El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada, fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom.

Però, amb tot i això, el noi anava esdevenint més i més malenconiós, i pàl·lid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de seient, dutxes i capbussons. El noi romania bròfec com una caixa de morts. Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de panacees pispa-diners.

Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució. Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era, senzillament, foc en forma líquida. Deixà córrer el tractament hidroteràpic i tota altra cosa, i fixà la seva fe en el mata-xacres. En donà una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'ànsia més pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son esperit recobrà la pau, perquè l'indiferènciafou rompuda. El noi no hauria mostrat un interès més salvatge, més sincer, si ella hagués calat foc sota sos peus.

Tom s'adonà que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia ésser romàntica abastament dins la seva àrida entonació, però començava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa enfollidora. Així, doncs,imaginà diversos plans d'alleujament; i al capdavall se li acudí de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El demanà tan sovint, que es féu carregós, i la seva tia acabà per dir que se'n prengués ell mateix i no li fes més nosa. Si s'hagués tractat de Sid, li hauria permès el gaudi sense recelar-ne; però, tractant-se de Tom, vigilà l'ampolla clandestinament. Trobà que, de fet, la medicina minvava; però no se li acudí que el minyó hi adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta.

Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom:

- No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere.

Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat.

- Val més que us en assegureu.

En Pere n'estava segur.

- N'heu demanat, i us en daré, perquè jo no só de mena roïna; però, si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ningú, sinó de vós mateix.

En Pere s'hi conformà: així és que Tom li badà la boca, i li va tirar a la gola el mata-xacres. En Pere saltà un parell de yardes pels aires, i després féu un esgarip de guerra i es posà a donar giravolts i més giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general estrall. Després s'aixecà damunt les potes del darrera, i féu gambades al seu voltant, en un frenesí de gaubança, amb el seu cap damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible d'estroncar. Després anà fent esquinços d'ací d'allà de la casa, espargint de bell nou el caos i la destrucció per sa via. La tia Polly entrà al moment just per a veure'l emprenent-se una petita sèrie de dobles salts mortals, llançant un hurra final i vigorós, i traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits que restaven. La vella senyora romangué petrificada d'astorament, llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaçat en terra, morint-se de riure.

- Tom: què li fa mal al gat, en nom de Déu?

- No ho sé, tia- digué el minyó prenent alè.

- Mai no havia vist cosa semblant. Quína és la causa que hagi fet aquestes accions?

- No ho sé, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es xalen.

- Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonació de la tia Polly, que va fer a Tom aprensiu.

- Sí, senyora. És a dir, jo bé ho penso.

- De bo de bo?

- Sí, senyora.

La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació. El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els ulls. La tia Polly l'aixecà pel mànec usual (la seva orella), i li tustà el cap de valent amb son didal.

- Ara vejam: per què havíeu de maltractar d'aquesta manera la pobra bèstia, que no pot parlar?

- Ho he fet compadint-me d'ell, perquè no té tia.

- No té tia! Babau! Què té que veure, això!

- Hi té que veure qui-sap-lo. Perquè, si n'hagués tingut, ella fóra qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi!

La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa, així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, posà la mà damunt el cap del minyó, i digué gentilment:

- Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, us ha refet.

Tom la mirà a la cara insinuant un ullet amb prou feines perceptible, en mig de la seva gravetat:

- Ja ho conec que ho fèieu amb el millor daler, tieta; i igual em passava amb en Pere. També a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar amb tan bella…

- Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per manera de ser bon minyó una vegada a la vida, i no haureu de pendre cap més medicina.

Tom arribà a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia son nou costum, es posà vora l'entrada del camp escolar, en lloc de jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat. Procurà dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de bo de bo: pel camí avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher comparegué a la vista, i la cara de Tom s'il·luminà, i menà la conversa estratègicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky; però l'atarantat minyó no arribà a atalaiar-se de l'ham. Tom espià i espià, ple d'esperança, quan un vestidet de noia bellugadís es mostrava a l'esguard, i odiant-ne la posseïdora tot seguit que veia que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de comparèixer, i ell anà a raure dins el cau: entrà dins l'escola buida i s'assegué a sofrir. Després, un altre vestidet de noia passà la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment després, ja era fora, i engegant-se com un indi, udolant, rient, empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida i el coll, fent capgirells amb la mà en terra, sostenint-se damunt el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogué imaginar, i mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher n'havia esment. Però ella semblava no adonar-se de res: mai no mirava. Seria possible que no reparés que ell era allí? Portà ses considerables fetes a son immediat veïnatge: anà pel volt fent esgarips de guerra, arrabassà la gorra un noi, la tirà rabent damunt la teulada de l'escola, es precipità entre un grup de minyons, trabucant-ne en totes direccions, i caigué, obert de cames i braços, sota el nas de Becky, gairebé tirant-la a terra; i ella es girà, amb el nas en l'aire, i ell sentí com deia: