Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els trets que anaven cap amunt:

«Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i podrir-se.»

Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom digué:

- Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó. Podria tenir verdet.

- Què cosa és verdet?

- És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja veureu.

Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang.

Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.

Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.

- Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?

- És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar. Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?

- Sí, em penso que ho encerteu.

Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.

- Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.

- No ho sé… Sotgeu per la clivella. De pressa!

- No: vós, Tom!

- No puc… No ho puc fer, Huck!

- Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!

- Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull Harbison (1).

- Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi, i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.

El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra vegada.

- Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry. -Mireu, Tom!

Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:

- O Huck! És un GOS PERDUT!

- Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?

- Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.

- O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!

- Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués escarrassat… Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar. Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré emparedar a l'escola del diumenge!

I Tom començà de somicar una mica.

- Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.

Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:

- Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!

Huck mirà amb el cor ple de joia.

- Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?

- Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I ara per quí deu venir?

L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.

- Sst! Què és això?- zumzejà.

- Sona com… com porcs que remuguin. No… és algú que ronca, Tom.

- Això, és? Per on rau, Huck?

- Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha tornat a venir al poble cap més vegada.

L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.

- Huck, gosaríeu venir, si jo menava?

- No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!

Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren. Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit! Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.

- Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.

- Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.

- Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte següent?

- Sí, però no ha mort. I, més encara, ha anat millorant.

- Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.