- Becky: a mi… a mi tant se me'n dóna de tothom, fora de vós.

Cap resposta, només que sanglots.

- Becky…- féu ell en so de defensa; -Becky… no voleu dir-me res?

Més sanglots. Tom es tragué son joiell principal, un pomet de llautó, del cim d'un ferro de llar, i el passà al voltant d'ella perquè ella el pogués veure, i digué:

- Becky: voleu pendre'l, si us plau?

Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta: ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no era allí. Aleshores cridà:

- Tom! veniu, Tom!

Parà una atenció ben sol·lícita, però no hi hagué resposta. No tenia més companys que el silenci i la solitud. Així és que s'assegué a plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps els alumnes començaven a reunir-se altra vegada, i hagué d'amagar son dol i aquietar son cor malmès, i resignar-se a la creu d'una tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagués, entre els forasters que la voltaven, ningú per a bescanviar-hi dolors.

Capítol VIII

Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades, perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa. No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més. Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués pogut morir temporalment!

Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona, començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar), per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme. No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent; i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? Ara el seu esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, l'Esperit de la Tempesta, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals, amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre Flagell de l'Armada Espanyola!

Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així, doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:

- Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi és, hi romangui.

Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap amb aire perplex i féu:

- És una cosa de no dir!

Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit, tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe, dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran del sotet, i clamà: