La bona dona va somriure, malgrat el seu espant.

- Sí, naturalment, totes les senyores m’ho han assegurat. Jo…

Va callar, amb la boca oberta, i espantada novament.

- No, no -va dir-li Poirot-. Pot estar segura que tot és conforme. Miri, ara li explicaré com va succeir. Aquell home, l’home que vostè va veure amb l’uniforme dels Wagons-Lits, surt del compartiment del mort. Topa amb vostè. Això és una contrarietat per a ell. Esperava que no el veuria ningú. Què fa, aleshores? Cal desfer-se de l’uniforme. Per a ell no és ja una salvaguarda, sinó un perill.

La mirada de Poirot es va dirigir a monsieurBouc i al doctor Constantine, els quals estaven escoltant atentament.

- Està nevant, com poden veure. La neu destarota tots el seus plans. On pot amagar aquella roba? Tots els compartiments són plens. No, passa per davant d’un en què la porta és oberta i el veu desocupat. Deu pertànyer a la dona amb la qual acaba de topar. Entra al compartiment, es treu l’uniforme i el fica ràpidament a la maleta que hi ha en el portabagatges. D’aquesta manera és possible que passi algun temps abans no es descobreixi.

- I després? -preguntà monsieurBouc.

- Això és el que hem de tractar de descobrir -respongué Poirot amb mirada significativa.

Va agafar l’uniforme. Li mancava un botó, el tercer. Va ficar la mà a la butxaca i va treure una clau de pas com les que fan servir els conductors per a obrir els compartiments.

- Aquí hi ha l’explicació de com el nostre home va poder passar a través de les portes tancades -digué monsieurBouc-. Les seves preguntes a mistressHubbard eren innecessàries. Tancada, o no tancada, a l’home va ser-li fàcil de passar per la porta de comunicació. Després de tot, si es té un uniforme de vagó llit, també es por tenir una clau de pas.

- Per què no, això és? -respongué Poirot.

- Ho hauríem hagut d’imaginar, certament. Recordeu que Michel va dir que la porta del compartiment de mistressHubbard que dóna al corredor era oberta quan ell va acudir a la trucada de la senyora.

- Exactament, monsieur-va dir el conductor-. És per això que vaig pensar que la senyora devia somiar.

- Ara serà molt fàcil -va afegir monsieurBouc-. Sens dubte el criminal va voler tancar la porta de comunicació, però segurament degué sentir algun moviment en el llit i es va espantar.

- Ara ens toca de cercar el quimono de color escarlata -digué Poirot.

- Exactament. Però els dos darrers compartiments que ens falta examinar, són ocupats per homes.

- Amb tot, els examinarem.

- Oh!, segurament. A més, recordo perfectament la seva profecia.

Hector MacQueen va accedir amablement a l’escorcoll.

- Creia jo que vindrien més aviat -va dir amb un trist somriure-. Decididament, sóc el viatger més sospitós de tot el tren. Només falta trobar un document en què s’especifiqui que el vell em deixa tota la seva fortuna i això aclarirà les coses.

MonsieurBouc va dirigir-li una mirada plena de desconfiança.

- Dispensin la meva broma -digué, ràpidament MacQueen-. No m’ha deixat cap cèntim, en realitat. Jo només li era útil per als idiomes i coses per l’estil. Qui parli només un bon americà, no és apte d’anar pel món. Jo no sóc un gramàtic, però sé anar de compres i m’espavilo en francès, alemany i italià.

La seva veu era una mica més greu que de costum. Semblava com si estigués lleugerament intranquil per l’escorcoll, malgrat la seva voluntat.

Poirot va alçar el cap.

- Res! -digué-. Ni tan sols un llegat comprometedor!

MacQueen va sospirar.

- Bé, m’he tret un pes del damunt -digué humorísticament.

Es traslladaren al darrer compartiment. L’examen dels bagatges del robust italià i del criat no va donar cap resultat.

Els tres homes van reunir-se al final del vagó, mirant-se els uns als altres.

- Què cal fer? -preguntà monsieurBouc.

- Retornem al vagó restaurant -digué Poirot-. Nosaltres sabem, ara, tot el que podem saber. Tenim les declaracions dels viatgers, el testimoniatge dels seus equipatges i la prova dels nostres ulls. No podem esperar cap més ajut. Ara ens toca de fer treballar els nostres cervells.

Es va palpar les butxaques per tal de cercar l’estoig de cigarretes. Aquest era buit.

- Tornaré dintre un moment -els digué-. Necessito cigarretes. L’assumpte és molt difícil, un assumpte molt curiós. Qui portava el quimono escarlata? ¿On ha passat? Voldria saber-ho. Hi ha alguna cosa en aquest cas…, algun factor… que se m’escapa! És difícil perquè ho han fet difícil. Ja ho discutirem. Perdoneu-me un moment.

Va allunyar-se ràpidament pel passadís en direcció del seu compartiment. Sabia que tenia una provisió de cigarretes en una de les maletes.

Va baixar-la del portabagatges i va obrir-la. Va quedar parat.

Curosament plegat, damunt la primera safata de la maleta hi havia un quimono fi de seda de color escarlata amb uns dragons brodats.

- Bah! -va murmurar-. Això és un desafiament. Molt bé. L’accepto.

Tercera part

Hercule Poirot jeu i reflexiona

Capítol I

Qui d'ells?

MonsieurBouc i el doctor Constantine estaven parlant junts quan Poirot va entrar al vagó restaurant. MonsieurBouc semblava decepcionat.

- Le voilà-va dir en veure Poirot. I afegí, mentre el seu amic s’asseia-: Si resoleu aquest cas, mon cher, creuré en miracles!

- Tant el preocupa aquest cas?

- Naturalment, em preocupa molt. I el que és pitjor és que no hi trobo ni cap, ni peus.

- Jo tampoc -va dir el doctor mirant Poirot amb gran interès.

- Per ser franc -digué-, no comprenc què podrà fer ara.

- No? -digué Poirot pensarós.