-  Diable!-va exclamar-. Això sí que serà delicat. Són passaports diplomàtics. Els seus bagatges estan exempts.

- Per qüestió de duanes, sí. Però tractant-se d’un assassinat, ja és diferent.

- Ja ho sé. Amb tot, no cal que hi hagi complicacions…

- No us preocupeu, amic meu. El comte i la comtessa seran raonables. Ja ha pogut veure l’amabilitat i comprensió de la princesa Dragomiroff.

- És realment une grande dame.Aquesta parella són de la mateixa classe, encara que el comte em fa la impressió de tenir un caràcter bastant truculent. No li va satisfer que insistíssiu volent interrogar la seva muller. I això encara li desagradarà més. Fem una suposició…, prescindim d’ells. Després de tot, probablement no tenen res a veure en l’afer. Per què ens cal molestar-los?

- No estic d’acord amb vós -digué Poirot-. Estic segur que el comte Andrenyi serà raonable. Pel mateix preu, deixeu que ho intenti.

I abans que monsieurBouc pogués replicar, Poirot va trucar a la porta del número tretze.

-  Entrez-va dir una veu des de dins.

El comte estava assegut en el racó més proper a la porta, llegint un diari. La comtessa estava arraulida en el racó oposat, al costat de la finestra, tenia el cap recolzat en un coixí i semblava dormir.

-  Pardon, monsieur le comte-va començar Poirot-. Perdoni’ns, els ho prego, la nostra intrusió. Estem examinant tots els equipatges del tren. Es tracta només d’una petita formalitat. Però cal fer-la. MonsieurBouc suggereix que, com que vostè té passaport diplomàtic, té el dret de fer respectar l’exempció de l’escorcoll dels seus bagatges.

El comte va reflexionar un moment.

- Moltes gràcies -digué-. Però no vull ser una excepció. Prefereixo que els nostres equipatges siguin examinats igual com els dels altres viatgers.

Es va adreçar a la seva muller.

- Suposo que no hi tens cap inconvenient, ¿oi, Elena?

- En absolut -va contestar la comtessa sense titubejar.

Va seguir un ràpid i superficial escorcoll. Poirot semblava voler amagar la seva perplexitat fent diverses insignificants observacions, com, per exemple:

- En aquest petit maletí hi ha una etiqueta que es encara humida, madame-digué aixecant el maletí de pell blava, amb unes inicials i una corona.

La comtessa no va respondre a aquesta observació. Semblava que estigués ofesa per tots aquells tràmits, seguint arraulida en el seu racó, completament indiferent i com mig somiadora contemplant el paisatge, mentre els homes examinaven els bagatges en el compartiment del costat.

Poirot va acabar l’escorcoll obrint un petit armariet col·locat damunt el lavabo i va donar una ràpida ullada al seu contingut: una esponja, un pot de crema, pólvores i un petit flascó amb una etiqueta: «Trional».

Després d’això, amb frases de cortesia per ambdues bandes, el grup va retirar-se.

Seguien els compartiments de mistressHubbard, el del mort i el del mateix Poirot.

Van continuar cap als compartiments de segona classe, el primer dels quals, número deu i onze, eren ocupats, respectivament, per Mary Debenham, la qual estava llegint un llibre, i Greta Ohlsson, que estava profundament adormida, però que va despertar-se amb un sobresalt quan van entrar els tres homes.

Poirot va repetir la serva fórmula. La senyora sueca va semblar tranquil·la; Mary Debenham, tranquil·lament indiferent.

Poirot s’adreçà, primerament, a la sueca.

- Si vostè ens permet, mademoiselle,examinarem primerament el seu equipatge i després podrà anar a veure com es troba la senyora americana. L’hem feta traslladar-se a un dels compartiments del vagó del costat, però encara està molt nerviosa, de resultes del descobriment que ha fet. He ordenat que li portin cafè, però és una senyora a la qual parlar li és tan necessari com l’aigua.

La bona dona es va compadir immediatament. Hi aniria de seguida. Naturalment ha estat un terrible xoc per als seus nervis i això després del cansament del viatge i el disgust d’haver deixat la seva fila. Sí, certament, aniria a trobar-la tot seguit i li portaria un flascó de sals.

Les seves maletes aviat van ésser examinades. Contenien molt pocs efectes. Era evident que la bona dona no s’havia assabentat encara de la sostracció de l’armadura de la seva capsa de capells.

MissDebenham va deixar el llibre. Estava observant Poirot. Quan aquest va demanar-les, va lliurar-li les claus de les seves maletes. Després, en veure que ell baixava una maleta i l’obria, va preguntar-li:

- ¿Per què ha fet marxar la meva companya, monsieurPoirot?

- Jo, mademoiselle? Perquè tingui cura de la senyora americana.

- Pretext excel·lent…, però pretext, tanmateix.

- No l’entenc, mademoiselle.

- Jo crec que m’entén perfectament.

Ella va somriure.

- Ha volgut que em quedés sola, oi?

-  Mademoiselle,m’està atribuint fets…

- I també idees en el seu cap? No ho crec. Les idees ja les té. No és cert?

-  Mademoiselle,nosaltres tenim un proverbi…

-  Qui s’excuse, s’accuse;és això el que anava a dir? Ha de convenir que tinc una bona quantitat d’observació i de sentit comú. Per alguna raó o altra que desconec, se li ha ficat al cap que jo estic assabentada d’alguna cosa respecte a aquest sòrdid afer…, l’assassinat d’un home al qual jo no he vist mai.

- Vostè s’imagina moltes coses, mademoiselle.

- No, jo no m’imagino res. Però tinc la impressió que estem perdent miserablement el temps parlant… en lloc d’anar directament al gra.

- I a vostè no li agrada perdre el temps. A vostè li agrada anar directament al gra. Li agrada el mètode directe. Eh bien,procuraré complaure-la. Anem al mètode directe. Començaré preguntant-li el significat d’unes paraules que vaig sentir en el viatge de Síria. Vaig baixar del tren per tal d’estirar una mica les cames, a l’estació de Konya. La seva veu i la del coronel, mademoiselle,arribaren a les meves orelles, en el silenci de la nit. Vostè deia al coronel: «Ara no. Ara no. Quan tot hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres». ¿Què signifiquen aquestes paraules, mademoiselle?

Ella, completament tranquil·la, va contestar:

- Vostè creu que jo em referia a l’assassinat?

- Sóc jo qui pregunta, mademoiselle.