- Uix! Hi ha gent que es pensen ésser qui sap què: sempre es donen importància!

Les galtes de Tom s'abrandaren. Es replegà i se n'anà amb la cua entre cames, atuït i amb la cresta abatuda.

Capítol XIII

Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït, potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant, però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia opció. Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més, mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar: era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es feren intensos i seguits.

En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren, palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà esperant que Joe no l'oblidaria.

Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món insensible, perquè hi passés pena i hi morís.

Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom, concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així és que consentí a ésser pirata.

Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un mot i esperar».

Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera. Després una veu cautelosa digué:

- Quí hi ha aquí?

- Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els vostres noms.

- Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura predilecta.

- Bé està. Doneu la contrasenya.

Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós, simultàniament, a la nit que els arrecerava:

SANG!

Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es tracta d'un pirata.

La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica de foc. Aquest pensament era assenyat; els mistoseren amb prou feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè «els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer d'una manera que no fos piratenca.

Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri baix i ferreny.

- Orseu, i ajusteu-la al vent!

- Bé bé, senyor!

- Ferma, feeerma la nau!

- Ja n'està, senyor!

- Amolleu-la un punt!

- Ja està, senyor!

Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap cosa especial.