Tom va fer campana, i va passar una gentil estona. Tornà a casa amb prou feines a temps d'ajudar Jim, el vailet negre, a serrar la llenya del dia següent; i partí les teies abans de sopar, o almenys estigué allí a una hora escaient per a dir ses aventures a Jim, mentre Jim feia les tres quartes parts de la feina. El germà petit de Tom (o, millor, germanastre), Sid, estava ja enfeinat en la seva contribució al treball (arreplegant les miques de fusta), perquè era un noi tranquil, i no pas de mena aventurera ni enquimeradora. Mentre Tom anava menjant-se el seu sopar i robava el sucre en oferir-se-n'hi avinentesa, la tia Polly li feia preguntes que eren plenes d'artifici i molt pregones, perquè volia atrapar-lo en revelacions perjudicials. Com esdevé a moltes altres ànimes senzilles, la seva vanitat predilecta era de creure que tenia un talent especial per a l'ombrívola i misteriosa diplomàcia, i li plaïa de considerar sos enginys més transparents com a meravelles d'extraordinària trapelleria.

- Tom- digué ella -feia bastanta calor a l'escola: veritat?

- Sí, senyora.

- Molta calor: veritat?

- Sí, senyora.

- No teníeu ganes de rabejar-vos una mica a l'aigua, Tom?

Tom es sentí ferit d'un bri d'alarma, d'un toc de sospita inquieta. Escrutà la cara de la tia Polly, però ella no li digué res. Així és que féu:

- No sé…, és a dir, no molt.

La vella senyora estengué la seva mà i tocà la camisa de Tom, i digué:

- Però tampoc no esteu massa calent, ara.

I li fou cosa afalagadora, de reflexionar que ella havia descobert que la camisa era seca, sense que ningú s'adonés que això era la cosa que portava al magí. Però, a desgrat d'ella, Tom ara sabia d'on venia el vent. Així és que preveié quina seria la vinent jugada.

- Alguns de nosaltres ens mullàrem el cap sota la bomba… Jo encara el tinc humit. Veieu?

La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt aquell bocí de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores digué, amb nova inspiració:

- Tom: no us calgué pas d'arrencar el coll de la camisa d'allà on jo l'havia cosit, per mullar-vos el cap: oi? Descordeu-vos el gec!

A la cara de Tom s'hi esvaí la preocupació. Obrí son gec. Son coll de camisa estava sòlidament cosit.

- Dolentot! Bé, ja podeu tocar pirandó. Estava segura que havíeu fet el plaga i havíeu anat a nedar. Però us perdono. Tom: em fa l'efecte que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent… i millor del que sembleu, per aquesta vegada.

Mig li recava que la seva sagacitat hagués fet fallida, i mig s'alegrava que Tom s'hagués ensopegat, per una vegada, a servar obedient conducta.

Però Sidney digué:

- Bé, jo diria que li havíeu cosit el coll amb fil blanc; però ara és negre.

- Oital, si el vaig cosir amb fil blanc! Tom!

Però Tom no n'esperà l'acabament. En passar la porta, digué:

- Siddy, això et valdrà una pallissa.

En un indret segur, Tom examinà dues grans agulles clavades a les gires del seu gec; i estaven enfilades, l'una enfilada de fil blanc i l'altra de negre.

- Mai no n'hauria hagut esment, si no hagués estat per Sid. Llamp! De vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil negre. Voldria, en nom de Déu, que sempre ho fes amb l'un o amb l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Però em jugo qualsevol cosa que a Sid l'estaborniré. Li daré una lliçó!

Tom no era pas el noi model del poblet. Coneixia molt bé quin era el noi model, tanmateix, i li feia fàstic.

Al cap de dos minuts, o menys i tot, havia oblidat tots els seus mals de cap. No era perquè sos mals de cap fossin per a ell ni una mica mica menys amargs i atuïdors que els d'un home gran per a un home gran, sinó perquè un nou i poderós interès els passà al davant, i els esvaí per aquella estona en la seva ment; igual que els infortunis dels homes són oblidats en l'exaltació de les empreses noves. Aquest nou interès era una valuosa novetat en l'art de xiular, que acabava d'adquirir d'un negre; i ell es delia per ensinistrar-s'hi sense noses. Consistia en un peculiar caient ocellívol, una mena de líquid refilet, que hom produïa per un contacte de la llengua amb el paladar, a breus intervals, en mig de la música. El lector probablement recorda com es fa, si mai ha estat noi. Diligència i atenció aviat aconseguiren de fer-l'hi dominar, i ell baixà a grans passes pel carrer, amb la boca plena d'harmonia i l'ànima plena de gratitud. Sos sentiments eren ben iguals als d'un astrònom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per al noi i no pas per a l'astrònom.

Les tardes d'istiu són llargues. Encara no era fosc. De cop i volta, Tom parà de xiular. Tenia al davant un estrany: un noi una mica més gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A més, el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Això era simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica. Son gec de tela blava, ajustadament cordat, era nou i airós, i també ho eren sos pantalons. Duia sabates, i això que tot just era divendres. Fins i tot portava corbata, un bocí brillant de cinta. Tenia un tarannà aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant més Tom badava en front de l'esplèndida meravella, més arremangava el nas, impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi abillament es tornava més i més arrossinat. Cap dels dos nois parlava. Si l'un es movia, l'altre es movia; però només que de flanc, en un cercle. Es mantingueren faç contra faç i fit a fit tota l'estona. A la fi, Tom digué:

- Puc apallissar-vos!

- Em plauria de veure com ho intenteu.

- Bé, doncs, puc escometre-ho.

- No, que no podeu, tanmateix.

- Sí, que puc.

- No, que no podeu.

- Puc.

- No podeu.

- Puc.

- Que no.

Hi hagué una pausa inconfortable. Aleshores Tom digué:

- Com us dieu?

- No és cosa del vostre ram..

- Bé, doncs, jo ara en puc fer una cosa del meu ram.

- Bé, i per què no ho proveu?

- Si parleu gaire, ho faré.

- Gaire… gaire… gaire…! Que me'n doneu, de fil!

- Oh! Us penseu que sou molt viu: oi? Podria apallissar-vos tenint una mà lligada al meu darrera, si volia.

- Bé, per què no voleu fer-ho? Perquè vós dieu que podeu fer-ho.