Tota l'església, aleshores, era caravermella i mig ofegada del riure contingut, i el sermó havia arribat a un mortal estancament. El discurs fou continuat tot seguit, però anava tot estropellat i ranquejant, perduda ja tota possibilitat d'impressionar; perquè àdhuc els més greus sentiments eren acollits a cada pas amb un endolcit esclat d'alegria profana, sota l'abric d'algun llunyà respatller de banc, com si el pobre clergue hagués dit alguna cosa estranyament faceciosa. Tot el poble fidel sentí un positiu alleujament quan la prova fou passada i dita la benedicció.

Tom Sawyer tornà a casa joiós del tot, bo i pensant que era més satisfactori el servei religiós quan s'hi presentava una mica de varietat. Només una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos jugués amb la seva cuca pessigadora, però no li semblava equitatiu que se l'emportés.

Capítol VI

El matí del dilluns trobà Tom Sawyer tot dissortat. El matí del dilluns sempre el trobava així, perquè començava una altra setmana de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava aquell dia tot desitjant que no hagués sobrevingut la festa, que feia molt més odiós el retorn al captiveri i les cadenes.

Tom jeia reflexionant. Al cap de poc se li acudí que desitjaria d'estar malalt: aleshores podria romandre a casa sense anar a escola. Veu's aquí una vaga possibilitat. Escrutà el seu organisme: no tenia cap xacra. I començà de bell nou l'investigació. Aquesta vegada li semblà que podia descobrir símptomes de còlic i començà d'encoratjar-los amb extraordinària esperança. Però s'afebliren, i al cap de poca estona desaparegueren del tot. Tornà a reflexionar. De cop i volta descobrí quelcom: una de les seves dents de dalt se sentia baldera. Això era una bona cosa, i estava a punt de començar els gemecs com a engegament, com ell deia, quan se li acudí que, si compareixia al tribunal amb aquest argument, la seva tia li arrencaria aquella peça, i això li faria mal. Pensà, doncs, que servaria la dent com a reserva, ara per ara, i cercaria altra cosa. No se li acudí res per una estoneta, i després es recordà d'haver sentit com parlava el doctor d'una certa cosa que obligà a estar-se al llit a un pacient per espai de dues o tres setmanes i havia amenaçat de fer-li perdre un dit. El minyó, doncs, tragué afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llençol, i l'aixecà en l'aire per a la seva inspecció. Però no coneixia els símptomes necessaris. Tanmateix, però, semblava que valia la pena d'arriscar-s'hi: així és que començà de gemegar amb considerable braó.

Però Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n.

Tom gemegà més fort, i s'imaginà que començava de fer-li mal el dit del peu.

Fou infructuós, pel que feia a Sid.

Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descansà una mica, i després s'inflà, i produí un seguit d'admirables gemecs.

Sid roncava.

Tom s'exasperà. Digué: -Sid, Sid!- i va sacsejar-lo. Aquest procediment reeixí, i Tom començà sos gemecs altra vegada. Sid badallà, s'estirà, després s'aixecà damunt el colze amb un esbufec, i es posà a mirar Tom de fit a fit. Tom seguí gemegant. Sid digué:

- Tom! Digues, Tom!

Cap resposta.

- Ei, Tom! Tom! què passa, Tom?- I el sacsejà i li mirà el rostre, afanyosament.

Tom féu, tot planyívol:

- Oh! No, Sid: no m'empentegeu.

- Vejam: què passa, Tom? Cridaré la tieta.

- No: tant se val. D'aquí a una estona potser haurà passat. No crideu ningú.

- Però si cal! No gemegueu així, Tom: és una cosa que esgarrifa. Quant de temps fa que dura, això?

- Hores… Uui! Oh! No us bellugueu així. Em matareu!

- Tom: per què no m'heu despertat més d'hora? Oh! Tom, no feu això! Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: què teniu?

- Sid, us ho perdono tot. (Gemec.) Totes les males passades que m'hagueu fet en tota la vida. I doneu, Sid, el marc de finestra vell i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i digueu-li…

Però Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a córrer. Tom sofria de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginació: així és que sos gemecs havien assolit un to perfectament genuí.

Sid corregué escales avall i digué:

- Oh! Tieta Polly! Veniu! Tom està a les acaballes!

- A les acaballes!

- Sí, senyora. No perdeu temps: veniu de pressa!

- Romansos! No ho crec.

Però tanmateix volà escales amunt, amb Sid i Maria a sos talons. I la cara se li esblaimà, aiximateix, i sos llavis tremolaren. En arribar al costat del llit, digué, entre el panteix:

- Tom! Tom! Què us passa?

- Oh! Tieta! Estic…

- Què us passa? Què us passa, minyó?

- Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal!

La vella senyora s'enfonsà en una cadira i rigué una mica, després plorà una mica, i després féu totes dues coses alhora. Això la retornà, i digué:

- Tom, quin espant m'havíeu dat! Prou ximpleries, ara, i salteu-me d'aquí.

Els gemecs pararen, i s'esvaí el mal que sentia el dit del peu. El noi s'adonà de quedar una mica com un babau, i digué:

- Tia Polly, semblava adolorit, i feia tant de mal, que ni em recordava de la meva dent.

- La vostra dent: oi? Què hi teniu, a la dent?

- En tinc una de baldera, i em fa veure la padrina.

- Vejam, vejam: no torneu a començar la gemegor. Obriu la boca. Bé, teniu la dent baldera; però d'això ningú se'n mor. Mary, aneu-me a cercar un fil de seda i una brasa de la cuina.

Tom digué:

- Oh! tieta! No l'arrenqueu, si us plau: ja no em fa gens de mal. No, tieta, si us plau. Ja no vull quedar-me a casa per no anar a l'escola.

- Ah! Ja no voleu, ja no voleu? De manera que tot aquest terrabastall era perquè us pensàveu romandre a casa, i fer campana, i anar a pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vós sembleu cercar totes les maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra ànima endiastrada!

En aquell instant els instruments dentaris eren a punt. La vella senyora apretà fort l'un cap del fil de seda, amb un nus, a la dent de Tom, i lligà l'altre a una post del llit. Després agafà la brasa, i sobtadament la llençà gairebé a la cara del noi. La dent penjà aleshores, tot gronxant-se, de la post del llit.

Però totes les calamitats tenen llurs compensacions. En adreçar-se Tom a l'escola, després del desdejuni, fou l'enveja de tots els minyons que trobà, perquè el forat de la seva línia superior de dents li permetia d'expectorar d'una manera nova i admirable. Arreplegà tot un seguici de xicots interessats per aquell espectacle; i un d'ells, a qui havia calgut tallar el dit i que havia estat un centre de fascinació i homenatge fins aleshores, es trobà ara, de cop i volta, sense cap partidari, i tonsurat de la seva glòria. Son cor n'era feixuc, i digué, amb un menyspreu que no sentia, que no valia res l'escupir com Tom Sawyer. Però un altre minyó digué: -És que són verdes!- I ell hagué de fer-se fonedís, heroi descavalcat.