- Bé, ho faré, si beneitegeu gaire.

- Oh! sí… He vist famílies senceres en el mateix compromís.

- Murri! Us penseu que sou algú: veritat?

- Ai, ai! Quín capell!

- Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li deu una patacada: qui li doni una patacada, rebrà.

- Sou un mentider.

- Vós en sou un altre.

- Us baralleu de per riure, i no goseu començar.

- Vejam… fugiu-me del davant!

- Escolteu: si ha de durar gaire més aquest desvergonyiment, agafo una pedra i us enceto el cap.

- Oh! És clar que ho fareu.

- Bé, doncs, ho faré.

- Bé, per què no ho feu, doncs? Per què aneu dient que ho fareu? Per què no ho feu? És perquè teniu por.

- No en tinc, de por.

- Sí que en teniu.

- No, que no en tinc.

- Sí que en teniu.

Una altra pausa, i més ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.

Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digué:

- Aneu-vos-en d'aquí.

- Aneu-vos-en vós.

- No vull, en bona refè.

- En bona refè, no vull.

Així romangueren, cadascú amb un peu fent angle, com un estrep, i tots dos empenyent, que més no podien, i mirant-se amb les celles arrufades d'odi; però cap dels dos no pogué guanyar aventatge. Després de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits, cadascú relaxà la seva tensió amb vigilant cautela, i Tom digué:

- Sou un covard i un cadellet. Li parlaré de vós al meu germà gran, i ell us pot ben estabornir, i jo li diré que ho faci.

- Què se me'n dóna, del vostre germà gran? Tinc un germà que és més gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt d'aquest clos.- (Tots dos germans eren imaginaris).

- Això és una bola.

- Perquè vos ho digueu, no vol dir que en sigui.

Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué:

- Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es guanyarà un pebrot.

El noi nou ho petjà cuitosament, i digué:

- Heu dit que ho faríeu: ara vejam còm ho feu.

- No em feu més nosa, ja: val més que us en aneu a pendre la fresca.

- Bé: heu dit que ho faríeu… Per què no ho feu?

- Vatuanada! Ho faig per dos cèntims.

El noi nou es tragué de la butxaca dos coures dels grans, i els mostrà irrisòriament en la mà estesa.

Tom, d'un patac, els tirà a terra.

En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang, aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria. Al cap de poc, allò que era confusió anà precisant-se; i en mig de la boira del combat aparegué Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb els punys.

- Digueu: «Em dono!»- féu Tom.

El minyó no feia sinó lluitar per alliberar-se. Plorava, principalment de ràbia.

- Digueu: «Em dono!»- I els cops de puny continuaren. A la fi l'estranger deixà sentir un ofegat «-Em dono!», i Tom el deixà alçar i digué:

- Això us servirà de lliçó. Una altra vegada teniu més compte a mirar amb qui feu el poca-solta.

El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits, sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al carrer». A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor fins a casa seva i així esbrinà on vivia. Mantingué la seva posició a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; però l'enemic es limità a fer-li ganyes darrera la finestra, i declinà la proposició. A la fi la mare de l'enemic aparegué, i digué a Tom que era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se n'anés. Així, doncs, ell se n'anà, però digué que, ell rai, es podia permetre d'ajornar-ho.

Arribà a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la finestra, descobrí una emboscada en la persona de la seva tia; i quan ella veié l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva resolució de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i treballs forçats esdevingué d'una fermesa diamantina.

Capítol II

El matí del dissabte havia vingut, i tot el món estiuenc era brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantúria en cada cor, i, si el cor era jove, la música eixia als llavis. Hi havia joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres «de la llagosta» (Acàcies dels tipus Gleditsia o Robinia) eren en plena florida, i la fragància de les flors omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell, estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.

Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple càrrega. Tot sospesant, enfonsà la brotxa a la galleda, i la passà damunt la post del cim; repetí l'operació; va tornar-hi; comparà la insignificant llenca emblanqueïda, i segué damunt una caixa de fusta, tot descoratjat. Jim eixí de la porta fent gambades, amb una galleda de llauna, i tot cantant la cançó Les Noies de Buffalo. El portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix. Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn, descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sinó cent cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua sinó passada una hora; i, així i tot, algú, generalment, havia d'anar-lo a cercar. Tom digué: