senyora, no cal que s’amoïni. La seva petició és completament raonable. Els seus bagatges seran transportats immediatament a un altre compartiment.

MistressHubbard va retirar el seu mocador dels ulls.

- De debò? Oh, ja em sento més tranquil·la, ara. Però segurament tot estarà ple…, si no és que un d’aquests senyors…

MonsieurBouc va prendre la paraula.

- Els seus bagatges es traslladaran immediatament a un altre vagó. Tindrà vostè un compartiment en el vagó que va anexar-se a Belgrad.

- Oh!, magnífic! No puc pas dir que sigui una dona nerviosa, però, francament, dormir en un compartiment pensant que en el del costat hi ha un home mort…, m’esgarrifo! Els asseguro que acabaria per tornar-me boja!

- Michel -va cridar monsieurBouc-. Traslladi aquests bagatges a un compartiment buit del vagó Atenes-París.

- Sí, monsieur.¿El mateix número que aquest: el número tres?

- No -respongué Poirot abans que el seu amic pogués contestar-. Crec que serà millor per a la senyora donar-li un número completament diferent. El dotze, per exemple.

-  Bien, monsieur.

El conductor va agafar l’equipatge. MistressHubbard va expressar el seu agraïment a Poirot.

- Ha estat, vostè, molt amable i molt delicat amb mi. Cregui que li agraeixo moltíssim. Li asseguro.

- No val la pena, madame.Anirem amb vostè per deixar-la confortablement instal·lada.

MistressHubbard va anar acompanyada pels tres homes al seu nou compartiment. Una vegada allí, va mirar tot al seu voltant i va sospirar, feliç.

- Oh, és molt agradable!

- Li agrada, madame? Com pot veure, és exactament igual que l’altre.

- És veritat…, però aquest dóna a l’altre costat. Però això no té importància. Aquests trens tan aviat van en un sentit com en un altre. Quan vaig marxar, vaig dir a la meva filla: «Voldria un compartiment prop de la màquina», i ella em va contestar: «Però, mamà, això té l’inconvenient que et poses a dormir en un sentit i et despertes en l’altre». I és cert tot el que va dir. Ahir a la nit vam entrar a Belgrad en una direcció i vam sortir per la contrària.

- De totes maneres, madame,¿es troba contenta, ara? -preguntà Poirot.

- No m’atreveixo a dir tant. Estem enmig de la neu i ningú no fa res per a remeiar-ho…, i el meu vaixell surt demà passat.

-  Madame-digué monsieurBouc-, tots nosaltres ens trobem en el mateix cas que vostè.

- Sí, és veritat -va admetre mistressHubbard-. Però ningú no ha tingut un compartiment que hagi estat travessat durant la nit per un assassí.

- Encara em balla el cap, madame-digué Poirot-, intentant d’esbrinar com l’home va entrar al seu compartiment tenint la porta de comunicació tancada, tal com vostè diu. ¿Està segura, madame, que la cosa ocorregué d’aquesta manera?

- Sí, la senyora sueca ho va comprovar davant meu.

- Anem a reconstruir la petita escena. Vostè estava estirada en la seva llitera…, així…, i no va poder veure-ho per si mateixa. És cert?