Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre baixà de puntetes per la cambra i romangué al llur damunt. Havia contemplat una bella part de la performança abans que hi col·laborés amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregué cap a Becky Thatcher, i murmurà a la seva orella:

- Poseu-vos el barret i feu com si us n'anéssiu a casa; i quan arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i torneu. Jo aniré per l'altra banda i tornaré amb la mateixa martingala.

Així és que ell anà amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià, creant així una altra casa sorprenent. Quan l'interès per l'art començà d'esvaïr-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat. Digué:

- Us agraden les rates?

- No: no les puc veure ni en pintura!

- Bé, jo igual, quan són vives. Però vull dir les mortes, que són bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.

- No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada és goma de mastegar!

- Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!

- Sí? Jo en tinc una mica. Us la deixaré mastegar una estona, però me l'heu de tornar.

Això era cosa plaent: així és que anaren mastegant per torn, i gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubança.

- Heu estat mai en un circ?- digué Tom.

- Sí, i el papà m'hi tornarà a dur alguna vegada, si só bona minyona.

- He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades. L'església és més ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig tota l'estona. Jo seré un pallasso de circ, quan sigui gran.

- Oh! De bo de bo? Serà bonic. Són tan gentils, amb aquells vestits de llunes!

- Oi. I guanyen carretades de diner: gairebé tots un dòlar al dia, diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?

- Què és això?

- Ves, tenir relacions per casar-se.

- No.

- No us agradaria?

- Compto que sí. No ho sé. A què s'assembla?

- A què s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Només és qüestió de dir a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre, i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això.

- Besar? I el besar per què és?

- Bé, això, sabeu?, és per… Bé, és un costum, fer això.

- I ho fa tothom?

- Sí, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la pissarra?

- Ss… sí.

- Què deia?

- No us ho diré pas.

- Voleu que jo us ho digui a vós?

- Ss… sí… però una altra vegada.

- No, ara.

- No, ara no: demà.

- Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho diré tant, tant dolçament…

Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella. I després afegí:

- Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.

Ella es resistí una estona, i féu, en acabat:

- Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho faré. Però no ho heu de dir mai a ningú: oi, Tom? a ningú: oi?

- No, de bo de bo de bo: no ho diré. Au, Becky.

Ell girà la cara. Ella es decantà temorega ment fins que el seu alè féu bellugar sos rulls, i murmurà: -Us amo!

Després va apretar a córrer, i trescà entre els bancs i els pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugià en un recó, amb el davantalet blanc damunt la faç. Tom l'agafà vora el coll i formulà la seva instància.

- Ara, Becky, tot està ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por, d'això: us dic que no és res. Feu-me el favor, Becky.

I li estirava el davantal i les mans.

Ella no trigà a cedir, i deixà caure les mans: son rostre, tot encès de la lluita, s'aixecà i es sotmeté.

Tom va besar-la i va dir:

- Ara tot està ajustat, Becky. I després d'això, per sempre més, sabeu?, no heu d'estimar a ningú més sinó a mi, i no us heu de casar amb ningú més sinó amb mi, per sempre més, per sempre més i per sempre més. Ho fareu?

- No, mai no estimaré a ningú més sinó a vós, Tom, i mai no em casaré amb ningú més sinó amb vós; i vós no us heu de casar mai amb ningú més sinó amb mi, també.

- Ben cert. Naturalment. Això forma part de la cosa. I sempre, en anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ningú ho vegi… I vós heu d'escollir-me a mi i jo us escolliré a vós, a les reunions, perquè així és còm es fa quan festeja.

- Què bonic que és! Mai no ho havia sentit a dir.

- Oh! i és d'allò més alegre! Jo i Amy Lawrence…

En els ulls astorats que ella posà, Tom hi llegí la seva errada; i es deturà, tot confós.

- O Tom! Així jo no só la primera amb qui heu tingut relacions!

La nena començà a plorar.

Tom digué:

- Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dóna, d'ella.

- Oh! no, Tom: Ja sabeu que no és cert.

Tom féu per manera de passar-li el braç al voltant del coll; però ella l'empenyé cap enllà, i es girà de cara a la paret i continuà plorant. Tom ho intentà altra vegada, amb paraules amorosides, i fou repel·lit de bell nou. Aleshores es desvetllà son orgull, i se n'anà i sortí al defora. Romangué aturat, tot inquiet i anguniós, per una estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella s'empenediria i el vindria a cercar. Però no ho féu. Aleshores començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en fou colpit. Anà envers ella i estigué un moment parat, no sabent exactament què calia fer. Després digué, tot vacil·lant: