La noia va deixar anar un sospir i es quedà pensarosa durant uns moments. Finalment, com si retornés de la seva abstracció, va contestar:

- Aquelles paraules, naturalment, tenien un significat, monsieur,però m’és impossible de confessar-lo. Només puc donar-li la meva paraula d’honor que els meus ulls no s’havien posat mai damunt aquest home, Ratchett, fins que l’he vist en aquest tren.

- ¿Haig d’entendre, doncs, que vostè es nega a donar-me l’explicació d’aquestes paraules?

- Sí…, si vostè ho planteja d’aquesta manera. M’hi nego. Aquelles paraules es referien a un… a una tasca que jo havia emprès.

- Una tasca que ara ja s’ha acabat?

- Què vol dir amb això?

- Que ja està acabada, no és cert?

- Què li ho fa suposar?

- Escolti, mademoiselle.Ara li vull recordar un altre incident. Aquest tren va arribar amb retard el dia de la nostra arribada a Istanbul. Vostè estava molt nerviosa, mademoiselle.Vostè, que és tan tranquil·la i tan serena i posseeix un control de si mateixa tan extraordinari. Vostè havia perdut la calma.

- No volia perdre la meva correspondència.

- És això el que vostè va dir. Però, mademoiselle, l’Orient Express surt d’Istanbul cada dia de la setmana. Encara que vostè hagués perdut l’enllaç, només li hauria representat un retard de vint-i-quatre hores.

MissDebenham, per primera vegada, va començar de donar mostres de nerviositat.

- Sembla que vostè no pugui comprendre que es poden tenir amics a Londres esperant la nostra arribada i que el retard d’un dia sigui causa de trastorns i molèsties.

- Ah, és per aquest motiu? ¿Té amics que l’estan esperant? No vol causar-los molèsties?

- Naturalment.

- I… és curiós…

- Què és curiós?

- En aquest tren s’ha produït novament un retard. I aquesta vegada és molt més greu, ja que no existeix la possibilitat de trametre cap telegrama als seus amics, ni de parlar amb ells…, telefonar-los, ja ho comprèn, oi?

Mary Debenham va somriure, malgrat ella.

- Efectivament, és amoïnós no poder-los avisar ni per telègraf, ni per telèfon.

- Malgrat això, mademoiselle,aquesta vegada les seves maneres són totalment diferents. Vostè no demostra cap impaciència. Se la veu tranquil·la i filosòfica.

Mary Debenham va tornar-se lleugerament vermella i va mossegar-se el llavi. No se sentia amb ànim de somriure.

- No contesta, mademoiselle?

- Ho sento. No veig que hi hagi res a contestar.

- Sí, l’explicació del seu canvi d’humor.

- Crec, monsieurPoirot, que està donant massa importància a una cosa que realment no en té cap.

Poirot va allargar les mans en un gest d’excusa.

- Potser és una falta pròpia de nosaltres, els detectius. Nosaltres esperem sempre que el comportament sigui conseqüent. No admetem els canvis d’humor.

Mary Debenham no va contestar.

- ¿Vostè coneix bé el coronel Arbuthnot, mademoiselle?

Va semblar que s’animava amb el canvi de tema.

- L’he vist per primera vegada en aquest viatge.

- ¿Té, vostè, alguna raó per a suposar que el coronel coneixia misterRatchett?

Va negar amb el cap decisivament.

- Estic segura que no.

- Per què n’està tan segura?

- Per la seva manera de parlar.

- Tanmateix, mademoiselle,hem trobat un netejador de pipes a terra del compartiment del mort. I el coronel Arbuthnot és l’únic home del tren que fuma amb pipa.

Poirot no treia els ulls del damunt de la noia, però ella no va demostrar ni sorpresa ni emoció, va limitar-se a dir:

- Això és un contrasentit. És completament absurd. El coronel Arbuthnot és el darrer home de qui pot sospitar-se d’haver comès un crim…, especialment un crim tan teatral com aquest.

Això era exactament el que pensava Poirot i va estar a punt de confessar-ho. Però, en canvi, va dir:

- Cal que li recordi que no el coneix pas massa bé, mademoiselle.

Ella va arronsar-se d’espatlles.

- El conec suficientment.

Poirot va contestar molt amablement:

- ¿Segueix negant-se a dir-me el significat d’aquelles paraules: «Quan tot hagi acabat»?

Ella va respondre fredament:

- No haig d’afegir res més.

- Perfectament. És igual -contestà Hercule Poirot-. Ja ho descobriré.

Va fer una inclinació de cap i va abandonar el compartiment, tancant la porta darrera d’ell.

- Vol dir que ha estat prudent, amic meu? -va preguntar monsieurBouc-. L’ha posada en guàrdia… i, de retruc, també al coronel Arbuthnot.

-  Mon ami,si vostè vol caçar un conill, posi una fura en el seu cau, i si el conill és dins, sortirà corrents. És això el que jo he fet.

Van entrar al compartiment de Hildegarde Schmidt.

La dona els esperava dreta, ben disposada, respectuosa, però la cara era completament inexpressiva.

Poirot va donar un cop d’ull al maletí posat damunt el seient. Després va fer un senyal a l’empleat perquè baixés la maleta gran del portabagatges.

- Les claus? -va dir.

- No està tancada, monsieur.

Poirot va obrir les tanques i aixecà la tapa.

- Ah! -exclamà, girant-se cap a monsieurBouc-. Recorda què vaig dir-li? Miri aquí un moment.

Damunt de tot de la maleta hi havia, tot rebregat, un uniforme de color marró dels Wagons-Lits.

-  Ach!-va exclamar la cambrera-. Això no és pas meu! No he tocat aquesta maleta d’ençà que vam sortir d’Istanbul. Poden creure’m. És cert! És cert!

Mirava l’un i l’altre amb cara suplicant.

Poirot va agafar-li el braç, amb gest tranquil·litzador.

- No, no -digué Poirot amablement-. Tot és correcte. La creiem. No es posi nerviosa. Estic tan segur que vostè no va amagar l’uniforme, com que és, vostè, una excel·lent cuinera. Perquè, vostè, és una bona cuinera, oi?