- És cert que Amèrica és el país del progrés -va convenir Poirot-. Sento molta admiració pels americans. Però (i en això potser estic passat de moda), al meu entendre, les dones americanes tenen menys encís que les meves compatriotes. Com la francesa o la belga, coqueta, atractiva, em sembla que no n’hi ha cap que se’ls pugui comparar.

Hardman va mirar per la finestreta, contemplant la neu.

- Potser té raó, misterPoirot -digué-. Però jo crec que a cadascú li agraden les dones del propi país.

Va parpellejar com si la neu li ferís la vista.

- Enlluerna, oi? -va observar-. Senyors, aquest assumpte m’ataca els nervis. L’assassinat per un costat, la neu per l’altre i aquí «sense fer res». Només es mata el temps. M’agradaria ocupar-me en alguna cosa.

- Ja surt el veritable esperit occidental de les presses -digué Poirot irònicament.

El conductor va tornar a col·locar les maletes al seu lloc i es traslladaren tots al compartiment següent. El coronel Arbuthnot estava assegut en un racó fumant una pipa i llegint una revista.

Poirot va explicar la seva missió. El coronel no va posar cap dificultat. Tenia dues petites maletes de cuiro.

- La resta dels meus bagatges van per mar -va explicar.

Com la majoria dels militars, el coronel era un bon empaquetador. L’examen del seu equipatge va ésser fet en molt pocs minuts. Poirot va observar un paquet de netejadors de pipes.

- Les usa sempre de la mateixa classe? -va preguntar.

- Generalment, sí. Quan puc aconseguir-les.

- Ah! -respongué Poirot.

Aquests netejadors de pipes eren idèntics al que va trobar a terra a la cabina de l’home assassinat.

El doctor Constantine va fer també l’observació quan es trobaren en el passadís altra vegada.

-  Tous de même-va murmurar Poirot-. No puc acabar de creure-ho. No entra dans son caractère…,i amb això ja queda tot dit.

La porta del compartiment següent era tancada. Era el que ocupava la princesa Dragomiroff. Van trucar a la porta i es va sentir la profunda veu de la princesa que deia:

-  Entrez.

MonsieurBouc era qui portava la veu cantant. Va estar molt deferent i cortès quan va explicar-li la seva missió.

La princesa escoltava en silenci i la seva carona de gripau seguia impassible.

- Si això és necessari, messieurs-digué tranquil·lament quan ell va haver acabat de parlar-, aquí hi ha tot el que es por examinar. La meva cambrera té les claus. Ja s’entendran amb ella.

- ¿La seva cambrera porta sempre les claus, madame? -va preguntar Poirot.

- Naturalment, monsieur.

- ¿I si durant la nit, en alguna de les fronteres, els duaners demanen que s’obri alguna de les maletes?

La dama va arronsar-se d’espatlles.

- No és gaire probable. Però en tal cas aquest conductor aniria a cercar-la.

- Confia plenament en ella, madame?

- Ja li ho he dit abans -respongué tranquil·lament la princesa-. No ocupo gent en la qual no puc tenir-hi confiança.

- Sí -digué Poirot pensarós-. La confiança és, naturalment, una cosa que compta en els nostres dies. És, segurament, millor tenir una xicota senzilla, però fidel, que no pas una cambrera chic,una elegant parisenca.

Va veure que els seus foscos i intel·ligents ulls giraven lentament fins a trobar els seus.

- ¿Què vol dir, exactament, amb això, monsieurPoirot?

- Res, madame.Jo? Res.

- Sí, no ho negui. Vostè creu, oi?, que jo necessito una elegant francesa perquè s’ocupi de la meva toaleta.

- Potser seria més natural, madame.

Ella va negar amb el cap.

- Schmidt m’és completament devota. -La seva veu recalcava totes les paraules-. I la devoció c’est impayable.

L’alemanya va arribar amb les claus. La princesa va parlar-li en el seu propi idioma i li va demanar que obrís les maletes i ajudés a aquells senyors a fer l’escorcoll. Ella va romandre en el passadís mirant la neu al defora i Poirot anà a reunir-se amb ella, deixant a monsieurBouc la tasca d’examinar els bagatges.

La princesa el va mirar somrient irònicament.

- Bé, monsieur.¿No desitja veure el contingut de les maletes?

-  Madame,només és una petita formalitat.

- N’està segur?

- En el seu cas, sí.

- Tanmateix, jo vaig conèixer i vaig estimar Sònia Armstrong. Què pensa, doncs? ¿Que jo no seria capaç d’embrutar les meves mans matant un canaillecom Cassetti? Bé, potser sí que té raó -explicà la princesa.

Va guardar silenci durant un o dos minuts i després va afegir:

- ¿Sap què hauria fet, jo, amb aquest home, si ho hagués pogut fer? Hauria cridat els meus servents i els hauria dit: «Mateu-lo a garrotades i llenceu-lo al pilot de les escombraries». Així es feien les coses quan jo era jove, monsieur.

Poirot no deia res; només escoltava atentament.

Ella el va mirar amb sobtada impetuositat.

- No diu res, monsieurPoirot? ¿Què està pensant, vostè, si ho puc saber?

Ell va aguantar-li la mirada i digué:

- Penso, madame, que la seva força és en la voluntat… i no en els seus braços.

Ella va mirar-se els seus braços secs, enfundats de negre, els quals acabaven en una mena de grapes grogoses, amb els dits plens d’anells.

- És cert -digué-. No tinc ja força…, cap força. No sé si m’haig d’entristir o m’haig d’alegrar.

Va girar-se bruscament i va entrar al compartiment, on la cambrera ja estava ocupada guardant les coses.

La princesa va tallar en sec totes les excuses que li presentava monsieurBouc.

- No és pas necessari que s’excusi, monsieur-va dir-. S’ha comès un assassinat. Cal complimentar certs tràmits. Això és tot, i cal fer-ho.

-  Vous êtes bien aimable, madame.

Ella va fer una inclinació en acomiadar-los.

Les portes dels compartiments que seguien eren tancades. MonsieurBouc s’aturà i es rascà el cap.