- No, no ho vaig poder veure per causa de la bossa de l’esponja. Ara que hi penso, n’hauré de comprar una de nova. Se’m regira l’estómac cada vegada que miro aquesta.

Poirot va agafar la bossa de l’esponja i la va penjar del pestell de la porta de comunicació amb l’altre compartiment.

-  Précisément,ja ho veig -digué-. El passador és sota la maneta de la porta… i l’espongera l’amaga. Vostè no podia veure, des de la llitera, si el pestell estava posat o no.

- És el que jo ja li havia dit!

- I la senyora sueca, missOhlsson, estava dreta, entre la porta i vostè. Va empènyer la porta i va veure que era tancada.

- Això mateix.

- Però degué equivocar-se, madame.Ja comprèn què vull dir, oi? -Poirot semblava ansiós d’explicar-ho bé-. El pestell és solament un projector de metall, així. Girat cap a la dreta, la porta està tancada, girat cap a l’esquerra, no ho està. És molt possible que la senyora sueca es limités a empènyer la porta i com que estava tancada per l’altra banda, va creure que també ho estava per aquesta.

- Bé, però això demostra estupidesa de part seva.

-  Madame,els més bons i els més amables, no són sempre els més intel·ligents.

- Té raó, naturalment.

- Per cert, madame,¿vostè ha viatjat des d’Esmirna fent aquest mateix itinerari?

- No. Vaig embarcar-me directament cap a Istanbul, i un amic de la meva filla, misterJohnson (un home simpatiquíssim; m’agradaria que el coneguessin) em va anar a rebre i va ensenyar-me Istanbul, que per cert no va agradar-me gens, com a ciutat. Respecte a les mesquites i aquelles sabatilles tan grans que cal posar-se damunt les sabates… Què els estava dient…?

- Deia que misterJohnson la va anar a rebre.

- Ah!, sí, i em va portar a un vaixell francès de missatgeries que sortia cap a Esmirna, on el marit de la meva filla m’estava esperant en el mateix moll. Què dirà quan sàpiga tot el que m’està passant! La meva filla deia que el viatge seria molt més agradable, més fàcil i més segur. Va dir-me: «Només cal que seguis en el teu compartiment i sense bellugar-te arribaràs a París, on podràs agafar l’American Express». I ara, oh, Deu meu!, ¿què faré si no ha pogut anul·lar el meu passatge en el vaixell? Hauria calgut avisar. Però molt em temo que ara ja no podré fer-ho. Això és el més terrible…

Va semblar que mistressHubbard anava a tornar a posar-se a plorar.

Poirot, que ja començava d’estar impacient, va aprofitar l’ocasió.

-  Madame,vostè ha sofert un gran xoc. Donarem ordre al cambrer del restaurant perquè li porti un te i pastes.

- No crec que se’m posi massa bé el te -digué mistressHubbard, tota plorosa-. Això és un costum anglès.

- Aleshores, cafè, madame.Vostè necessita un estimulant -respongué Poirot.

- El conyac em fa sentir el cap tot desballestat. Sí, serà millor una mica de cafè.

- Excel·lent. Veurà com recupera les forces.

- I ara, madame,farem un tràmit de pura fórmula. Em permet d’examinar el seu equipatge?

- I això, per què?

- Hem d’examinar els bagatges de tots el viatgers. No voldria pas recordar-li el detall de la bossa de l’esponja, un detall molt desagradable.

- Oh, gràcies! Ha fet bé de recordar-m’ho. No voldria pas tenir d’altres sorpreses com aquesta.

L’escorcoll va fer-se molt ràpidament. MistressHubbard viatjava amb un mínim d’equipatge: una capsa de capells, un petit maletí i una maleta gran. El contingut de totes tres coses no va revelar res d’extraordinari, i l’escorcoll no hauria durat més de pocs minuts si mistressHubbard no hagués insistit perquè veiessin unes fotografies de «la meva filla» i de dos nens bastant lletgets.

- Són els meus néts. Oi que són molt bufons?

Capítol XV

Els bagatges dels viatgers

Després d’haver pronunciat unes paraules de cortesia, però completament insinceres, i havent dit a mistressHubbard que de seguida li servirien el cafè, Poirot va sortir del compartiment, acompanyat dels seus dos amics.

- Bé, no hi havia res d’interès -va dir monsieurBouc-. A qui atacarem, ara?

- El més senzill serà de recórrer el tren, compartiment per compartiment. Haurem de començar, doncs, pel compartiment número setze, el de l’amable misterHardman.

MisterHardman estava fumant i va rebre els seus visitants molt amablement.

- Passin, senyors, és a dir, si humanament poden fer-ho. Això és una mica petit per a celebrar una reunió.

MonsieurBouc va explicar l’objecte de la seva visita i el corpulent detectiu va consentir comprensivament.

- O.K. Si volen que els sigui franc, m’estranyava molt que no ho hagin fet abans. Aquí hi ha les claus dels meus bagatges, senyors, i si volen escorcollar les meves butxaques no hi tinc cap inconvenient. Els baixaré les maletes.

- Ja ho farà l’empleat. Michel!

El contingut de les dues maletes de misterHardman també va ésser examinat ràpidament. No contenien altra cosa sinó una exagerada quantitat de licors. MisterHardman va fer l’ullet.

- No passa gaire sovint d’escorcollar les maletes a les fronteres, si hom procura tenir el conductor de la seva banda. Un bon grapat de bitllets turcs i no t’has de preocupar de res més.

- I a París?

MisterHardman va tornar a fer l’ullet.

- D’aquí que arribi a París -respongué- tot això haurà minvat molt, i el que quedi ho posaré en qualsevol ampolla de loció capil·lar.

- Ja veig que vostè no és partidari de la llei seca, monsieurHardman -digué monsieurBouc somrient.

- Efectivament -va contestar Hardman-. Però cal que digui que la llei seca no m’ha molestat mai gaire.

- Ah! L' speakeasyl-respongué monsieurBouc, pronunciant lentament la paraula, com assaborint-la-. Aquest terme americà, trobo que és molt expressiu.

- M’agradaria molt d’anar a Amèrica -digué Hercule Poirot.

- Tindria ocasió d’aprendre molts mètodes sobre aquests assumptes -va contestar Hardman-. Cal que Europa comenci a despertar-se. Fa massa temps que dorm.