Després se separaren, tot rumiant.

Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i n'havia estat per espai d'una hora.

Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum? Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.

Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos, portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó, prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.

Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà. Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el vas.

(1) Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull, Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».

Capítol XI

Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica. Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet. Hom havia trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se, que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat abans de la nit.

Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa, inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós, insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle. Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en l'astorador espectacle que tenien en front.

- Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove!

- Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes.

- Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!

Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué:

- Sentència de Déu! La seva mà hi és visible.

En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que cridaven:

- És ell! És ell! Ve pel seu grat!

- Quí? Quí?- feren una vintena de veus.

- Muff Potter!

- Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar!

La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i malsegur.

- Infernal pocavergonya!- digué un badoc. -Necessitava venir a dar un cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.

La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor.

- No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra que no ho he fet!

- Quí us en acusava?- cridà una veu.

Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i exclamà:

- O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai…

- És vostre aquest ganivet?- I el xerif li llançà al seu davant.

Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra. Després va fer:

- Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava…- Tot s'estremí. Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu: -Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho… Ja tant se val.