El ministre digué l'himne, i l'anà llegint amb delectança, en un estil peculiar que era molt admirat en aquella part del país. Començà a mitja veu, i anà enfilant-se consecutivament, fins que arribà a un cert punt, en el qual carregà amb fort èmfasi damunt la paraula més acimada, i després es precipità avall com si fos d'una palanca estant:

Seré menat cap-al-cel en-llits FLORITS de descans,

Quan d'altres lluiten pel-premi fent-vela-en ONES sagnants?

Hom el considerava prodigiós lector. A les vetllades de l'església sempre recorrien a ell perquè llegís poemes; i, quan s'hi havia posat, les senyores alçaven llurs mans i les deixaven caure abandonadament damunt la falda; i cloïen els ulls i movien els caps, com si diguéssin: -Les paraules no poden expressar-ho: és massa bell, massa bell per a aquesta terra mortal!

Després que l'himne fou cantat, el reverend senyor Sprague es girà envers una taula d'avisos i llegí en alta veu advertiments de reunions i societats i altres coses, i arribà a semblar que la llista s'estendria fins a l'espatec del Judici Final; singular costum que és encara conservat a Amèrica, fins i tot a les ciutats, en mig d'aquesta època d'abundosos diaris. Tot sovint, quan menys fonament té un costum tradicional, més difícil és de desempallegar-se'n.

I aleshores el ministre pregà. Bona i generosa fou la seva pregària, i feta per peces menudes. Pledejà per l'Església i els petits infants de l'Església; per les altres esglésies del poblet; pel poblet mateix; pel comtat; per l'Estat; pels funcionaris de l'Estat; pels Estats Units; per les esglésies dels Estats Units; pel Congrés; pel President; pels funcionaris del Govern; pels pobres mariners, malmenats en les mars tempestuoses; pels milions d'oprimits que gemeguen sota el taló de les monarquies europees i els despotismes orientals; per aquells que reberen]a llum i la bona nova, i tanmateix no tenen ulls per a veure ni orelles per a oir, i pels pagans de les llunyanes illes de la mar; i acabà amb una súplica que les paraules que anava a dir poguessin trobar gràcia i favor, i fossin sement sembrada en terra fèrtil, llevant amb el temps abundosa collita de bé. Amén.

Hi hagué un zumzeig de vestits, i la gent dreta s'assegué. El noi la història del qual reconta aquest llibre, no la gaudia, la pregària: només la suportava, i encara gràcies. Estava inquiet tot el temps que durava; portava el compte dels detalls de la pregària, inconscientment (perquè no hi parava atenció, però sabia les tasqueres que amb tota regularitat servava en aquell vetust indret el clergue); i quan una petita bagatel·la de matèria nova hi era insertada, la seva orella l'espiava i tota la seva natura n'experimentava ressentiment: considerava els afegitons injustos i brètols.

En mig de la pregària, una mosca s'havia aturat damunt el respatller del banc de davant, i torturava l'esperit de Tom, per tal com s'estava fregant tranquilament les mans, agafant-se el cap amb els braços i pulint-lo tan vigorosament que gairebé semblava descompartir-lo del cos, deixant a la vista el fil subtilíssim del coll, i es gratava les ales amb les potes del darrera i les aplanava damunt son cos com si haguessin estat faldons de casaca, continuant tota la seva toilettetan tranquilament com si sabés que gaudia de tota seguretat. I la gaudia; que, per intensament que les mans de Tom sentissin la pruïja d'arrapissar-la, no ho gosaven escometre: ell creia que la seva ànima seria immediatament estenallada si feia semblant cosa mentre la pregària durés. Però a la darrera frase la seva mà començà d'encorbar-se i de lliscar endavant; i, al bell punt que l'«Amén» fou dit, la mosca era presonera de guerra. La seva tia sotjà l'acció i l'obligà alliberar-la.

El ministre pronuncià son text, tot brunzint monòtonament al llarg d'una al·legació tan prosaica que molts de caps, d'ací d'allà, començaren de pesar figues: i tanmateix era una al·legació que tractava del foc interminable i el sofre, i reduïa els predestinats de la glòria a una colla tan petita, que amb prou feines valia la pena aquella salvetat. Tom comptava les pàgines del sermó: un cop havia sortit de l'església, sempre sabia quantes pàgines hi havia hagut; però rares vegades sabia cap altra cosa del discurs. Tanmateix, però, aquella vegada s'interessà de bo de bo per una breu estona. El ministre féu una grandiosa pintura commovedora de les hosts humanes en el mil·lenari, quan el lleó i l'ovella jaurien plegats i un infant els menaria. Però el sentiment, la lliçó, l'exemplaritat del gran espectacle, foren perduts per al minyó: només pensà que en el caràcter egregi del protagonista, davant els pobles en expectació: son rostre s'il·luminà d'aquell pensament, i es digué a si mateix que desitjaria d'ésser aquell infant, si el lleó era manyac.

Tornà a caure en aquella frisança, en ésser continuada l'eixuta al·legació. Ben prompte féu memòria d'un tresor que tenia, i el va treure a la llum. Era un gran escarabat negre, amb formidables barres: la «cuca pessigadora», com ell li deia. El tenia en una capsa de pistons. La primera cosa que féu l'escarabat fou atrapar-li el dit. Seguí una natural patacada, i l'escarabat se n'anà trontollant al passadís central, i s'aturà cap per avall, i el dit ferit anà a raure dins la boca del noi.

L'escarabat jeia allí terra movent les potes desvalgudes, incapaç de tombar-se. Tom l'ullava, i tenia desig d'haver-lo; però ell estava a recer, fora de son abast. Altra gent, que no parava atenció a la prèdica, trobà un consol en l'escarabat, i també l'ullaren.

Al cap de poca estona un gos llanut vagarívol comparegué mandrosament, amb el cor trist, emperesit per la calma i blanura de l'istiu, cansat del captiveri i sospirant per una trasmudança. Espià l'escarabat; la cua caiguda s'aixecà i oscil·là: ell inspeccionava el botí: caminava al voltant de la bestiola; la flairava des d'una distància confortable; tornava a caminar-li al voltant; es feia més gosat, i la flairava de més a prop; després aixecà el morro, i pegà una cautelosa urpada, sense arribar a encertar; en pegà una altra, i una altra; començà de fruir el divertiment; s'ensorrà fins a l'estómac amb l'escarabat entre les seves urpes, i continuà sos experiments; se'n fadigà al capdavall i romangué indiferent i distret. Son cap es decantà, i de mica en mica la seva barba descendí i tocà l'enemic, el qual la va picar. Hom sentí un grinyol agut; pegà embranzida la testa del gos, i l'escarabat caigué a un parell de yardes de distància, i altra vegada restà cap per avall. Els espectadors veïns s'estremiren d'una dolça joia interior, diverses cares es posaren darrera ventalls i mocadors, i Tom esdevingué absolutament feliç. El gos quedava com un babau, i probablement se'n dava compte; però hi havia ressentiment en el seu cor, tanmateix, i daler de revenja. Així és que anà cap a l'escarabat i començà de bell nou a atacar-lo cautelosament, saltant envers ell de cada punt d'un cercle, aturant les potes a una polsada de la bestiola, pegant-hi embranzides encara més pròximes amb el dentat, i dant estrebades amb el cap, fins que les seves orelles tornaren a vibrar. Altra vegada, tanmateix, n'esdevingué fadigat, al cap d'una estona; provà de distreure's amb una mosca, però no hi trobà conhort; anà voltant una formiga, amb el nas ben arran del paviment, i de seguida se'n sentí fastiguejat; badallà, sospirà, oblidà del tot l'escarabat, i segué damunt ell! Sonà aleshores un salvatge grinyol d'agonia, i el gos anà passadís amunt; els grinyols continuaren, i també el viatge del gos; creuà la casa per davant l'altar, i fugí cap a l'altre passadís; passà per davant les portes; vociferà de trobar-se a la darrera etapa de sa correguda; la seva tortura cresqué amb la seva progressió, fins que al cap de poc no fou sinó un cometa llanut que es movia en la seva òrbita amb el llampegueig i la velocitat de la llum. Al capdavall, la víctima, frenètica, es desvià de la seva correguda i saltà a la falda de son senyor: ell el tirá enfora de la finestra, i la veu dolorida s'anà esvaint i finà en la distància.